Castells i Montilla fan comèdia? (i 2)

(La 1ª part d’aquest article la trobareu aquí)

Primera. A can PSOE tenen molt clar que el TC tombarà l’Estatut i que, per tant, no s’haurà d’aplicar. Sabent-ho, es permeten prometre el que sigui perquè saben que no ho hauran de complir, saben que no els deixaran. El PSOE sap que l’acord de finançament, per posar només un exemple, tal com està establert a l’Estatut no s’acabarà aplicant, i sempre podrà donar les culpes de l’incompliment a la més que previsible sentència d’inconstitucionalitat. No, si nosaltres ja volíem, ja, però... no ens deixen. És un recurs fàcil i molt utilitzat en política.

Segona. A can PSOE encara no ho tenen clar, o almenys ho fan veure. Però no és només que no tinguin clar per on anirà la sentència sinó que ni tan sols tenen clar si els convé que l’Estatut quedi finalment avalat pel TC. A partir d’aquí fan aquest joc ambigu que veiem darrerament, repartint-se entre ells tots els papers de l’auca. En Solbes diu una cosa que a Espanya sona bé o, almenys, no grinyola gaire; llavors Montilla diu la contrària perquè soni bé a Catalunya, Castells fa el paper de l’enfadat, Zapatero diu que no patim, que tot s’arreglarà. I qui dia passa any empeny.

Fins aquí heu pogut llegir el que havia escrit dissabte. Diumenge, però, al congrés dels socialistes es va produir la gran sorpresa. L’inesperat discurs de cloenda de Montilla va ser, almenys per mi, tota una sorpresa. Francament, no me l’esperava. Aquella música sonava força més bé i, el que és més important, sonava molt diferent de la música que havíem escoltat abans. Per primera vegada des que Montilla té el despatx a la plaça de Sant Jaume em vaig sentir representat pel president del meu país. Dirigint-se a Zapatero, Montilla va dir:

...te queremos mucho, pero aún queremos más a Catalunya y a sus ciudadanos, ... nos debemos a ellos, nos debemos a sus problemas, a sus espectativas, a sus justas demandas, a su cultura, a su lengua...

Tampoc dic que sigui per tirar coets, no hi ha cap necessitat d’exagerar ni de crear-se falses il·lusions. Tots sabem que Montilla és un especialista en dir avui blanc i generar determinades expectatives, per sortir al cap de 24 hores amb allò de donde dije Digo, digo Diego. En tenim uns quants exemples. Potser el cas més sonat va ser quan va anunciar noves esmenes al text de l’Estatut tan sols unes poques hores després de que quedés aprovat al Parlament pel 90% dels diputats. La classe política encara estava, com qui diu, gaudint del corresponent brindis amb cava i fent-se les abraçades en públic de rigor quan va arribar aquella galleda d’aigua freda. Per tant, vistos els antecedents crec que tenim tot el dret a expressar les nostres ben fundades reserves.

A partir d’ara s’haurà d’estar amatent. S’haurà de veure, i es veurà molt aviat, si allò de diumenge va ser només un farol o es tracta d’un gir estratègic en tota regla, de quelcom més profund.

Last but not least. L’impecable resposta de Montilla al diputat Felip Puig de CiU: “La llengua es defensa respectant-la i ajudant als que no la parlen. I utilitzant-la. Jo ho faig i espero fer-ho cada dia millor. Continuaré aprenent... Per tant, lliçons de català, acceptaré les que faci falta; de catalanisme, ni una”. Altres consideracions al marge, el diputat Puig havia relliscat de ple i el president Montilla va estar molt encertat en la seva resposta.

Castells i Montilla fan comèdia? (1)

Nota prèvia. Encara que els diaris en parlen molt entenc que és del tot irrellevant el fet que els 25 diputats triats per Nicaragua tinguin grup parlamentari propi a Madrid o segueixin integrats dintre del grup de la seva casa central. No és cap secret que, a l’hora de la veritat, aquests 25 diputats reben les instruccions directament des del carrer Ferraz de Madrid.

El debat sobre si el conseller Castells va de veres o només és un bon actor de teatre no deixa de ser tampoc una cortina de fum. No sé què pensa Castells ni tampoc pretenc interpretar políticament els gestos que fa de cara a la galeria. No ho faig perquè tinc molt clar que aquí qui mana no és Castells sinó Zapatero, que transmet les ordres a Montilla mitjançant el vice-secretari general del PSOE, José Blanco. Això és així des del primer dia del primer tripartit, quan Zapatero va sortir -amb permís o sense- al balcó del Palau de la Generalitat per tal que quedés clar allò de aqui estoy yo. Ja ho he escrit abans, aquell símbol va ser premonitori del que ens ha anat arribant després, primer amb Maragall i ara amb Montilla.

