.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimecres, 12 de juny del 2024

Una societat dividida

(Aquest és l'article original sencer; en format paper -retallat- va ser publicat el XX/6/2024 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 107/06-2024, pàg.25)

En termes nacionals, la societat catalana està dividida en dues meitats, amb uns suports electorals similars. Fins al 12 de maig, l’independentisme tenia el suport del 52% dels catalans, i a partir d’aquella data el suport s’ha situat en el 44% (a Sarrià-Sant Gervasi el 38%). Evidentment, aquestes xifres prescindeixen d’interpretar l'abstenció, ja que ningú sap què votarien les persones que han optat per no votar, tot i que alguns, en defensa dels seus interessos polítics, n’han fet alguna lectura interessada.

Si bé de votants independentistes en termes nacionals només n'hi ha d'un tipus, aquells que aspiren a una Catalunya independent, d'unionistes en trobem amb diferents sensibilitats, com s’explica en l’últim paràgraf d’aquest article. Però siguem independentistes o unionistes en les seves diverses variants, si l'elector català pretenia buscar una candidatura perfecta a la qual votar el 12 de maig, tots plegats ens podíem estalviar la feina. En política, la candidatura ideal no existeix ni existirà mai.

És per això que diem que, normalment, a les eleccions es vota la candidatura menys dolenta, potser exceptuant les militàncies més abrandades dels partits, és a dir, aquelles persones que del partit que defensen tot ho troben bé. Però en termes percentuals sobre la totalitat dels votants, els militants d’obediència cega a les direccions dels partits són gairebé irrellevants.

A l'hora d'anar a votar els catalans teníem moltes opcions, des de la franquícia catalana del feixisme espanyol fins al comunisme stalinista en les seves diverses variants, i sense oblidar els partits tradicionals i algun altre que no ho és tant. Ara bé, com que la perfecció no existeix, la majoria dels electors fan un exercici de realisme i sempre acaben optant per escollir l'opció del mal menor. És a dir, els ciutadans votem l'opció que pensem que ens perjudicarà menys.

Quan parlem de les opcions independentistes hauríem de deixar, si us plau, de titllar Aliança Catalana de feixista, que ja som grandets. Podem dir que ens agrada molt, poc o gens, però aquest partit de feixista no en té res. I si algú encara té dubtes, li recomanaria la lectura del seu programa electoral. Siguem seriosos, el feixisme és una doctrina política prou perniciosa com per a fer l’esforç d’evitar caure en la banalització fàcil de batejar com a feixista qualsevol que no pensi com nosaltres.

Finalment, cal fer també una precisió sobre l’opció unionista. Així, quan considerem el variat món unionista, no ens hauríem d'oblidar d'incloure-hi també tot el catàleg de l'unionisme emmascarat: civetistes, intermediaris, equidistants, negociadors, ponts aeris, terceres vies, neoautonomistes, moderadors, etc. Aquesta relació no és pas de collita pròpia, la va fer pública fa temps el director de El Punt Avui, Joan Vall Clara, que en aquests temes sempre l'encerta. I jo la comparteixo.

1 comentari:

Anònim ha dit...

A més de les 4 persones que es proposen pel nom de la Biblioteca de Sarrià, només ni hi una que va neixer a Sarrià i es J.V. Foix.
Àlex