Castells i Montilla fan comèdia? (i 2)

(La 1ª part d’aquest article la trobareu aquí)

Primera. A can PSOE tenen molt clar que el TC tombarà l’Estatut i que, per tant, no s’haurà d’aplicar. Sabent-ho, es permeten prometre el que sigui perquè saben que no ho hauran de complir, saben que no els deixaran. El PSOE sap que l’acord de finançament, per posar només un exemple, tal com està establert a l’Estatut no s’acabarà aplicant, i sempre podrà donar les culpes de l’incompliment a la més que previsible sentència d’inconstitucionalitat. No, si nosaltres ja volíem, ja, però... no ens deixen. És un recurs fàcil i molt utilitzat en política.

Segona. A can PSOE encara no ho tenen clar, o almenys ho fan veure. Però no és només que no tinguin clar per on anirà la sentència sinó que ni tan sols tenen clar si els convé que l’Estatut quedi finalment avalat pel TC. A partir d’aquí fan aquest joc ambigu que veiem darrerament, repartint-se entre ells tots els papers de l’auca. En Solbes diu una cosa que a Espanya sona bé o, almenys, no grinyola gaire; llavors Montilla diu la contrària perquè soni bé a Catalunya, Castells fa el paper de l’enfadat, Zapatero diu que no patim, que tot s’arreglarà. I qui dia passa any empeny.

Fins aquí heu pogut llegir el que havia escrit dissabte. Diumenge, però, al congrés dels socialistes es va produir la gran sorpresa. L’inesperat discurs de cloenda de Montilla va ser, almenys per mi, tota una sorpresa. Francament, no me l’esperava. Aquella música sonava força més bé i, el que és més important, sonava molt diferent de la música que havíem escoltat abans. Per primera vegada des que Montilla té el despatx a la plaça de Sant Jaume em vaig sentir representat pel president del meu país. Dirigint-se a Zapatero, Montilla va dir:

...te queremos mucho, pero aún queremos más a Catalunya y a sus ciudadanos, ... nos debemos a ellos, nos debemos a sus problemas, a sus espectativas, a sus justas demandas, a su cultura, a su lengua...

Tampoc dic que sigui per tirar coets, no hi ha cap necessitat d’exagerar ni de crear-se falses il·lusions. Tots sabem que Montilla és un especialista en dir avui blanc i generar determinades expectatives, per sortir al cap de 24 hores amb allò de donde dije Digo, digo Diego. En tenim uns quants exemples. Potser el cas més sonat va ser quan va anunciar noves esmenes al text de l’Estatut tan sols unes poques hores després de que quedés aprovat al Parlament pel 90% dels diputats. La classe política encara estava, com qui diu, gaudint del corresponent brindis amb cava i fent-se les abraçades en públic de rigor quan va arribar aquella galleda d’aigua freda. Per tant, vistos els antecedents crec que tenim tot el dret a expressar les nostres ben fundades reserves.

A partir d’ara s’haurà d’estar amatent. S’haurà de veure, i es veurà molt aviat, si allò de diumenge va ser només un farol o es tracta d’un gir estratègic en tota regla, de quelcom més profund.

Last but not least. L’impecable resposta de Montilla al diputat Felip Puig de CiU: “La llengua es defensa respectant-la i ajudant als que no la parlen. I utilitzant-la. Jo ho faig i espero fer-ho cada dia millor. Continuaré aprenent... Per tant, lliçons de català, acceptaré les que faci falta; de catalanisme, ni una”. Altres consideracions al marge, el diputat Puig havia relliscat de ple i el president Montilla va estar molt encertat en la seva resposta.

15è Congrés de CDC (i 2)

En arribar divendres al Palau de Congressos hi havia una taula independent per recollir les acreditacions dels blogaires i la documentació del congrés que ja ens tenien a punt. Donaven també a tothom (militants compromissaris de CDC, periodistes, blogaires i altres convidats) una cartera d’un color taronja tan cridaner que a primera vista semblava propaganda del banc INGdirect. Però no ho era, tenia gravat el lema del congrés: Convergència a punt! Retorna la il·lusió. No n'hi havia últimament d'il·lusió? Segons ens van dir, l’acreditació ens permetia moure’ns per tot el recinte del congrés. Jo no vaig tenir cap problema; de fet, ningú me la va demanar.