Una pista la trobem, però, al congrés del PSc(PSc-PSOE) del darrer cap de setmana. Blanco va dir als delegats que no permetria que s’incomplís el que sobre finançament diu l'Estatut. En altres paraules, Blanco va deixar anar una pura obvietat, i és que no permetria que s’incomplís una llei vigent. Només faltaria! L’Estatut és una llei plenament vigent. Algú s’imagina que Blanco hagués dit que s’hauria de renegociar el que ja està fixat per llei? Però la meva sorpresa va arribar quan, de sobte, tots els delegats es van posar a aplaudir entusiasmats, com si allò que sentien fos qui sap què, com si fos una d’aquelles promeses electorals que dita en un congrés, entre convençuts, queda molt bé però alhora es dóna per sobreentès que mai no es portarà a terme. Aquells aplaudiments, dirigits des de la cuina del congrés per José Zaragoza, no tenien gaire bona pinta. No em van agradar. Algú em pot explicar a què venia aplaudir amb tant d’entusiasme a qui només els estava dient que es compliria la llei?

La meva hipòtesis és una altra. Estic convençut que el Tribunal Constitucional tocarà l’Estatut, i l’única incògnita és amb quina intensitat ho farà. De pistes als mitjans se’n troben cada dia; tan sols cal saber llegir entre línies. I ara em permeto afegir que el que per alguns pot semblar un greu contratemps crec que serà bo pel país. Ho dic honestament, crec que serà positiu. Serà la prova del cotó de que el sistema establert fa trenta anys ja no té més recorregut, ja no dóna més de sí, i de que se n’ha de buscar un altre de ben diferent. Serà una forma de guanyar temps. La meva hipòtesis té, però, dues variables.

(La segona part d’aquest article la trobareu aquí)

El manifest en contra del català

Ja ho sé, aquest no és exactament, literalment, el títol del famós manifiesto dels ultranacionalistes lingüistes autoanomenats intel·lectuals. Però al meu entendre aquest títol reflecteix bastant millor que l’oficial el que es persegueix amb aquesta recollida de signatures. Encara que als promotors del manifiesto no els agrada que aquest sigui considerat com una peça més del seu ranci ultranacionalisme monolingüe, qualsevol persona amb un mínim de coneixement del que passa a Catalunya veurà que això és el que s’hi respira des de la primera línia fins al punt final del text.

Abans de tractar aquest tema he deixat passar uns dies doncs els assumptes més conflictius requereixen sempre d’un cert distanciament en el temps. Els fets, però, són tossuts, diguin el que diguin els manifiestos.

Primer fet. El català ha estat oficialment perseguit a Catalunya durant els quaranta anys del franquisme. Sé molt bé del què parlo. Vaig estudiar durant aquella època i l’ús del català quedava pràcticament limitat a l’àmbit privat. Salvant les distàncies i segons com es miri, la situació actual en segons quins llocs no és massa diferent. Per posar només un exemple, a la ciutat de Barcelona resulta del tot impossible viure només en català.

Segon fet. Durant els darrers trenta anys el català ha continuat sent una llengua proscrita en molts àmbits, tant privats com de l’administració pública; tota l’estatal i també part de les administracions autonòmica i municipal. No és una situació tan descarada com abans, només faltaria, però Déu n’hi do com certs elements s’esforcen –encara ara- amb el tema de la llengua.

Tercet fet. 40 + 30 = 70. Setanta anys de discriminació efectiva del català requeriran d’un temps llarg per tractar de recuperar la normalitat, si és que encara hi som a temps. Hi ha un número creixent de persones a les que tant els fa que el català acabi desapareixent del mapa. Altres tractem d’evitar-ho, cadascú des de les seves possibilitats.

Quart fet. Convé recordar que la llei d’ensenyament que s’aplica a Catalunya, aprovada democràticament pel nostre Parlament, ja va ser portada als tribunals en el seu moment, i el Tribunal Constitucional de l'estat li va concedir totes les benediccions legals.

