En el transcurs d’aquests trenta anys els sis hem compartit un munt de vivències, la majoria d’alegres però algunes també, com és lògic, de poc o gens alegres. Tots sis vam anar als casaments dels altres membres del grup. Tots sis hem experimentat no només l’alegria dels naixements dels nostres propis fills sinó que també hem compartit l’alegria dels altres. I hem anat veient amb una certa satisfacció (per què no dir-ho?) com els membres de la següent generació s’han anat desenvolupant amb responsabilitat i situant-se a la societat que els ha tocat viure, molt diferent a la nostra, i cadascun d’ells des de la seva pròpia opció vital.
Com no podria ser d’altra manera, durant aquests anys tots sis hem rebut algun disgust dels nostres fills, però si ens fixen amb tot el que ens envolta, els aspectes negatius han sigut pocs, la veritat. I tots sis hem tingut també amb els nostres fills moltes, moltíssimes satisfaccions. Vist tot plegat amb la perspectiva que donen els anys, crec que amb aquest aspecte també hem estat i som uns privilegiats.
I si ens fixem en el vessant purament materialista de la nostra relació em ve al cap que durant aquests trenta anys hem estrenat cases, ens hem canviat els cotxes i totes aquelles coses materials que de tant en tant solen compartir-se amb els amics. Hem anat de viatge junts, per la península, per la resta d’Europa i també per fora del continent. Ens hem desplaçat en cotxe, en bus, en vaixell, en barques de rems i també de motor, en cotxes de cavalls, a peu, i en avions de tot tipus, des dels vells i perillosos avions russos que en segons quins llocs encara volen fins als Airbus de darrera generació. Hem esmorzat junts molts cops, cadascú amb les seves manies i els seus gustos particulars, i hem compartit dinars, berenars i sopars a llocs de tota mena.
I arribats a aquest punt algú potser pot pensar que entre nosaltres tenim moltes afinitats, que ens assemblem molt, que políticament pensem de manera similar, que ens agraden els mateixos menjars, o els mateixos vins, o que llegim els mateixos diaris, o els mateixos llibres. Doncs res més lluny de la realitat. Som la mar de diferents.
N’hi ha un que és un portent amb els idiomes mentre que els altres només anem fent, uns més que altres. N’hi ha un altre que no llegeix res més que no sigui assaig (ja hi ha gent estranya, ja!), i confessa que quasi no ha llegit cap novel·la en sa vida (no sap el què es perd!). Hi ha qui parla molt i també qui parla menys. Hi ha la persona que gaudeix amb la roba més xic d’Itàlia i les sabates d’última moda, però també n’hi ha un que encara ens porta el mateix model de calçat que portava fa trenta anys, en una prova més de que alguns no progressen adequadament o, si més no, que en certs aspectes ho fan amb dificultat.
Hi ha qui després d’esmorzar té el costum de deixar-se sempre oblidat un dit de cafè a la tassa, és a dir, que el cafè no se l’acaba mai. I un altre que fa trenta anys que es pregunta: per què no se’l fa una mica més curt i se’l pren tot? Fins al moment, sense resposta. També hi ha qui s’aixeca de matinada, quan és fosc i negre i la gent normal encara dorm, per escriure bajanades com això que esteu llegint. Catalans de naixement tampoc ho som tots, hi ha una mica de tot, i fins i tot n’hi ha un que ni tan sols va néixer a sa península.
Hi ha també qui s’ha passat mitja vida al barri de Sant Gervasi i l’altre mitja en un pis del barri de Sarrià. O els que han acabat fugint de Barcelona i anant a viure al Maresme, i s’han hagut de comprar una gosseta perquè els vigili la casa. O aquells altres que viuen a l’Empordanet, també amb gosseta que els vigila la casa, gaudint d’unes vistes marítimes meravelloses, i també de les humitats típiques de qui viu just davant del mar (el famós vent de mar!) i tota la pesca, i mai més ben dit això de la pesca (aquelles gambes volta i volta!). Hi ha també els fans de Vueling, els de Clickair i els de Ryanair, quasi enfrontats entre ells, amistosament enfrontats, degut a la proximitat d’uns i altres als respectius aeroports on operen aquestes low cost que en els darrers anys ens han facilitat molt els viatges.
