Algú es creu que la franquícia catalana d’un partit espanyol que depèn per tot de la seva casa central de Madrid pot aspirar seriosament a ser un partit de govern a Catalunya? Jo sí. El primer exemple que ara mateix em ve al cap és el PSOE, que des de fa uns quants anys mana a la Generalitat. Però deixem el PSOE en pau. Avui toca parlar de l’altre gran partit nacionalista a nivell estatal.
Fins dimarts semblava que els militants catalans del PP podrien triar a la persona que a partir de diumenge haurà de dirigir la franquícia catalana del partit, escollint entre les tres opcions que havien obtingut els necessaris avals per poder optar al càrrec. Fins dimarts, aquestes candidatures estaven encapçalades per Fernández, Nebrera i Sirera.
Pues va a ser que no, van dir des de Madrid. Aquesta vegada tampoc podrà ser per haver-ho impedit la mà llarga de la casa central. Una franquícia és només una franquícia, i qui acaba manant és sempre la casa central. Tot el meu respecte per unes decisions que només incumbeixen als militants catalans del PP. A casa seva cadascú s’organitza com vol. Res a objectar, i menys encara per part de qui no els ha votat mai i no és fàcil que ho faci properament.
Com a consideració general, els partits tenen pànic a confrontar posicions, sigui a nivell intern o de cara a la galeria. Per tal d’evitar les eleccions de diumenge, abans d’ahir la dirección nacional va acabar exigint als candidats que renunciessin a les seves aspiracions en favor d’una nova candidatura, suposadament de consens. Una candidatura encapçalada per la senadora Sánchez amb la curiosa particularitat de que, al donar-se l’ordre, el proclamat consens només existia en la imaginació de la direcció del carrer Génova. Com dos xaiets i davant l’ordre taxativa arribada de Madrid, els funcionaris del partit Fernández (amb sou de l’ajuntament) i Sirera (amb sou del parlament) van llençar immediatament la tovallola. "Poca broma amb les coses de menjar", devien dir-se. Però la candidata Nebrera no va voler entrar en aquest joc. Ara a can PP de posicions com la de Nebrera en diuen versos sueltos. Ella ha mantingut la dignitat i segueix sent candidata a presidir el partit. Chapeau! Si les coses no tornen a canviar abans del cap de setmana, que tot pot passar, la lluita es dirimirà entre la diputada per lliure Nebrera i la senadora apadrinada Sánchez.
La senadora Sánchez, candidata oficial, té com a característica curiosa el fet d’haver encapçalat en les darreres eleccions la llista electoral per la circumscripció de Girona i no haver estat elegida. Conseqüentment, el PP té ara diputats elegits en totes les circumscripcions espanyoles menys en la de Girona. I ara, com a compensació per no haver estat elegida, la volen premiar amb la presidència de consens del partit a Catalunya. És maco això de no deixar abandonats els perdedors!
Hi ha gironins que presumeixen de que Girona és l’única circumscripció sense cap representant del PP al congrés dels diputats. Doncs bé, amb aquests moviments tàctics de la central intueixo que podran presumir-ne per una llarga temporada. Així que quasi tots contents: els gironins presumits, els genoveses que s’han sortit, finalment, amb la seva, els funcionaris Fernández i Sirera que s’asseguren les seves menjadores, i la diputada Nebrera que, guanyi o perdi, és l’única persona d’aquesta història que ja ha guanyat el debat de la dignitat. Un perdedor clar: el sofert militant del PP.
Ens trobem davant d’una nova prova de l’autonomia real que tenen les franquícies del PP a provincias per organitzar-se orgànicament. Autonomia zero. Els socialistes es tornen a fregar les mans veient que els seus adversaris polítics els hi posen tot en safata. A les darreres eleccions el PSOE va treure 25 diputats a Catalunya per només 8 del PP. La diferència va ser llavors de 17 diputats i no resulta massa difícil preveure que anant per aquest camí la diferència augmentarà. Els militants i votants catalans del PP no es mereixen aquest tracte però al cap i a la fi hi són voluntàriament, ningú els obliga.
