Memòria de trenta anys (i 2)

En el transcurs d’aquests trenta anys els sis hem compartit un munt de vivències, la majoria d’alegres però algunes també, com és lògic, de poc o gens alegres. Tots sis vam anar als casaments dels altres membres del grup. Tots sis hem experimentat no només l’alegria dels naixements dels nostres propis fills sinó que també hem compartit l’alegria dels altres. I hem anat veient amb una certa satisfacció (per què no dir-ho?) com els membres de la següent generació s’han anat desenvolupant amb responsabilitat i situant-se a la societat que els ha tocat viure, molt diferent a la nostra, i cadascun d’ells des de la seva pròpia opció vital.

Com no podria ser d’altra manera, durant aquests anys tots sis hem rebut algun disgust dels nostres fills, però si ens fixen amb tot el que ens envolta, els aspectes negatius han sigut pocs, la veritat. I tots sis hem tingut també amb els nostres fills moltes, moltíssimes satisfaccions. Vist tot plegat amb la perspectiva que donen els anys, crec que amb aquest aspecte també hem estat i som uns privilegiats.

I si ens fixem en el vessant purament materialista de la nostra relació em ve al cap que durant aquests trenta anys hem estrenat cases, ens hem canviat els cotxes i totes aquelles coses materials que de tant en tant solen compartir-se amb els amics. Hem anat de viatge junts, per la península, per la resta d’Europa i també per fora del continent. Ens hem desplaçat en cotxe, en bus, en vaixell, en barques de rems i també de motor, en cotxes de cavalls, a peu, i en avions de tot tipus, des dels vells i perillosos avions russos que en segons quins llocs encara volen fins als Airbus de darrera generació. Hem esmorzat junts molts cops, cadascú amb les seves manies i els seus gustos particulars, i hem compartit dinars, berenars i sopars a llocs de tota mena.

I arribats a aquest punt algú potser pot pensar que entre nosaltres tenim moltes afinitats, que ens assemblem molt, que políticament pensem de manera similar, que ens agraden els mateixos menjars, o els mateixos vins, o que llegim els mateixos diaris, o els mateixos llibres. Doncs res més lluny de la realitat. Som la mar de diferents.

N’hi ha un que és un portent amb els idiomes mentre que els altres només anem fent, uns més que altres. N’hi ha un altre que no llegeix res més que no sigui assaig (ja hi ha gent estranya, ja!), i confessa que quasi no ha llegit cap novel·la en sa vida (no sap el què es perd!). Hi ha qui parla molt i també qui parla menys. Hi ha la persona que gaudeix amb la roba més xic d’Itàlia i les sabates d’última moda, però també n’hi ha un que encara ens porta el mateix model de calçat que portava fa trenta anys, en una prova més de que alguns no progressen adequadament o, si més no, que en certs aspectes ho fan amb dificultat.

Hi ha qui després d’esmorzar té el costum de deixar-se sempre oblidat un dit de cafè a la tassa, és a dir, que el cafè no se l’acaba mai. I un altre que fa trenta anys que es pregunta: per què no se’l fa una mica més curt i se’l pren tot? Fins al moment, sense resposta. També hi ha qui s’aixeca de matinada, quan és fosc i negre i la gent normal encara dorm, per escriure bajanades com això que esteu llegint. Catalans de naixement tampoc ho som tots, hi ha una mica de tot, i fins i tot n’hi ha un que ni tan sols va néixer a sa península.

Hi ha també qui s’ha passat mitja vida al barri de Sant Gervasi i l’altre mitja en un pis del barri de Sarrià. O els que han acabat fugint de Barcelona i anant a viure al Maresme, i s’han hagut de comprar una gosseta perquè els vigili la casa. O aquells altres que viuen a l’Empordanet, també amb gosseta que els vigila la casa, gaudint d’unes vistes marítimes meravelloses, i també de les humitats típiques de qui viu just davant del mar (el famós vent de mar!) i tota la pesca, i mai més ben dit això de la pesca (aquelles gambes volta i volta!). Hi ha també els fans de Vueling, els de Clickair i els de Ryanair, quasi enfrontats entre ells, amistosament enfrontats, degut a la proximitat d’uns i altres als respectius aeroports on operen aquestes low cost que en els darrers anys ens han facilitat molt els viatges.

Consideració final: tinc altres amics, sí, i potser algun dia també se n’haurà de parlar. Però avui, al commemorar-se els primers trenta anys –any més, any menys- des que ens vam conèixer, tocava parlar precisament d’aquests cinc. El que no sé és si aquesta reflexió en veu alta a ells els farà el pes, suposant que l’arribin a llegir que potser és molt suposar. Des de la meva visió molt particular i gens objectiva he intentat embastar una mena de crònica selectiva d’aquests trenta anys. Vet-ho aquí!

