Les eines i les persones

La independència de Catalunya no arribarà mai si pensem que el nou país ha de ser de dretes, o d'esquerres, o liberal, o ateu, o catòlic, o del Barça, de l’Espanyol o del Girona. L'univers independentista és políticament molt transversal, i això és positiu i té tot el sentit que sigui així. En altres paraules, la República de Catalunya no serà mai una Catalunya de pensament únic. I és que el pensament únic no suma; mai; enlloc.

Per tant, la independència de Catalunya no la veurem mai si abans, des de la situació actual de dependència d'Espanya, pretenem deixar la societat catalana endreçada i organitzada socialment d'acord amb una determinada ideologia. La prioritat ha de ser assolir la independència, i després, cada quatre anys, ja anirem decidint mitjançant el nostre vot quin tipus de societat anem conformant.

Si volem recuperar la majoria parlamentària que teníem fins al 12 de maig, amb la majoria dels votants catalans a favor de la independència, només hi ha un camí, i aquest implica configurar una oferta electoral única de voluntats independentistes. I si els líders dels partits actuals no hi estan d'acord perquè posen per davant la seva ideologia, o perquè no volen perdre el protagonisme que tenen ara, l'única recepta viable és "cap a casa i ja en trobarem uns altres".

Ni els partits ni les entitats ni les persones que les dirigeixen són imprescindibles. Tant els partits polítics com les persones que es dediquen professionalment a la política només són eines, i sempre que es consideri necessari s'han de poder canviar per alternatives millors. No cal dir que aquest comentari també és d'aplicació als dirigents d'entitats parapolítiques del tipus Òmnium i ANC, les quals no deixen de ser unes eines més.