Acabaré amb un comentari que vaig deixar fa uns dies en un altre blog. Al meu entendre el pitjor del manifiesto no és la segregació lingüística que exigeix (això en tot cas en seria una conseqüència) sinó les falsedats de les que parteix. Manifestar que el castellà està en perill és una mentida flagrant. Qualsevol que visqui a Catalunya pot comprovar, sense cap esforç, que no només és una falsedat sinó que la realitat és justament la contrària, és a dir, que la llengua que està en perill és el català. I a partir d’unes premisses falses els promotors del manifiesto en treuen unes conclusions equivocades, i clarament discriminatòries. Però fins i tot si s’acceptessin les seves tesis, l’únic camí que hi ha per introduir la segregació lingüística que demanen és ben senzill. Només han de convèncer a la majoria del parlament (68 diputats) i elaborar una nova llei que, posats a fer, potser també podria considerar els drets del número creixent de catalans que no tenen el català ni l’espanyol com a llengües maternes. Si com diu aquesta colla d’intel·lectuals els drets lingüístics són de les persones i no dels territoris, acceptarien que també es fes la segregació educativa dels que volen l’amazig, l’ucranià, el swahili, el rus, l’italià o l’holandès com a llengües d’escolarització pels seus fills? Dons apa, a posar-se a treballar per convèncer un mínim de 68 diputats. I mentrestant que deixin de donar la tabarra.

La Cope. Una visió discrepant

La meva posició sobre aquesta empresa privada, repeteixo, empresa privada, és a dir, que no costa diners als contribuents, es ben coneguda pels que llegeixen aquest blog. Aclareixo que jo sí que, de tant en tant, escolto la Cope, i parlo per tant amb coneixement de causa. M’he trobat amb gent que critica l’emissora dels bisbes i t’acaben dient que no l’escolten mai. O són uns mentiders o demostren ser poc rigorosos amb les seves opinions. Això no és seriós.

En primer lloc, res de exigir-ne el tancament. Què és això de fer callar als que discrepen del que no ens agrada? Que no havíem quedat que això és una democràcia? És democràtic fer tancar un mitjà de comunicació? La meva resposta és rotunda: no. Quan no fa gaire un jutge amb evidents mancances democràtiques i aplicant a la seva manera unes lleis que no resistirien l’anàlisi seriós d’altres tribunals constitucionals del nostre entorn geopolític (el d’aquí no ho és de seriós, tothom ho sap), quan aquell jutge va fer tancar cert diari, Egunkaria, ja vaig mostrar la meva més absoluta discrepància. Doncs si ara passés el mateix amb la Cope la meva crítica seria similar. Copistes, tranquils, això no passarà, el cost polític seria massa alt. Parlo del cost polític, sí, amb tota la intenció, doncs en aquest país tothom sap que, a la pràctica, no hi ha separació de poders. Aquí, tal com està muntat el sistema judicial, diguem les coses clares i deixem-nos d’eufemismes: això del jutge independent no existeix, és una utopia. Algú es creu encara que la cúpula de tot el sistema, el Tribunal Constitucional, és independent dels partits polítics? Fa falta tornar a parlar, per posar només un exemple recent, del escàndol dels albertos?

En segon lloc, res d’exigir als propietaris de l’empresa (Conferencia Episcopal Española) la rescissió del contracte del conducator que hi tenen als matins. Aquell home deixa anar la seva particular homilia moral i després es queda més tranquil, com si s’hagués tret un pes de sobre. Després organitza una mena de debat entre tertulians que diuen que pensen com ell (jo no m’ho crec, però quan et paguen bé molta gent sense escrúpols acaba dient el que faci falta) i el senyor Jiménez es queda com més relaxat, i apa, fins demà, i tothom content i cap a casa. Per a molta gent resulta fora de tot dubte que Don Fedeguico és un home malalt, que s’hauria de posar urgentment en tractament. Mentrestant, mentre els accionistes de l’empresa així ho decideixin, l’home substitueix la visita al psiquiatre per aquest aquelarre de verborrea matinera, amb la benedicció sotto voce dels bisbes, que al matí fan veure que s’emprenyen i a la tarda, any rera any, li van renovant el contracte.

Entremig hi ha tota mena d’insults i desqualificacions professionals i personals, i injuries i calumnies de tot tipus. Quasi tothom rep la seva part, fins i tot els bisbes de l’emissora que no són exactament de la seva corda. Bé, cap problema, per resoldre això ja tenim els codis civil i penal. Qui se senti perjudicat, com per exemple Alberto Ruiz Gallardón, Alcalde de Madrid, sempre té la porta oberta per anar als jutjats.

És així com es funciona en democràcia. Vull dir que el sistema democràtic té moltes coses bones (crec que no n’hi ha cap de millor) però hem d’acceptar que no es perfecte, i té els seus costos.

