Gir al centre del Partit Popular?

Potser sí. S’ha de concedir el benefici del dubte, els tradicionals primers cent dies i tota aquell catàleg de tòpics ja coneguts. Ara bé, si mirem qui són els catalans que des del congrés de diumenge formen part del nou Comitè Executiu del PP crec que les conclusions poden ser de tot menys centristes. Aquesta és la llista dels centristes catalans:

· el centrista per antonomàsia Alejo Vidal-Quadras. Cal aclarir qui és?
· els reconeguts centristes Alberto i Jorge Fernández Díaz. Si ells ara es proclamen centristes –hi tenen tot el dret- primer ens hauran de demostrar que ho són per la via dels fets. I els fets, fins ara, són els que són.
· el reconegut centrista Daniel Sirera. Entre altres virtuts, va ser el gran defensor i l’introductor del centrista García Albiol a l’executiva del PP de Catalunya.
· el també centrista Jorge Moragas, que des de fa temps porta els temes internacionals del PP i només cal veure l’enfocament centrista que sempre hi dóna.
· i last but not least, l’única senyora de la colla, Dolors Nadal, que té tant de centrista com l’autor d’aquest blog de comunista.

Diuen els experts que si a les darreres eleccions els dos grans partits nacionalistes de l’estat, PP i PSOE, s’haguessin intercanviat els resultats obtinguts per les seves respectives franquícies de Catalunya, avui Rajoy Brey sería el president del govern i Rodríguez Zapatero el cap de l’oposició. Però perquè això s’hagués produït haurien d’haver passat abans moltes coses, entre elles el famós gir centrista del PP. Rajoy ho sap però dóna la impressió que la seva aposta centrista, almenys a Catalunya, s’ha quedat curta, molt curta. Al tiempo.

Una darrera prova del gir al centre del PP, a nivell de l’estat, és la adhesió incondicional del partit al manifiesto d’uns autoproclamats intel·lectuals, promogut per un partit anomenat UPyD (a Madrid, un sol diputat de 350), una emissora (la Cope) i un diari (El Mundo), tots tres ben coneguts pel seu centrisme. Es tracta d’un manifiesto, un més, en defensa de la llengua espanyola i en detriment, evidentment, de la llengua més dèbil, que casualment és la meva: la catalana.

La Cope. Una visió discrepant

La meva posició sobre aquesta empresa privada, repeteixo, empresa privada, és a dir, que no costa diners als contribuents, es ben coneguda pels que llegeixen aquest blog. Aclareixo que jo sí que, de tant en tant, escolto la Cope, i parlo per tant amb coneixement de causa. M’he trobat amb gent que critica l’emissora dels bisbes i t’acaben dient que no l’escolten mai. O són uns mentiders o demostren ser poc rigorosos amb les seves opinions. Això no és seriós.

En primer lloc, res de exigir-ne el tancament. Què és això de fer callar als que discrepen del que no ens agrada? Que no havíem quedat que això és una democràcia? És democràtic fer tancar un mitjà de comunicació? La meva resposta és rotunda: no. Quan no fa gaire un jutge amb evidents mancances democràtiques i aplicant a la seva manera unes lleis que no resistirien l’anàlisi seriós d’altres tribunals constitucionals del nostre entorn geopolític (el d’aquí no ho és de seriós, tothom ho sap), quan aquell jutge va fer tancar cert diari, Egunkaria, ja vaig mostrar la meva més absoluta discrepància. Doncs si ara passés el mateix amb la Cope la meva crítica seria similar. Copistes, tranquils, això no passarà, el cost polític seria massa alt. Parlo del cost polític, sí, amb tota la intenció, doncs en aquest país tothom sap que, a la pràctica, no hi ha separació de poders. Aquí, tal com està muntat el sistema judicial, diguem les coses clares i deixem-nos d’eufemismes: això del jutge independent no existeix, és una utopia. Algú es creu encara que la cúpula de tot el sistema, el Tribunal Constitucional, és independent dels partits polítics? Fa falta tornar a parlar, per posar només un exemple recent, del escàndol dels albertos?

En segon lloc, res d’exigir als propietaris de l’empresa (Conferencia Episcopal Española) la rescissió del contracte del conducator que hi tenen als matins. Aquell home deixa anar la seva particular homilia moral i després es queda més tranquil, com si s’hagués tret un pes de sobre. Després organitza una mena de debat entre tertulians que diuen que pensen com ell (jo no m’ho crec, però quan et paguen bé molta gent sense escrúpols acaba dient el que faci falta) i el senyor Jiménez es queda com més relaxat, i apa, fins demà, i tothom content i cap a casa. Per a molta gent resulta fora de tot dubte que Don Fedeguico és un home malalt, que s’hauria de posar urgentment en tractament. Mentrestant, mentre els accionistes de l’empresa així ho decideixin, l’home substitueix la visita al psiquiatre per aquest aquelarre de verborrea matinera, amb la benedicció sotto voce dels bisbes, que al matí fan veure que s’emprenyen i a la tarda, any rera any, li van renovant el contracte.

Entremig hi ha tota mena d’insults i desqualificacions professionals i personals, i injuries i calumnies de tot tipus. Quasi tothom rep la seva part, fins i tot els bisbes de l’emissora que no són exactament de la seva corda. Bé, cap problema, per resoldre això ja tenim els codis civil i penal. Qui se senti perjudicat, com per exemple Alberto Ruiz Gallardón, Alcalde de Madrid, sempre té la porta oberta per anar als jutjats.

És així com es funciona en democràcia. Vull dir que el sistema democràtic té moltes coses bones (crec que no n’hi ha cap de millor) però hem d’acceptar que no es perfecte, i té els seus costos.