Consideració final: tinc altres amics, sí, i potser algun dia també se n’haurà de parlar. Però avui, al commemorar-se els primers trenta anys –any més, any menys- des que ens vam conèixer, tocava parlar precisament d’aquests cinc. El que no sé és si aquesta reflexió en veu alta a ells els farà el pes, suposant que l’arribin a llegir que potser és molt suposar. Des de la meva visió molt particular i gens objectiva he intentat embastar una mena de crònica selectiva d’aquests trenta anys. Vet-ho aquí!
Com no podria ser d’altra manera, durant aquests anys tots sis hem rebut algun disgust dels nostres fills, però si ens fixen amb tot el que ens envolta, els aspectes negatius han sigut pocs, la veritat. I tots sis hem tingut també amb els nostres fills moltes, moltíssimes satisfaccions. Vist tot plegat amb la perspectiva que donen els anys, crec que amb aquest aspecte també hem estat i som uns privilegiats.
I si ens fixem en el vessant purament materialista de la nostra relació em ve al cap que durant aquests trenta anys hem estrenat cases, ens hem canviat els cotxes i totes aquelles coses materials que de tant en tant solen compartir-se amb els amics. Hem anat de viatge junts, per la península, per la resta d’Europa i també per fora del continent. Ens hem desplaçat en cotxe, en bus, en vaixell, en barques de rems i també de motor, en cotxes de cavalls, a peu, i en avions de tot tipus, des dels vells i perillosos avions russos que en segons quins llocs encara volen fins als Airbus de darrera generació. Hem esmorzat junts molts cops, cadascú amb les seves manies i els seus gustos particulars, i hem compartit dinars, berenars i sopars a llocs de tota mena.
I arribats a aquest punt algú potser pot pensar que entre nosaltres tenim moltes afinitats, que ens assemblem molt, que políticament pensem de manera similar, que ens agraden els mateixos menjars, o els mateixos vins, o que llegim els mateixos diaris, o els mateixos llibres. Doncs res més lluny de la realitat. Som la mar de diferents.
N’hi ha un que és un portent amb els idiomes mentre que els altres només anem fent, uns més que altres. N’hi ha un altre que no llegeix res més que no sigui assaig (ja hi ha gent estranya, ja!), i confessa que quasi no ha llegit cap novel·la en sa vida (no sap el què es perd!). Hi ha qui parla molt i també qui parla menys. Hi ha la persona que gaudeix amb la roba més xic d’Itàlia i les sabates d’última moda, però també n’hi ha un que encara ens porta el mateix model de calçat que portava fa trenta anys, en una prova més de que alguns no progressen adequadament o, si més no, que en certs aspectes ho fan amb dificultat.
Hi ha qui després d’esmorzar té el costum de deixar-se sempre oblidat un dit de cafè a la tassa, és a dir, que el cafè no se l’acaba mai. I un altre que fa trenta anys que es pregunta: per què no se’l fa una mica més curt i se’l pren tot? Fins al moment, sense resposta. També hi ha qui s’aixeca de matinada, quan és fosc i negre i la gent normal encara dorm, per escriure bajanades com això que esteu llegint. Catalans de naixement tampoc ho som tots, hi ha una mica de tot, i fins i tot n’hi ha un que ni tan sols va néixer a sa península.
Hi ha també qui s’ha passat mitja vida al barri de Sant Gervasi i l’altre mitja en un pis del barri de Sarrià. O els que han acabat fugint de Barcelona i anant a viure al Maresme, i s’han hagut de comprar una gosseta perquè els vigili la casa. O aquells altres que viuen a l’Empordanet, també amb gosseta que els vigila la casa, gaudint d’unes vistes marítimes meravelloses, i també de les humitats típiques de qui viu just davant del mar (el famós vent de mar!) i tota la pesca, i mai més ben dit això de la pesca (aquelles gambes volta i volta!). Hi ha també els fans de Vueling, els de Clickair i els de Ryanair, quasi enfrontats entre ells, amistosament enfrontats, degut a la proximitat d’uns i altres als respectius aeroports on operen aquestes low cost que en els darrers anys ens han facilitat molt els viatges.
Consideració final: tinc altres amics, sí, i potser algun dia també se n’haurà de parlar. Però avui, al commemorar-se els primers trenta anys –any més, any menys- des que ens vam conèixer, tocava parlar precisament d’aquests cinc. El que no sé és si aquesta reflexió en veu alta a ells els farà el pes, suposant que l’arribin a llegir que potser és molt suposar. Des de la meva visió molt particular i gens objectiva he intentat embastar una mena de crònica selectiva d’aquests trenta anys. Vet-ho aquí!
