Gir al centre del Partit Popular?

Potser sí. S’ha de concedir el benefici del dubte, els tradicionals primers cent dies i tota aquell catàleg de tòpics ja coneguts. Ara bé, si mirem qui són els catalans que des del congrés de diumenge formen part del nou Comitè Executiu del PP crec que les conclusions poden ser de tot menys centristes. Aquesta és la llista dels centristes catalans:

· el centrista per antonomàsia Alejo Vidal-Quadras. Cal aclarir qui és?
· els reconeguts centristes Alberto i Jorge Fernández Díaz. Si ells ara es proclamen centristes –hi tenen tot el dret- primer ens hauran de demostrar que ho són per la via dels fets. I els fets, fins ara, són els que són.
· el reconegut centrista Daniel Sirera. Entre altres virtuts, va ser el gran defensor i l’introductor del centrista García Albiol a l’executiva del PP de Catalunya.
· el també centrista Jorge Moragas, que des de fa temps porta els temes internacionals del PP i només cal veure l’enfocament centrista que sempre hi dóna.
· i last but not least, l’única senyora de la colla, Dolors Nadal, que té tant de centrista com l’autor d’aquest blog de comunista.

Diuen els experts que si a les darreres eleccions els dos grans partits nacionalistes de l’estat, PP i PSOE, s’haguessin intercanviat els resultats obtinguts per les seves respectives franquícies de Catalunya, avui Rajoy Brey sería el president del govern i Rodríguez Zapatero el cap de l’oposició. Però perquè això s’hagués produït haurien d’haver passat abans moltes coses, entre elles el famós gir centrista del PP. Rajoy ho sap però dóna la impressió que la seva aposta centrista, almenys a Catalunya, s’ha quedat curta, molt curta. Al tiempo.

Una darrera prova del gir al centre del PP, a nivell de l’estat, és la adhesió incondicional del partit al manifiesto d’uns autoproclamats intel·lectuals, promogut per un partit anomenat UPyD (a Madrid, un sol diputat de 350), una emissora (la Cope) i un diari (El Mundo), tots tres ben coneguts pel seu centrisme. Es tracta d’un manifiesto, un més, en defensa de la llengua espanyola i en detriment, evidentment, de la llengua més dèbil, que casualment és la meva: la catalana.

El culpable és Rajoy

Ara ja ho veig clar. El gran culpable del rifirrafe que s’ha muntat al Partido Popular és el seu presidente nacional, Mariano Rajoy. Tractant-se d’un partit tan presidencialista com el PP crec que no cal buscar-hi altres responsabilitats. Rajoy és, sinó l’únic, sí almenys el principal responsable de tot el que els està passant, tant a ell personalment com al seu partit.

Ni Zaplana (que té molt clar quins són els seus interessos), ni Acebes (pràcticament missing), ni San Gil (amb tota la simpatia per la seva situació personal, cal recordar que des que presideix el PP basc, el suport electoral al seu partit a Euskadi no ha fet més que baixar), ni Aznar (des de fa quatre anys, molt centrat en els seus negocis particulars), ni Botella, ni la lideresa Aguirre (que mai se sap per on et sortirà), ni Mayor Oreja (per cert, al barri de Gràcia hi havia una pintada que deia Mayor Oreja, menor cerebro), ni l’alcalde Gallardón, que sap que té futur i segur que quan arribi el moment ho sabrà aprofitar. No es pot responsabilitzar cap d’aquests personatges ni algun altre que potser em descuido del happening pepero que tan feliços fa als mitjans informatius en general, i al PSOE en particular.

(Per no allargar-ho massa, avui deixo de banda el paper, que va més enllà del de simples supporters, que juguen El Mundo i la Cope en aquest sidral, doncs ja n’hem parlat recentment).

Fa quatre anys Rajoy va cometre un greu error, i ara en paga les conseqüències. L’error va consistir en no fer llavors el que intenta fer ara, és a dir, un equip propi, el seu equip directiu de confiança adaptat a la situació actual, i prescindint de l’herència que li havia imposat Aznar. Per Rajoy aquests han estat quatre anys perduts i en política el que es perd ja no es recupera.

Segurament la causa de l’error de Rajoy va ser atribuir la derrota electoral del 2004 exclusivament a aquells fets excepcionals, i partir de la base que durant els quatre anys anteriors (els de la majoria absoluta del PP) tot s’havia fet bé, quan tothom amb una mica de memòria sap que no és així. Llavors a Génova es va imposar la tesi més còmoda de que si no s’hagués produït aquell atemptat el PP hauria guanyat les eleccions per golejada. I com que fets tan greus com aquell no era previsible que es repetissin, es va arribar a la conclusió que no calia fer res, que no calia canviar res i que només era qüestió d’esperar quatre anys més per fer-se amb la presidència del govern. Cap autocrítica, res de res, segons el PP tot va ser culpa dels que van posar les bombes als trens de Madrid.

Aquell va ser l’error de Rajoy i ara ell i el seu partit en paguen les conseqüències. Pel bé del país espero que ho resolguin aviat doncs si no ho fan tenim partit únic al govern per uns quants anys. I situacions de partit únic sense alternativa real no convenen gens als ciutadans. L’alternança política sempre és bona o, per ser més precisos, menys dolenta. La debilitat del principal partit de l’oposició només convé a Ferraz. És per això que els socialistes estan tan callats, i alhora tan satisfets.

PP: ja hi tornem a ser!

Podríem començar traient el tema del nou pessebre que li han muntat a Telefónica al senyor Zaplana, ex-quasi tot a la política. Però això ja ha quedat tapat pel –fins ara- últim episodi: la espantá o cop de porta de María San Gil que s’ha conegut aquest cap de setmana. Per si algú encara tenia dubtes ara ja queda clar per a tothom que al PP hi ha problemes, i aquesta vegada són problemes dels grossos.

Fa uns anys, un conegut articulista espanyol (*) va escriure:

Desde que murió el estío,
en el Pepé hay mucho lío
y un continuo rifirrafe.
Y es lo que dice el gentío:
aquí hay gafe.

A banda de l’”estío”, que potser s’hauria de substituir per una altra paraula que també rimés amb “lío”, allò que va escriure l’articulista (*) torna a tenir avui plena vigència. No se sap pas fins on pot arribar el rifirrafe però tot fa pensar que això no ha fet res més que començar.

A can PP ja hi tornen, i aquest cop amb molta més virulència que abans. Porten la batuta mediàtica els senyors Jiménez i Ramírez, caps visibles, respectivament, de la Cope i El Mundo. Ells són els directors d’orquestra i ara van a per totes, van directament a la jugular del pobre Rajoy. (Aclariment: tinc una certa tendència a ser més comprensiu amb els perdedors que amb els guanyadors, però ben pensat no sé ben bé perquè titllo de “pobre” al pobre Rajoy, tractant-se de tot un registrador de la propietat en excedència que quan deixi la política, o la política el deixi a ell, té la feina assegurada de per vida, i força ben retribuïda per cert).

Aquestes notes d’avui vindrien a ser com una mena de contrapartida a les dedicades dissabte passat al PSOE. Però no perquè jo sigui partidari de les quotes, ni perquè em siguin més o menys simpàtics els uns que els altres, ni per cap voluntat d’equanimitat, sinó per pura actualitat informativa. Ja he dit altres cops que entre aquestes dues formacions polítiques no hi veig una gran –ni una mitjana- diferència. Especialment no hi veig massa diferència amb al tracte fiscal que PP i PSOE donen a Catalunya i als catalans. Tanto monta, monta tanto.

(*) lamento no recordar el nom de l’articulista espanyol.