.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dijous, 24 de juliol del 2008

Castells i Montilla fan comèdia? (i 2)

(La 1ª part d’aquest article la trobareu aquí)

Primera. A can PSOE tenen molt clar que el TC tombarà l’Estatut i que, per tant, no s’haurà d’aplicar. Sabent-ho, es permeten prometre el que sigui perquè saben que no ho hauran de complir, saben que no els deixaran. El PSOE sap que l’acord de finançament, per posar només un exemple, tal com està establert a l’Estatut no s’acabarà aplicant, i sempre podrà donar les culpes de l’incompliment a la més que previsible sentència d’inconstitucionalitat. No, si nosaltres ja volíem, ja, però... no ens deixen. És un recurs fàcil i molt utilitzat en política.

Segona. A can PSOE encara no ho tenen clar, o almenys ho fan veure. Però no és només que no tinguin clar per on anirà la sentència sinó que ni tan sols tenen clar si els convé que l’Estatut quedi finalment avalat pel TC. A partir d’aquí fan aquest joc ambigu que veiem darrerament, repartint-se entre ells tots els papers de l’auca. En Solbes diu una cosa que a Espanya sona bé o, almenys, no grinyola gaire; llavors Montilla diu la contrària perquè soni bé a Catalunya, Castells fa el paper de l’enfadat, Zapatero diu que no patim, que tot s’arreglarà. I qui dia passa any empeny.

Fins aquí heu pogut llegir el que havia escrit dissabte. Diumenge, però, al congrés dels socialistes es va produir la gran sorpresa. L’inesperat discurs de cloenda de Montilla va ser, almenys per mi, tota una sorpresa. Francament, no me l’esperava. Aquella música sonava força més bé i, el que és més important, sonava molt diferent de la música que havíem escoltat abans. Per primera vegada des que Montilla té el despatx a la plaça de Sant Jaume em vaig sentir representat pel president del meu país. Dirigint-se a Zapatero, Montilla va dir:

...te queremos mucho, pero aún queremos más a Catalunya y a sus ciudadanos, ... nos debemos a ellos, nos debemos a sus problemas, a sus espectativas, a sus justas demandas, a su cultura, a su lengua...

Tampoc dic que sigui per tirar coets, no hi ha cap necessitat d’exagerar ni de crear-se falses il·lusions. Tots sabem que Montilla és un especialista en dir avui blanc i generar determinades expectatives, per sortir al cap de 24 hores amb allò de donde dije Digo, digo Diego. En tenim uns quants exemples. Potser el cas més sonat va ser quan va anunciar noves esmenes al text de l’Estatut tan sols unes poques hores després de que quedés aprovat al Parlament pel 90% dels diputats. La classe política encara estava, com qui diu, gaudint del corresponent brindis amb cava i fent-se les abraçades en públic de rigor quan va arribar aquella galleda d’aigua freda. Per tant, vistos els antecedents crec que tenim tot el dret a expressar les nostres ben fundades reserves.

A partir d’ara s’haurà d’estar amatent. S’haurà de veure, i es veurà molt aviat, si allò de diumenge va ser només un farol o es tracta d’un gir estratègic en tota regla, de quelcom més profund.

Last but not least. L’impecable resposta de Montilla al diputat Felip Puig de CiU: “La llengua es defensa respectant-la i ajudant als que no la parlen. I utilitzant-la. Jo ho faig i espero fer-ho cada dia millor. Continuaré aprenent... Per tant, lliçons de català, acceptaré les que faci falta; de catalanisme, ni una”. Altres consideracions al marge, el diputat Puig havia relliscat de ple i el president Montilla va estar molt encertat en la seva resposta.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Cal no oblidar que el president Montilla fa uns quants anys que viu i treballa a Catalunya i, endemés, en fa també uns quants que viu dels diners que paguem entre tots. Vull dir que molt bé l'esforç que hi ha posat des que és MH però potser caldria que s'hi hagués posat abans, no?

Miquel Saumell ha dit...

Miquel, totalment d’acord, i per això -i per altres coses- he escrit “Altres consideracions al marge...”

Artur ha dit...

Totalment d'acord amb la teva anàlisi. Crec que la virtut polític d'aquesta màquina de manar que es diu PSC-PSOE és tenir un control perfecte de la manipulació i del caràcter demagògic del seu discurs.

Pel que fa al "catalanisme" de Montilla jo afegiria que aquesta estima per la llengua i Catalunya no va dir ni piu quan Joan Ferran va suggerir que calia escapçar d'arrel la "crosta nacionalista" dels mitjans de comunicació.

PS: Si em permets t'afegiria als meus enllaços.

Enric Tomàs ha dit...

Estic d'acord Miquel amb el que escrius.
Comentes que la rabieta de Montilla pot ser un farol... Jo crec que sí, ja que és ben conscient que el poder del PSC li ve de vots que van al PSOE (fruit del cinturó vermell). Dóna la sensació que només el sector més catalanista del PSC són els que més remuguen (per ex, Castells).

Unknown ha dit...

Sense discutir una opinió, només dic que Castells és un element important del govern, una de les veus més autoritzades de Catalunya en matèria econòmica. Quan es tracta de fer ideologia potser no hi conta, però en aquest tema concret Montilla se l'escolta molt. Seria un error que per desitjar que el PSC fos sempre PSOE oblidéssim aquesta consideració.

Enric Tomàs ha dit...

Estic d'acord amb tu Andreu. Només deia que amb tot aquesta tema del finançament el que més rondina (i de forma aparentment més sincera) és Castells.

Miquel Saumell ha dit...

artur, enric tomàs, a.orte: només han passat 36 hores des que vaig penjar l'article i veient com evoluciona "el tema" i el que diuen els uns i els altres, si l'hagués d'escriure ara seria encara més contundent. Això no pinta gens bé i tot fa pensar que acabarà malament, com quasi tot el que malament comença. Ja fa temps que dic que s’ha d’anar buscant un nou model doncs aquest ja no dóna més de sí. Aquesta és almenys la visió d’un realista (que no d’un pessimista).