Memòria de trenta anys (1)

Nota prèvia: aquest article m’ha sortit força més llarg que els altres. Es necessiten uns set minuts per llegir-lo sencer, sense diagonalejar. En podeu prescindir tranquil·lament doncs segurament tampoc us perdríeu gran cosa. De fet, fora d’unes poques persones molt concretes, l’article d’avui no crec que tingui massa interès pels demés. O potser sí, ves a saber, no sóc el més indicat per jutjar-ho. Per tal de no abusar dels lectors l’he dividit en dos. Aquesta és la primera part i demà diumenge penjaré la resta.

Josep Pla diferenciava les seves relacions personals entre els amics, els coneguts i els saludats. La diferència entre els coneguts i els saludats no l’acabo de veure clara doncs als coneguts els sòls saludar i, per tant, ja són també saludats, i als saludats els acostumes a conèixer, doncs si no els coneguessis no els saludaries pas i, per tant, també són coneguts. És a dir, mentre que la frontera entre coneguts i saludats no està massa clara, la que hi ha entre aquests dos grups i els amics queda més delimitada. Avui deixaré de banda els coneguts i els saludats i em centraré en els amics i, específicament, en uns pocs amics en concret.

Abans, però, haig de dir que no m’acaba de convèncer la definició del terme amic que surt als diccionaris i en donaré la meva particular visió, d’una forma segurament gens acadèmica però sí prou senzilla per tal que l’entengui tothom. Jo diria que un amic és aquell a qui pots trucar a qualsevol hora del dia o de la nit per parlar-li de qualsevol assumpte que potser a tu et sembla important però que potser, si ho pensessis fredament, no ho és tant. I que l’amic que rep la trucada intempestiva no se t’enfadi. I si es molesta i t’ho retreu, que potser hi té tot el dret, que llavors no t’emprenyis tu amb la seva resposta, i segueixis pensant que sempre que ho consideris oportú el tornaràs a trucar a qualsevol hora intempestiva ja que... per això són els amics! Potser és una definició massa simple però bàsicament ho veig així. No cal dir que tal com ja vaig explicar en obrir aquest blog, el meu masculí (amic/amics) inclou sempre també el femení (amiga/amigues), i no veig perquè s’ha d’anar repetint sempre allò tant ridícul, almenys per mi, d’amics i amigues.

Fetes aquestes puntualitzacions, l’article que esteu llegint està especialment dedicat a cinc persones: EG, RS, RS, TM i ZD. Aclareixo d’entrada que tot i que les anomeno per les seves inicials, talment com si fossin uns lladregots d’una crònica de successos, no es tracta pas d’uns delinqüents sinó tan sols d’una mínima mesura de protecció de la seva privadesa, allò que sovint alguns en diem privacitat però que es veu que no es pot dir.

Amb aquestes cinc persones fa una mica més de trenta anys que ens coneixem. Trenta anys! Això vol dir que llavors, en aquest país, encara ens regíem sota les lleis del franquisme si bé Franco, físicament parlant, ja ens havia deixat. Llavors encara no hi havia constitució, ni estatut, ni, per tant, el règim democràtic –o això ens diuen- que tenim ara. Jo llavors tenia un Ford Fiesta de color negre de primera generació, dels primers que es van fabricar a Almussafes, i també recordo que un dels altres anava amb un Citroen Dyane 6 de color granat amb un gran escut d’un drac enganxat al capó. N’hi havia un altre que no recordo com es desplaçava però que sempre duia les eines a sobre (clau anglesa, tornavís, etc.) i mai vaig saber-ne el motiu, i també recordo que algú anava en moto.

Quan vaig conèixer a E, R, R, T i Z, aquests cinc personatges es trobaven encara estudiant a la universitat o tot just acabant la carrera, concretament la carrera de medicina. Després tots ells s’han anat desenvolupant professionalment dins del món de la sanitat, en diverses tasques i especialitats, tant en el sector públic com en el privat. En l’aspecte diguem-ne professional jo vindria a ser com l’ovella negra d’aquest grup doncs sempre m’he dedicat a altres activitats sense cap relació amb el món sanitari. Cinc a un. Sovint em retreuen que gaudeixo portant la contrària i els que m’ho diuen potser no van massa desencaminats.

En la dècada dels setanta tots sis érem solters i avui tots sis estem casats. Aviat farà trenta anys d’aquells casaments. Crec honestament que t’ho miris com t’ho miris, tots sis hem fet força sort amb les nostres respectives parelles. Llavors no teníem fills i avui cadascú de nosaltres en té més d’un, i alguns més de dos.

(Continuarà demà)