A nosaltres ens tenien reservat l’anomenat espai 2.0 del primer pis, on hi havia la zona reservada per la mal anomenada (doncs no ho era) Taula rodona: Política 2.0 i blocs. L’espai disposava de connexió wi-fi gratuïta pels blogaires. Especifico que la connexió era gratuïta ja que en el recent congrés d’Esquerra els periodistes l’havien de pagar. Hi havia també endolls a totes les taules per si algú ho precisava. A un extrem de la sala teníem un bar a la nostra disposició assistit per un cambrer que, com ja és habitual a Barcelona, no parlava ni entenia el català. Aigües minerals i sucs, i varietat de pastes a discreció.

El que em va semblar quasi tercermundista va ser la megafonia de la zona que, francament, era d’una qualitat per sota de l’aprovat. Alguns participants en van deixar constància en directe. Un problema agreujat, a més, pel soroll que arribava del pis de sota on hi havia el molt concorregut bar del congrés. Vull dir que potser la propera vegada, si hi ha propera vegada, això s’hauria de resoldre doncs és una pena que per petits detalls com aquest hi va haver gent que no va quedar massa satisfeta.

Puntualitat (manca de). Com ja sol ser norma en aquest país la puntualitat va brillar per la seva absència. La majoria de la gent no hi dóna cap importància i els pocs que n’hi donem és evident que encara ens trobem en franca minoria. Potser el problema que tenim alguns és que hem viatjat massa però no deixaré de denunciar-ho. A veure si de mica en mica es va canviant el xip i ens anem apropant a l’Europa més endreçada. Dels dos actes que vaig anar (la taula rodona de blogaires i la sessió plenària de divendres), el primer va començar amb 12 minuts de retard i el segon amb 15.

La ponència a la que els blogaires estàvem convidats, programada per les 8 del vespre, calculo que degut a l’excessiva duració del plenari devia finalment començar amb quasi una hora de retard. Per aquest motiu no m’hi vaig quedar. Potser els compromissaris això ja ho troben normal però penso que s’ha de dir per tal de millorar la propera vegada, repeteixo, si n’hi ha.

De la sessió plenària cal dir que de les 53 persones assegudes a l’escenari de l’acte, la quota femenina no passava de 12. En canvi, de les set persones proposades per dirigir el congrés hi havia majoria de senyores. En aquest sentit confesso que a mi tampoc m’agraden les quotes. Cal dir també que el plat estrella del plenari, el discurs de Pujol, va ser molt en la seva línia coneguda de sempre, i més sabent que es dirigia a gent molt convençuda. No hi van faltar aquells recursos de proximitat que tan bé sap utilitzar per tal de mantenir l’interès de la gent durant tota l’estona. M’atreviria a dir que avui dia a Catalunya no hi ha ningú amb les qualitats de discursaire de proximitat que té Pujol. Les coses com són.

Ja per acabar, ahir vaig oblidar mencionar que a la taula rodona també es va parlar del mal efecte que fan les dotzenes i dotzenes de blogs de polítics abandonats, aquells que s’obren per exemple per unes eleccions determinades, i temps després veus que la darrera actualització es va fer el dia de reflexió. Aquest fenomen afecta a tots els partits polítics, parlamentaris i extraparlamentaris. Si se’m permet un suggeriment, si jo estès a la direcció d’un d’aquests partits (una tasca que, ara per ara, no la tinc prevista) obligaria a tancar-los sense excuses ni dilació, o a agrupar-los a la web del partit en una carpeta de blogs morts a disposició dels historiadors. Mantenir-los oberts denota un cert pasotisme que no fa cap bé al partit que hi ha al darrere, sigui el que sigui.

Reitero el meu agraïment al senyor David Madí de Convergència per la seva amable invitació a compartir un acte de partit a un blogaire que darrerament ni tan sols els vota. Diu molt a favor seu, o de qui hagi tingut l’idea.

15è Congrés de CDC (1)

Aquí ja vaig explicar que la iniciativa de CDC de convidar al seu congrés a la gent que fem blogs em sembla una idea excel·lent. A l’estat espanyol és la primera vegada que un partit polític convida a assistir al seu congrés als blogaires que hi han mostrat interès. És evident que s’hi van apuntar molts blogaires simpatitzants de CDC (en vaig saludar més d’un) però també n’hi havien que ni tan sols n’eren votants. Aquest seria el meu cas. Es tracta d’una decisió valenta, innovadora, i que previsiblement tindrà imitadors entre els altres partits. Al cap i a la fi CDC no ha fet res més que copiar el que ja fan en altres països més internetament avançats que nosaltres com Estats Units i França.

