El preu de l'habitatge

El preu de l'habitatge és un dels problemes més greus que té la nostra societat. Ahir al vespre el programa 30' de TV3 tractava sobre aquest assumpte, però gairebé totes les solucions proposades pels experts implicaven traslladar la responsabilitat de resoldre el problema als propietaris privats. Tu que ets ric, col·labora, com si els rics no paguessin ja els impostos que toquen. Tu que tens més d'un pis, col·labora. Tu que tens un negoci amb el lloguer d'habitatges, oblidat de fer-hi negoci. Algú va dir sense pèls a la llengua que amb els habitatges no s’hauria de poder fer negoci, perquè és un bé essencial. És evident que és un bé essencial, però quin argument és aquest? El menjar també és un bé essencial, oi? Llavors prohibirem fer negoci amb tota la cadena dels productes d'alimentació, des de la producció fins a la venda final als clients, és a dir, des dels pagesos i ramaders fins als supermercats? Prohibirem que les empreses farmacèutiques produeixin medicaments, un altre bé essencial? Mentre les autoritats continuïn anant per aquest camí equivocat, és a dir, pretendre que siguin els privats els que solucionin el problema de l'habitatge, no es resoldrà res. Qualsevol llei que vagi per aquesta via està condemnada al fracàs, com ha passat recentment amb les lleis espanyola i catalana. El resultat era més que previsible: una disminució dràstica de l'oferta de pisos de lloguer. I una conseqüència: l'augment dels preus. Hi ha una única solució: generar una bona oferta d’habitatge públic. Però com que s’han perdut dècades sense fer res, això no es resoldrà d’un dia per l’altre. Les administracions públiques s'haurien de posar a treballar avui mateix, i això implica decidir quines partides del pressupost s'haurien de retallar o suprimir a canvi d'anar constituint una bona xarxa de pisos públics, com fan més amunt dels Pirineus. En definitiva, governants i legisladors han de decidir què és prioritari i què és prescindible.