Si jo fos votant del PP tindria molt clar que diumenge votaria per la candidata de la dignitat. S’ho mereix.
Fins dimarts semblava que els militants catalans del PP podrien triar a la persona que a partir de diumenge haurà de dirigir la franquícia catalana del partit, escollint entre les tres opcions que havien obtingut els necessaris avals per poder optar al càrrec. Fins dimarts, aquestes candidatures estaven encapçalades per Fernández, Nebrera i Sirera.
Pues va a ser que no, van dir des de Madrid. Aquesta vegada tampoc podrà ser per haver-ho impedit la mà llarga de la casa central. Una franquícia és només una franquícia, i qui acaba manant és sempre la casa central. Tot el meu respecte per unes decisions que només incumbeixen als militants catalans del PP. A casa seva cadascú s’organitza com vol. Res a objectar, i menys encara per part de qui no els ha votat mai i no és fàcil que ho faci properament.
Com a consideració general, els partits tenen pànic a confrontar posicions, sigui a nivell intern o de cara a la galeria. Per tal d’evitar les eleccions de diumenge, abans d’ahir la dirección nacional va acabar exigint als candidats que renunciessin a les seves aspiracions en favor d’una nova candidatura, suposadament de consens. Una candidatura encapçalada per la senadora Sánchez amb la curiosa particularitat de que, al donar-se l’ordre, el proclamat consens només existia en la imaginació de la direcció del carrer Génova. Com dos xaiets i davant l’ordre taxativa arribada de Madrid, els funcionaris del partit Fernández (amb sou de l’ajuntament) i Sirera (amb sou del parlament) van llençar immediatament la tovallola. "Poca broma amb les coses de menjar", devien dir-se. Però la candidata Nebrera no va voler entrar en aquest joc. Ara a can PP de posicions com la de Nebrera en diuen versos sueltos. Ella ha mantingut la dignitat i segueix sent candidata a presidir el partit. Chapeau! Si les coses no tornen a canviar abans del cap de setmana, que tot pot passar, la lluita es dirimirà entre la diputada per lliure Nebrera i la senadora apadrinada Sánchez.
La senadora Sánchez, candidata oficial, té com a característica curiosa el fet d’haver encapçalat en les darreres eleccions la llista electoral per la circumscripció de Girona i no haver estat elegida. Conseqüentment, el PP té ara diputats elegits en totes les circumscripcions espanyoles menys en la de Girona. I ara, com a compensació per no haver estat elegida, la volen premiar amb la presidència de consens del partit a Catalunya. És maco això de no deixar abandonats els perdedors!
Hi ha gironins que presumeixen de que Girona és l’única circumscripció sense cap representant del PP al congrés dels diputats. Doncs bé, amb aquests moviments tàctics de la central intueixo que podran presumir-ne per una llarga temporada. Així que quasi tots contents: els gironins presumits, els genoveses que s’han sortit, finalment, amb la seva, els funcionaris Fernández i Sirera que s’asseguren les seves menjadores, i la diputada Nebrera que, guanyi o perdi, és l’única persona d’aquesta història que ja ha guanyat el debat de la dignitat. Un perdedor clar: el sofert militant del PP.
Ens trobem davant d’una nova prova de l’autonomia real que tenen les franquícies del PP a provincias per organitzar-se orgànicament. Autonomia zero. Els socialistes es tornen a fregar les mans veient que els seus adversaris polítics els hi posen tot en safata. A les darreres eleccions el PSOE va treure 25 diputats a Catalunya per només 8 del PP. La diferència va ser llavors de 17 diputats i no resulta massa difícil preveure que anant per aquest camí la diferència augmentarà. Els militants i votants catalans del PP no es mereixen aquest tracte però al cap i a la fi hi són voluntàriament, ningú els obliga.
Si jo fos votant del PP tindria molt clar que diumenge votaria per la candidata de la dignitat. S’ho mereix.