El que particularment m’interessava més del congrés era la Taula rodona: Política 2.0 i blocs que va tenir lloc divendres a la tarda. No els vaig comptar però devíem ser una seixantena de blogaires participant en l’acte. La presentació va anar a càrrec de David Madí, responsable de comunicació i estratègia de CDC, que actuava com a moderador de la taula. Van prendre la paraula Saül Gordillo, director de l’Agencia Catalana de Noticies, Carme-Laura Gil, diputada de CiU al Parlament, Marc Vidal, un gran expert sobre aquest tema, i Carles Puigdemont, regidor de CiU i cap de l’oposició a l’Ajuntament de Girona.

Com a cròniques diguem-ne formals d’aquesta trobada CDC-blogaires ja dono per bones les que altres assistents han anat penjant a la xarxa. Resumiria l’acte dient que actualment ens trobem amb dues concepcions, sovint contraposades, sobre el que representen els blogs i les altres eines de comunicació i xarxes socials que tenen internet com a lligam comú.

Hi ha qui considera aquestes noves eines com no gaire cosa més que un nou sistema de comunicació entre l’emissor, sempre actiu, i el receptor, normalment passiu (tot i que, normalment, el lector pot deixar comentaris als blogs). És a dir, a partir de les eines utilitzades fins ara com el diari, el telègraf, la ràdio, el telèfon, la televisió, el tèlex, el fax, el telèfon mòbil... aquests veuen les eines d’internet com una evolució tecnològica més, un invent més però sense anar massa més enllà. Després d’escoltar la seva presentació i acceptant el risc que se m’acusi de massa esquemàtic, aquesta seria al meu entendre la posició de Carme-Laura Gil.

A l’altre extrem hi trobem la visió de Marc Vidal, que ens va fer una presentació molt didàctica que trobareu clicant aquí. En certa manera el món de la comunicació ha canviat com un mitjó i ja poques coses que eren vàlides fins a l’aparició d’internet segueixen sent-ho ara. Personalment crec que es tracta d’un plantejament força més ajustat a la realitat. Només ens hem de fixar en les eines de comunicació que utilitzen avui en dia els joves i els ja no tan joves. És un detall que convé no oblidar parlant com parlem d’un partit polític, ja que es tracta dels seus votants potencials.

Però tractant-se precisament de Convergència, crec que es podria fer l’esforç de buscar una certa convergència entre els dos punts de vista aparentment contraposats (el senyor Vidal va començar la seva intervenció tot dient que no estava d’acord en quasi res del que havia dit la senyora Gil). En aquest sentit, podríem potser acordar una resolució transaccional dient que la visió de la Diputada Gil es pot referir a un tram d’edat dels més grans de xy anys, mentre que el punt de vista de Vidal seria aplicable als menors d’aquesta edat. No em veig capaç de fixar, amb una base sòlida, quina seria l’edat xy que dèiem abans però si em forcessin a definir-me la situaria ja una mica per sobre dels trenta anys, i pujant.

Per avui ja n’hi ha prou. Demà faré una crònica complementària centrant-me en els detalls menors del congrés però no per això menys importants, anècdotes, organització, suggeriments a CDC de cara a futurs congressos, etc.

El PP, CiU i Catalunya

Ara fa tres dies que s’ha tancat (en fals, no ens enganyem) el congrés de la franquícia catalana del Partido Popular. D’aquí un parell de dies s’obrirà el congrés de Convergència Democràtica de Catalunya. Des d’aquesta equidistància en el temps crec que és un bon moment per analitzar la incidència política que aquestes organitzacions tenen a Catalunya.

Quan analitzen els magres resultats que elecció rere elecció recullen a Catalunya, a can PP sempre cometen l’error de considerar la nostra región com una més d’Espanya, com si Catalunya fos una sucursal més de Madrid. Talment com si Catalunya fos Múrcia, amb tots els respectes pels meus amics i clients murcians. Això ja passava fa trenta anys amb els seus antecessors d’Alianza Popular i, fins ara, no han tingut cap interès en corregir-ho.

A la cúpula del PP no volen admetre que els plantejaments socials, econòmics i fiscals que defensen a nivell de l’estat, a Catalunya ja estan defensats per un altre partit molt consolidat, CDC, que es defineix com a nacionalista català en la mateixa mesura que el PP no es defineixen com a un partit nacionalista espanyol, tot i actuar com a tal durant els 365 dies de l’any. Simplificant-ho molt, tots dos són partits nacionalistes però com a primera prioritat defensen nacions diferents. A uns els enorgulleix declarar-se nacionalistes catalans, i amb els anys s’han anat fent amb una clientela catalana d’ordre més o menys fidel. Els altres fugen com la pesta de qualsevol definició nacionalista, i a Catalunya recullen els vots que recullen, que no passa de ser una collita bastant minsa.