Abans d’acabar, un petit detall: tothom parla de la Cope, tothom parla de Jiménez Losantos, però quasi ningú diu res de l’altre sant cristo gros de l’emissora dels bisbes: el senyor César Vidal, menys destraler en les formes que el de Teruel però molt més manipulador. Ningú en parla. Per què?

El culpable és Rajoy

Ara ja ho veig clar. El gran culpable del rifirrafe que s’ha muntat al Partido Popular és el seu presidente nacional, Mariano Rajoy. Tractant-se d’un partit tan presidencialista com el PP crec que no cal buscar-hi altres responsabilitats. Rajoy és, sinó l’únic, sí almenys el principal responsable de tot el que els està passant, tant a ell personalment com al seu partit.

Ni Zaplana (que té molt clar quins són els seus interessos), ni Acebes (pràcticament missing), ni San Gil (amb tota la simpatia per la seva situació personal, cal recordar que des que presideix el PP basc, el suport electoral al seu partit a Euskadi no ha fet més que baixar), ni Aznar (des de fa quatre anys, molt centrat en els seus negocis particulars), ni Botella, ni la lideresa Aguirre (que mai se sap per on et sortirà), ni Mayor Oreja (per cert, al barri de Gràcia hi havia una pintada que deia Mayor Oreja, menor cerebro), ni l’alcalde Gallardón, que sap que té futur i segur que quan arribi el moment ho sabrà aprofitar. No es pot responsabilitzar cap d’aquests personatges ni algun altre que potser em descuido del happening pepero que tan feliços fa als mitjans informatius en general, i al PSOE en particular.

(Per no allargar-ho massa, avui deixo de banda el paper, que va més enllà del de simples supporters, que juguen El Mundo i la Cope en aquest sidral, doncs ja n’hem parlat recentment).

Fa quatre anys Rajoy va cometre un greu error, i ara en paga les conseqüències. L’error va consistir en no fer llavors el que intenta fer ara, és a dir, un equip propi, el seu equip directiu de confiança adaptat a la situació actual, i prescindint de l’herència que li havia imposat Aznar. Per Rajoy aquests han estat quatre anys perduts i en política el que es perd ja no es recupera.

Segurament la causa de l’error de Rajoy va ser atribuir la derrota electoral del 2004 exclusivament a aquells fets excepcionals, i partir de la base que durant els quatre anys anteriors (els de la majoria absoluta del PP) tot s’havia fet bé, quan tothom amb una mica de memòria sap que no és així. Llavors a Génova es va imposar la tesi més còmoda de que si no s’hagués produït aquell atemptat el PP hauria guanyat les eleccions per golejada. I com que fets tan greus com aquell no era previsible que es repetissin, es va arribar a la conclusió que no calia fer res, que no calia canviar res i que només era qüestió d’esperar quatre anys més per fer-se amb la presidència del govern. Cap autocrítica, res de res, segons el PP tot va ser culpa dels que van posar les bombes als trens de Madrid.

Aquell va ser l’error de Rajoy i ara ell i el seu partit en paguen les conseqüències. Pel bé del país espero que ho resolguin aviat doncs si no ho fan tenim partit únic al govern per uns quants anys. I situacions de partit únic sense alternativa real no convenen gens als ciutadans. L’alternança política sempre és bona o, per ser més precisos, menys dolenta. La debilitat del principal partit de l’oposició només convé a Ferraz. És per això que els socialistes estan tan callats, i alhora tan satisfets.

PP: ja hi tornem a ser!

Podríem començar traient el tema del nou pessebre que li han muntat a Telefónica al senyor Zaplana, ex-quasi tot a la política. Però això ja ha quedat tapat pel –fins ara- últim episodi: la espantá o cop de porta de María San Gil que s’ha conegut aquest cap de setmana. Per si algú encara tenia dubtes ara ja queda clar per a tothom que al PP hi ha problemes, i aquesta vegada són problemes dels grossos.

Fa uns anys, un conegut articulista espanyol (*) va escriure:

Desde que murió el estío,
en el Pepé hay mucho lío
y un continuo rifirrafe.
Y es lo que dice el gentío:
aquí hay gafe.

A banda de l’”estío”, que potser s’hauria de substituir per una altra paraula que també rimés amb “lío”, allò que va escriure l’articulista (*) torna a tenir avui plena vigència. No se sap pas fins on pot arribar el rifirrafe però tot fa pensar que això no ha fet res més que començar.

A can PP ja hi tornen, i aquest cop amb molta més virulència que abans. Porten la batuta mediàtica els senyors Jiménez i Ramírez, caps visibles, respectivament, de la Cope i El Mundo. Ells són els directors d’orquestra i ara van a per totes, van directament a la jugular del pobre Rajoy. (Aclariment: tinc una certa tendència a ser més comprensiu amb els perdedors que amb els guanyadors, però ben pensat no sé ben bé perquè titllo de “pobre” al pobre Rajoy, tractant-se de tot un registrador de la propietat en excedència que quan deixi la política, o la política el deixi a ell, té la feina assegurada de per vida, i força ben retribuïda per cert).

Aquestes notes d’avui vindrien a ser com una mena de contrapartida a les dedicades dissabte passat al PSOE. Però no perquè jo sigui partidari de les quotes, ni perquè em siguin més o menys simpàtics els uns que els altres, ni per cap voluntat d’equanimitat, sinó per pura actualitat informativa. Ja he dit altres cops que entre aquestes dues formacions polítiques no hi veig una gran –ni una mitjana- diferència. Especialment no hi veig massa diferència amb al tracte fiscal que PP i PSOE donen a Catalunya i als catalans. Tanto monta, monta tanto.

(*) lamento no recordar el nom de l’articulista espanyol.