La meva posició sobre aquesta empresa privada, repeteixo, empresa privada, és a dir, que no costa diners als contribuents, es ben coneguda pels que llegeixen aquest blog. Aclareixo que jo sí que, de tant en tant, escolto la Cope, i parlo per tant amb coneixement de causa. M’he trobat amb gent que critica l’emissora dels bisbes i t’acaben dient que no l’escolten mai. O són uns mentiders o demostren ser poc rigorosos amb les seves opinions. Això no és seriós.
En primer lloc, res de exigir-ne el tancament. Què és això de fer callar als que discrepen del que no ens agrada? Que no havíem quedat que això és una democràcia? És democràtic fer tancar un mitjà de comunicació? La meva resposta és rotunda: no. Quan no fa gaire un jutge amb evidents mancances democràtiques i aplicant a la seva manera unes lleis que no resistirien l’anàlisi seriós d’altres tribunals constitucionals del nostre entorn geopolític (el d’aquí no ho és de seriós, tothom ho sap), quan aquell jutge va fer tancar cert diari, Egunkaria, ja vaig mostrar la meva més absoluta discrepància. Doncs si ara passés el mateix amb la Cope la meva crítica seria similar. Copistes, tranquils, això no passarà, el cost polític seria massa alt. Parlo del cost polític, sí, amb tota la intenció, doncs en aquest país tothom sap que, a la pràctica, no hi ha separació de poders. Aquí, tal com està muntat el sistema judicial, diguem les coses clares i deixem-nos d’eufemismes: això del jutge independent no existeix, és una utopia. Algú es creu encara que la cúpula de tot el sistema, el Tribunal Constitucional, és independent dels partits polítics? Fa falta tornar a parlar, per posar només un exemple recent, del escàndol dels albertos?
En segon lloc, res d’exigir als propietaris de l’empresa (Conferencia Episcopal Española) la rescissió del contracte del conducator que hi tenen als matins. Aquell home deixa anar la seva particular homilia moral i després es queda més tranquil, com si s’hagués tret un pes de sobre. Després organitza una mena de debat entre tertulians que diuen que pensen com ell (jo no m’ho crec, però quan et paguen bé molta gent sense escrúpols acaba dient el que faci falta) i el senyor Jiménez es queda com més relaxat, i apa, fins demà, i tothom content i cap a casa. Per a molta gent resulta fora de tot dubte que Don Fedeguico és un home malalt, que s’hauria de posar urgentment en tractament. Mentrestant, mentre els accionistes de l’empresa així ho decideixin, l’home substitueix la visita al psiquiatre per aquest aquelarre de verborrea matinera, amb la benedicció sotto voce dels bisbes, que al matí fan veure que s’emprenyen i a la tarda, any rera any, li van renovant el contracte.
Entremig hi ha tota mena d’insults i desqualificacions professionals i personals, i injuries i calumnies de tot tipus. Quasi tothom rep la seva part, fins i tot els bisbes de l’emissora que no són exactament de la seva corda. Bé, cap problema, per resoldre això ja tenim els codis civil i penal. Qui se senti perjudicat, com per exemple Alberto Ruiz Gallardón, Alcalde de Madrid, sempre té la porta oberta per anar als jutjats.
És així com es funciona en democràcia. Vull dir que el sistema democràtic té moltes coses bones (crec que no n’hi ha cap de millor) però hem d’acceptar que no es perfecte, i té els seus costos.
Abans d’acabar, un petit detall: tothom parla de la Cope, tothom parla de Jiménez Losantos, però quasi ningú diu res de l’altre sant cristo gros de l’emissora dels bisbes: el senyor César Vidal, menys destraler en les formes que el de Teruel però molt més manipulador. Ningú en parla. Per què?
En primer lloc, res de exigir-ne el tancament. Què és això de fer callar als que discrepen del que no ens agrada? Que no havíem quedat que això és una democràcia? És democràtic fer tancar un mitjà de comunicació? La meva resposta és rotunda: no. Quan no fa gaire un jutge amb evidents mancances democràtiques i aplicant a la seva manera unes lleis que no resistirien l’anàlisi seriós d’altres tribunals constitucionals del nostre entorn geopolític (el d’aquí no ho és de seriós, tothom ho sap), quan aquell jutge va fer tancar cert diari, Egunkaria, ja vaig mostrar la meva més absoluta discrepància. Doncs si ara passés el mateix amb la Cope la meva crítica seria similar. Copistes, tranquils, això no passarà, el cost polític seria massa alt. Parlo del cost polític, sí, amb tota la intenció, doncs en aquest país tothom sap que, a la pràctica, no hi ha separació de poders. Aquí, tal com està muntat el sistema judicial, diguem les coses clares i deixem-nos d’eufemismes: això del jutge independent no existeix, és una utopia. Algú es creu encara que la cúpula de tot el sistema, el Tribunal Constitucional, és independent dels partits polítics? Fa falta tornar a parlar, per posar només un exemple recent, del escàndol dels albertos?
En segon lloc, res d’exigir als propietaris de l’empresa (Conferencia Episcopal Española) la rescissió del contracte del conducator que hi tenen als matins. Aquell home deixa anar la seva particular homilia moral i després es queda més tranquil, com si s’hagués tret un pes de sobre. Després organitza una mena de debat entre tertulians que diuen que pensen com ell (jo no m’ho crec, però quan et paguen bé molta gent sense escrúpols acaba dient el que faci falta) i el senyor Jiménez es queda com més relaxat, i apa, fins demà, i tothom content i cap a casa. Per a molta gent resulta fora de tot dubte que Don Fedeguico és un home malalt, que s’hauria de posar urgentment en tractament. Mentrestant, mentre els accionistes de l’empresa així ho decideixin, l’home substitueix la visita al psiquiatre per aquest aquelarre de verborrea matinera, amb la benedicció sotto voce dels bisbes, que al matí fan veure que s’emprenyen i a la tarda, any rera any, li van renovant el contracte.
Entremig hi ha tota mena d’insults i desqualificacions professionals i personals, i injuries i calumnies de tot tipus. Quasi tothom rep la seva part, fins i tot els bisbes de l’emissora que no són exactament de la seva corda. Bé, cap problema, per resoldre això ja tenim els codis civil i penal. Qui se senti perjudicat, com per exemple Alberto Ruiz Gallardón, Alcalde de Madrid, sempre té la porta oberta per anar als jutjats.
És així com es funciona en democràcia. Vull dir que el sistema democràtic té moltes coses bones (crec que no n’hi ha cap de millor) però hem d’acceptar que no es perfecte, i té els seus costos.
Abans d’acabar, un petit detall: tothom parla de la Cope, tothom parla de Jiménez Losantos, però quasi ningú diu res de l’altre sant cristo gros de l’emissora dels bisbes: el senyor César Vidal, menys destraler en les formes que el de Teruel però molt més manipulador. Ningú en parla. Per què?