Què passa a la pràctica? Un bon amic meu votant del PP escrivia no fa gaire (i espero que ningú es molesti per la simplificació) que a Catalunya bàsicament només voten al PP quatre rics de Pedralbes i dotze seguratas de Prosegur, la majoria d’ells de parla no catalana, amb totes les excepcions que tots sabem que hi ha. Jo mateix tinc bons amics que voten al PP i no són ni una cosa ni l’altre, i parlen normalment en català. Però en la base del cos electoral d'aquest partit els meus amics no deixen de ser excepcions a la regla, i ells són els primers en reconèixer-ho. En aquest sentit resulta significatiu observar en quin idioma es van fer la majoria de les intervencions durant el darrer congrés, i en quin idioma els partidaris de Nebrera celebraven el seu inesperat triomf: ¡¡¡el próximo congreso lo vamos a ganar!!!

Molts votants potencials del PP, que a Catalunya n’hi ha més o menys en la mateixa proporció que en altres indrets de l’estat, no han quedat gens contents de com s’han desenvolupat les coses en aquest congrés. La prova més evident ha estat aquest 42 per cent de vot de càstig a la nova direcció, elegida aquí però prèviament imposada des de Madrid. A les properes eleccions aquest grup creixent de descontents una de dues, o votaran CDC/CiU o es quedaran a casa. Aquest és el gran drama que té el PP a Catalunya. Vull dir, evidentment, que el drama és que això tan senzill que aquí veu tothom des de fa anys, al carrer Génova de Madrid encara no ho han entès, i fan i desfan a la sucursal catalana prescindint de la voluntat dels seus clients potencials, als que sempre acaben ningunejant.

El delegat (ara la delegada) que la casa mare envia a gestionar la franquícia catalana, encara que siguin catalans com ara la senadora Sánchez o abans els senyors Sirera i Piqué, aquí sempre se’ls veu com a enviats de Madrid. Se’ls veu i ho són. Les formes són importants i s’han de vigilar però sembla ser que no tothom ho veu així. I mentrestant, a can CDC/CiU estan encantats de la vida amb el camp lliure electoral que els va deixant el PP. Si ho saben aprofitar la seva tornada al govern és cada dia més a prop.

Una interessant iniciativa de CDC

Convergència Democràtica de Catalunya té previst celebrar el seu 15è Congrés durant el segon cap de setmana de juliol. Segons explicava fa uns dies Saül Gordillo en el seu blog, Convergència serà el primer partit català que celebrarà un congrés amb el testimoni directe de blocaires independents que se'n faran ressò. Els socialistes catalans ja van assajar aquesta fórmula durant la darrera campanya electoral. La idea prové dels Estats Units, on els blocaires reben per part dels partits una consideració semblant a la dels periodistes. Un lloc reservat, comoditats per navegar i accés a determinats protagonistes. Això ho posarà en pràctica, per primer cop a Catalunya, el partit gran de la federació nacionalista.

No sóc militant ni votant de CDC però veient l’oportunitat que se’m presentava no vaig dubtar a demanar de participar com a blogaire en aquest congrés. Per fer-ho vaig haver d’emplenar un senzill qüestionari on se’m demanaven nom i cognoms, l’adreça del meu blog, un correu electrònic de contacte, indicar la meva relació amb CDC (“No sóc militant de CDC”), i uns comentaris (“Informaré sobre el Congrés en el meu blog”). Això és tot. Vull aclarir, però, que a dia d’avui encara no he rebut la confirmació de Convergència sobre l’acceptació de la meva presencia al congrés, pel que intueixo que es deuen estar mirant el meu blog abans de donar-me l’ok definitiu.

Les raons que tinc per participar en aquesta iniciativa són bàsicament el meu interès per conèixer coses noves i especialment aquelles relacionades amb el món dels blogs, i també per veure de prop el que és un congrés d’un partit polític. Estic quasi segur que tot plegat m’aportarà quelcom de positiu, almenys així ho espero.

El fet de participar-hi sense tenir cap vinculació amb el partit em dóna la possibilitat d’escriure les meves impressions sobre el desenvolupament del congrés de manera totalment lliure i sense entrebancs. Intentaré, com sempre, fer-ho honestament però alhora no tinc cap inconvenient en reconèixer que les meves impressions seran, òbviament, subjectives, com no podria ser d’altra manera.

Evidentment dono per suposat que els blogaires no tindrem cap mena de censura prèvia ni indicacions per part de CDC sobre el què cal escriure i el que és millor obviar. Si no n’estigués convençut no se m’hagués passat pel cap demanar de participar-hi.

