Castells i Montilla fan comèdia? (i 2)

(La 1ª part d’aquest article la trobareu aquí)

Primera. A can PSOE tenen molt clar que el TC tombarà l’Estatut i que, per tant, no s’haurà d’aplicar. Sabent-ho, es permeten prometre el que sigui perquè saben que no ho hauran de complir, saben que no els deixaran. El PSOE sap que l’acord de finançament, per posar només un exemple, tal com està establert a l’Estatut no s’acabarà aplicant, i sempre podrà donar les culpes de l’incompliment a la més que previsible sentència d’inconstitucionalitat. No, si nosaltres ja volíem, ja, però... no ens deixen. És un recurs fàcil i molt utilitzat en política.

Segona. A can PSOE encara no ho tenen clar, o almenys ho fan veure. Però no és només que no tinguin clar per on anirà la sentència sinó que ni tan sols tenen clar si els convé que l’Estatut quedi finalment avalat pel TC. A partir d’aquí fan aquest joc ambigu que veiem darrerament, repartint-se entre ells tots els papers de l’auca. En Solbes diu una cosa que a Espanya sona bé o, almenys, no grinyola gaire; llavors Montilla diu la contrària perquè soni bé a Catalunya, Castells fa el paper de l’enfadat, Zapatero diu que no patim, que tot s’arreglarà. I qui dia passa any empeny.

Fins aquí heu pogut llegir el que havia escrit dissabte. Diumenge, però, al congrés dels socialistes es va produir la gran sorpresa. L’inesperat discurs de cloenda de Montilla va ser, almenys per mi, tota una sorpresa. Francament, no me l’esperava. Aquella música sonava força més bé i, el que és més important, sonava molt diferent de la música que havíem escoltat abans. Per primera vegada des que Montilla té el despatx a la plaça de Sant Jaume em vaig sentir representat pel president del meu país. Dirigint-se a Zapatero, Montilla va dir:

...te queremos mucho, pero aún queremos más a Catalunya y a sus ciudadanos, ... nos debemos a ellos, nos debemos a sus problemas, a sus espectativas, a sus justas demandas, a su cultura, a su lengua...

Tampoc dic que sigui per tirar coets, no hi ha cap necessitat d’exagerar ni de crear-se falses il·lusions. Tots sabem que Montilla és un especialista en dir avui blanc i generar determinades expectatives, per sortir al cap de 24 hores amb allò de donde dije Digo, digo Diego. En tenim uns quants exemples. Potser el cas més sonat va ser quan va anunciar noves esmenes al text de l’Estatut tan sols unes poques hores després de que quedés aprovat al Parlament pel 90% dels diputats. La classe política encara estava, com qui diu, gaudint del corresponent brindis amb cava i fent-se les abraçades en públic de rigor quan va arribar aquella galleda d’aigua freda. Per tant, vistos els antecedents crec que tenim tot el dret a expressar les nostres ben fundades reserves.

A partir d’ara s’haurà d’estar amatent. S’haurà de veure, i es veurà molt aviat, si allò de diumenge va ser només un farol o es tracta d’un gir estratègic en tota regla, de quelcom més profund.

Last but not least. L’impecable resposta de Montilla al diputat Felip Puig de CiU: “La llengua es defensa respectant-la i ajudant als que no la parlen. I utilitzant-la. Jo ho faig i espero fer-ho cada dia millor. Continuaré aprenent... Per tant, lliçons de català, acceptaré les que faci falta; de catalanisme, ni una”. Altres consideracions al marge, el diputat Puig havia relliscat de ple i el president Montilla va estar molt encertat en la seva resposta.