Abans d’acabar, un petit detall: tothom parla de la Cope, tothom parla de Jiménez Losantos, però quasi ningú diu res de l’altre sant cristo gros de l’emissora dels bisbes: el senyor César Vidal, menys destraler en les formes que el de Teruel però molt més manipulador. Ningú en parla. Per què?

PSOE: fa lleig

Tornen els embolics d’anys enrera al carrer Ferraz de Madrid, on es troba la seu central de can PSOE. Sembla inevitable que quan es porta un cert temps al govern hi ha gent que té dificultats per diferenciar la cosa publica de la cosa privada, el càrrec públic del càrrec privat i les relacions que hi haurien d’haver entre els personatges que es troben a banda i banda del taulell. Algunes coses que llegim aquests dies comencen a fer pensar una mica en l’època ja llunyana de Juan Guerra, aquell conseguidor amb despatx particular a la Delegación del Gobierno de Sevilla per on tenien de passar, abans que res, les empreses andaluses que pretenien contractar amb l’administració pública.

(Per cert, aquell personatge és germà d’Alfonso Guerra (a) mienmano, aleshores totpoderós vice-president oiente del govern espanyol, i que recentment ha recuperat un cert protagonisme a Madrid com a principal director de l’equip de fusters que van passar el ribot per l’Estatut de Catalunya, just abans de trametre’l al Tribunal Constitucional per tal que, amb la complicitat del PP, ens l’acabin d’allisar del tot).

Doncs bé, ara el conseguidor és un tal David Tanguas, fins ara director de la Oficina Económica de La Moncloa, lloc per on solen passar les empreses privades que treballen amb l’administració pública per discutir els detalls dels seus contractes multimilionaris. Just deixar el càrrec, ara es postula i el postulen com a nou president de Seopan, una mena de club al marge de la patronal (observatorio en diuen ells) de les grans empreses del totxo, precisament aquelles empreses que durant els darrers temps han anat despatxant regularment amb Tanguas al seu despatx de La Moncloa.

Tràfic d’influències? Pagament de favors a posteriori? No ho sé, però fa lleig i fa mal als ulls pretendre passar d’un lloc a l’altre i d’un día per l’altre sense deixar transcórrer un període prudencial de temps entre els dos càrrecs. Les formes també són importants i penso que això hi haurà poca gent que ho negui. Sembla ser que tal com passa en el món de la moda (roba, calçat i complements), tot acaba sempre tornant. Almenys a mi m'ho sembla.

“Dos de Mayo en Madrid”

Ahir, els nostres amics de Madrid van celebrar el bicentenari d’uns fets que sembla ser que els reforcen molt la seva identitat espanyola. Hi eren tots els que tallen el bacallà de la política així com els representants dels poders fàctics (bisbes, generals, banquers, ...). No hi va faltar ni le roi de l’Espagne amb tota la seva família. Casualment vaig pescar un reportatge de l’acte que retransmetien per televisió; feia goig de veure tota aquella representació muntada per a l’ocasió, amb els uniformes de l’any 1808, la desfilada militar, els discursos patriòtics i tota la pesca. Chapeau pour les espagnols!

Els catalans, ahir, no vam celebrar res en especial, i és que aquí ni tan sols va ser festa, només va ser pont, que és una categoria administrativa inferior però molt nostrada de les festes laborals. Però coincidint amb l’acte que dèiem, i aquestes coincidències mai solen ser casuals ni gratuïtes, uns membres del Tribunal Constitucional de España van deixar anar com qui no vol la cosa que sembla ser que potser si seguim fent bondat finalment tal vegada decidiran respectar el preàmbul i fins i tot algun article de l’Estatut de Catalunya. Aquesta llei, ara per ara plenament vigent, la tenen en estudi aquests personatges des de fa una pila de mesos, i ho fan per indicació expressa dels dos grans partits nacionalistes espanyols, PSOE i PP, partits que en la tasca patriòtica d’objectar l’Estatut de Catalunya han anat sempre plegats. Diuen que con las cosas de comer no se juega!

I perquè no sigui dit i amb tota la simpatia que em mereixen els meus amics madrilenys, avui els hi dedico aquest article. S’ho mereixen. Aprofitaré també per agrair el gest de magnanimitat que, amb el seu comentari, van tenir els membres del Tribunal Constitucional. Potser aviat també tocarà felicitar als que en el referèndum convocat a l’efecte van votar “si” a aquell text ja tant afaitat per Alfonso Guerra y sus muchachos. Però si finalment, com penso, ens el retoquen encara més, l’Estatut vull dir, ni que només sigui una coma (que, no ho dubtem pas, serà bastant més que una coma), algú sap què s’haurà de fer?