Saül Gordillo diu que els Estats Units els blocaires reben per part dels partits una consideració semblant a la dels periodistes. Francament, jo no aspiro a tant, o a tan poc. Si la consideració consistís, per exemple, en tenir-nos endreçats en una sala més o menys equipada però allunyada del lloc on es fes el congrés preferiria no rebre aquestes consideracions. Si la consideració consistís en que ens fessin pagar 14 euros per connectar-nos a la xarxa wi-fi ho consideraria directament un error de l’organització. No m’estic inventant res. Segons va explicar fa un parell de dies Iu Forn, periodista del diari Avui, aquests dos estranys fenòmens els van patir els periodistes dels mitjans de comunicació tradicionals que van anar recentment al Fòrum a cobrir el congrés d’Esquerra.

És evident que passi el que passi tot quedarà anotat en els diferents blogs que participin en el congrés. Crec que de moment toca felicitar a la cúpula dirigent de Convergència per aquesta interessant i valenta iniciativa. Continuarà.

Nova sectorial “Convergai” a Convergència

Nota de la redacció: normalment els articles que surten aquí s’escriuen amb una certa anticipació, i hi ha tot un programa previst del que s’anirà publicant al llarg dels propers dies. Per exemple, demà toca PP, demà passat hisenda, dijous es tractarà de l’spam, etc. Segons el calendari previst, avui tocava comentar el tema de la creació per part del partit CDC d’una nova sectorial anomenada "Convergai". Però es dona la circumstància de que avui, precisament avui, a molts llocs de l’Europa més endreçada és festa i, per celebrar-ho, la gent no treballa. Com a europeista convençut l’autor d’aquest blog no serà menys i, per tant, aquest tema l’haurem de deixar per a una altra ocasió. Però per tal que ningú pugui dir que es defuig el debat (els habituals ja sabeu que aquí es tracten quasi tots els temes), deixo oberta la possibilitat dels comentaris per aquells que prefereixin no respectar les festes europees i vulguin dir-hi la seva. Llibertat d’expressió per a tothom!

Segona carta oberta a Xavier Trias, líder de l’oposició a l’Ajuntament de Barcelona i president del grup municipal de CiU

9 de maig de 2008

Benvolgut Senyor Trias,

Avui fa exactament vint dies i en aquest mateix blog li vaig escriure una carta oberta, on s’afirmava textualment que “Si hagués de fer un pronòstic, vostè no portarà Hereu als tribunals però és que, si ho fes, segurament ja seria massa tard”.

Avui llegeixo a elSingularDigital.cat que “El Jutjat contenciós administratiu número 6 de Barcelona ha acceptat a tràmit el recurs del president del grup municipal de CiU, Xavier Trias, contra l'ajuntament de la capital catalana per la construcció de la nova muntanya russa del parc d'atraccions del Tibidabo”.

Resulta evident que en la primera part del pronòstic que em vaig atrevir a fer fa tres setmanes em vaig equivocar. Per tant el primer que em toca, i ho faig amb molt de gust, és demanar-li disculpes per haver expressat la meva incredulitat amb tanta contundència. I dic que ho faig amb molt de gust pel que aquest gest d’anar als tribunals pot representar de canvi de tendència d’allò que farà el seu grup municipal a partir d’ara.

Aquest gir copernicà del grup de CiU a l’ajuntament després de quasi un any de patir un ninguneig continuat per part de l’equip de govern municipal és tota una notícia pels barcelonins. Podria ser la constatació de que a l’Ajuntament de Barcelona hi haurà a partir d’ara una oposició seriosa al marge de la eficaç tasca que ja fa el PP.

La reacció de Carles Martí, primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, resulta també força significativa de que la decisió de CiU no els ha agradat gaire. Ha dit que no ha estat una sorpresa ni la presentació del recurs ni la seva acceptació a tràmit per part del jutjat. Si bé no costa gaire d’imaginar-se que l’acceptació del recurs no ha estat cap sorpresa per Carles Martí, que és conscient de que l’equip de govern està en fals, no s’ha de fer un gran esforç per adonar-se que la presentació del recurs va constituir una sorpresa i de les grosses. Ells sempre pensaven que l’amenaça de Trias no passaria d’això, d’una amenaça que, com havia passat fins ara, mai no es portaria a terme.

I en quan a la segona part del meu pronòstic de fa tres setmanes, només el temps ens dirà si va ser encertada o no. De moment crec que CiU està en el bon camí.

Ben cordialment,

Miquel Saumell