Nota prèvia: aquest article m’ha sortit força més llarg que els altres. Es necessiten uns set minuts per llegir-lo sencer, sense diagonalejar. En podeu prescindir tranquil·lament doncs segurament tampoc us perdríeu gran cosa. De fet, fora d’unes poques persones molt concretes, l’article d’avui no crec que tingui massa interès pels demés. O potser sí, ves a saber, no sóc el més indicat per jutjar-ho. Per tal de no abusar dels lectors l’he dividit en dos. Aquesta és la primera part i demà diumenge penjaré la resta.
Josep Pla diferenciava les seves relacions personals entre els amics, els coneguts i els saludats. La diferència entre els coneguts i els saludats no l’acabo de veure clara doncs als coneguts els sòls saludar i, per tant, ja són també saludats, i als saludats els acostumes a conèixer, doncs si no els coneguessis no els saludaries pas i, per tant, també són coneguts. És a dir, mentre que la frontera entre coneguts i saludats no està massa clara, la que hi ha entre aquests dos grups i els amics queda més delimitada. Avui deixaré de banda els coneguts i els saludats i em centraré en els amics i, específicament, en uns pocs amics en concret.
Abans, però, haig de dir que no m’acaba de convèncer la definició del terme amic que surt als diccionaris i en donaré la meva particular visió, d’una forma segurament gens acadèmica però sí prou senzilla per tal que l’entengui tothom. Jo diria que un amic és aquell a qui pots trucar a qualsevol hora del dia o de la nit per parlar-li de qualsevol assumpte que potser a tu et sembla important però que potser, si ho pensessis fredament, no ho és tant. I que l’amic que rep la trucada intempestiva no se t’enfadi. I si es molesta i t’ho retreu, que potser hi té tot el dret, que llavors no t’emprenyis tu amb la seva resposta, i segueixis pensant que sempre que ho consideris oportú el tornaràs a trucar a qualsevol hora intempestiva ja que... per això són els amics! Potser és una definició massa simple però bàsicament ho veig així. No cal dir que tal com ja vaig explicar en obrir aquest blog, el meu masculí (amic/amics) inclou sempre també el femení (amiga/amigues), i no veig perquè s’ha d’anar repetint sempre allò tant ridícul, almenys per mi, d’amics i amigues.
Fetes aquestes puntualitzacions, l’article que esteu llegint està especialment dedicat a cinc persones: EG, RS, RS, TM i ZD. Aclareixo d’entrada que tot i que les anomeno per les seves inicials, talment com si fossin uns lladregots d’una crònica de successos, no es tracta pas d’uns delinqüents sinó tan sols d’una mínima mesura de protecció de la seva privadesa, allò que sovint alguns en diem privacitat però que es veu que no es pot dir.
Amb aquestes cinc persones fa una mica més de trenta anys que ens coneixem. Trenta anys! Això vol dir que llavors, en aquest país, encara ens regíem sota les lleis del franquisme si bé Franco, físicament parlant, ja ens havia deixat. Llavors encara no hi havia constitució, ni estatut, ni, per tant, el règim democràtic –o això ens diuen- que tenim ara. Jo llavors tenia un Ford Fiesta de color negre de primera generació, dels primers que es van fabricar a Almussafes, i també recordo que un dels altres anava amb un Citroen Dyane 6 de color granat amb un gran escut d’un drac enganxat al capó. N’hi havia un altre que no recordo com es desplaçava però que sempre duia les eines a sobre (clau anglesa, tornavís, etc.) i mai vaig saber-ne el motiu, i també recordo que algú anava en moto.
Quan vaig conèixer a E, R, R, T i Z, aquests cinc personatges es trobaven encara estudiant a la universitat o tot just acabant la carrera, concretament la carrera de medicina. Després tots ells s’han anat desenvolupant professionalment dins del món de la sanitat, en diverses tasques i especialitats, tant en el sector públic com en el privat. En l’aspecte diguem-ne professional jo vindria a ser com l’ovella negra d’aquest grup doncs sempre m’he dedicat a altres activitats sense cap relació amb el món sanitari. Cinc a un. Sovint em retreuen que gaudeixo portant la contrària i els que m’ho diuen potser no van massa desencaminats.
En la dècada dels setanta tots sis érem solters i avui tots sis estem casats. Aviat farà trenta anys d’aquells casaments. Crec honestament que t’ho miris com t’ho miris, tots sis hem fet força sort amb les nostres respectives parelles. Llavors no teníem fills i avui cadascú de nosaltres en té més d’un, i alguns més de dos.
(Continuarà demà)
Josep Pla diferenciava les seves relacions personals entre els amics, els coneguts i els saludats. La diferència entre els coneguts i els saludats no l’acabo de veure clara doncs als coneguts els sòls saludar i, per tant, ja són també saludats, i als saludats els acostumes a conèixer, doncs si no els coneguessis no els saludaries pas i, per tant, també són coneguts. És a dir, mentre que la frontera entre coneguts i saludats no està massa clara, la que hi ha entre aquests dos grups i els amics queda més delimitada. Avui deixaré de banda els coneguts i els saludats i em centraré en els amics i, específicament, en uns pocs amics en concret.
Abans, però, haig de dir que no m’acaba de convèncer la definició del terme amic que surt als diccionaris i en donaré la meva particular visió, d’una forma segurament gens acadèmica però sí prou senzilla per tal que l’entengui tothom. Jo diria que un amic és aquell a qui pots trucar a qualsevol hora del dia o de la nit per parlar-li de qualsevol assumpte que potser a tu et sembla important però que potser, si ho pensessis fredament, no ho és tant. I que l’amic que rep la trucada intempestiva no se t’enfadi. I si es molesta i t’ho retreu, que potser hi té tot el dret, que llavors no t’emprenyis tu amb la seva resposta, i segueixis pensant que sempre que ho consideris oportú el tornaràs a trucar a qualsevol hora intempestiva ja que... per això són els amics! Potser és una definició massa simple però bàsicament ho veig així. No cal dir que tal com ja vaig explicar en obrir aquest blog, el meu masculí (amic/amics) inclou sempre també el femení (amiga/amigues), i no veig perquè s’ha d’anar repetint sempre allò tant ridícul, almenys per mi, d’amics i amigues.
Fetes aquestes puntualitzacions, l’article que esteu llegint està especialment dedicat a cinc persones: EG, RS, RS, TM i ZD. Aclareixo d’entrada que tot i que les anomeno per les seves inicials, talment com si fossin uns lladregots d’una crònica de successos, no es tracta pas d’uns delinqüents sinó tan sols d’una mínima mesura de protecció de la seva privadesa, allò que sovint alguns en diem privacitat però que es veu que no es pot dir.
Amb aquestes cinc persones fa una mica més de trenta anys que ens coneixem. Trenta anys! Això vol dir que llavors, en aquest país, encara ens regíem sota les lleis del franquisme si bé Franco, físicament parlant, ja ens havia deixat. Llavors encara no hi havia constitució, ni estatut, ni, per tant, el règim democràtic –o això ens diuen- que tenim ara. Jo llavors tenia un Ford Fiesta de color negre de primera generació, dels primers que es van fabricar a Almussafes, i també recordo que un dels altres anava amb un Citroen Dyane 6 de color granat amb un gran escut d’un drac enganxat al capó. N’hi havia un altre que no recordo com es desplaçava però que sempre duia les eines a sobre (clau anglesa, tornavís, etc.) i mai vaig saber-ne el motiu, i també recordo que algú anava en moto.
Quan vaig conèixer a E, R, R, T i Z, aquests cinc personatges es trobaven encara estudiant a la universitat o tot just acabant la carrera, concretament la carrera de medicina. Després tots ells s’han anat desenvolupant professionalment dins del món de la sanitat, en diverses tasques i especialitats, tant en el sector públic com en el privat. En l’aspecte diguem-ne professional jo vindria a ser com l’ovella negra d’aquest grup doncs sempre m’he dedicat a altres activitats sense cap relació amb el món sanitari. Cinc a un. Sovint em retreuen que gaudeixo portant la contrària i els que m’ho diuen potser no van massa desencaminats.
En la dècada dels setanta tots sis érem solters i avui tots sis estem casats. Aviat farà trenta anys d’aquells casaments. Crec honestament que t’ho miris com t’ho miris, tots sis hem fet força sort amb les nostres respectives parelles. Llavors no teníem fills i avui cadascú de nosaltres en té més d’un, i alguns més de dos.
(Continuarà demà)
