Castells i Montilla fan comèdia? (1)

Nota prèvia. Encara que els diaris en parlen molt entenc que és del tot irrellevant el fet que els 25 diputats triats per Nicaragua tinguin grup parlamentari propi a Madrid o segueixin integrats dintre del grup de la seva casa central. No és cap secret que, a l’hora de la veritat, aquests 25 diputats reben les instruccions directament des del carrer Ferraz de Madrid.

El debat sobre si el conseller Castells va de veres o només és un bon actor de teatre no deixa de ser tampoc una cortina de fum. No sé què pensa Castells ni tampoc pretenc interpretar políticament els gestos que fa de cara a la galeria. No ho faig perquè tinc molt clar que aquí qui mana no és Castells sinó Zapatero, que transmet les ordres a Montilla mitjançant el vice-secretari general del PSOE, José Blanco. Això és així des del primer dia del primer tripartit, quan Zapatero va sortir -amb permís o sense- al balcó del Palau de la Generalitat per tal que quedés clar allò de aqui estoy yo. Ja ho he escrit abans, aquell símbol va ser premonitori del que ens ha anat arribant després, primer amb Maragall i ara amb Montilla.

Una pista la trobem, però, al congrés del PSc(PSc-PSOE) del darrer cap de setmana. Blanco va dir als delegats que no permetria que s’incomplís el que sobre finançament diu l'Estatut. En altres paraules, Blanco va deixar anar una pura obvietat, i és que no permetria que s’incomplís una llei vigent. Només faltaria! L’Estatut és una llei plenament vigent. Algú s’imagina que Blanco hagués dit que s’hauria de renegociar el que ja està fixat per llei? Però la meva sorpresa va arribar quan, de sobte, tots els delegats es van posar a aplaudir entusiasmats, com si allò que sentien fos qui sap què, com si fos una d’aquelles promeses electorals que dita en un congrés, entre convençuts, queda molt bé però alhora es dóna per sobreentès que mai no es portarà a terme. Aquells aplaudiments, dirigits des de la cuina del congrés per José Zaragoza, no tenien gaire bona pinta. No em van agradar. Algú em pot explicar a què venia aplaudir amb tant d’entusiasme a qui només els estava dient que es compliria la llei?

La meva hipòtesis és una altra. Estic convençut que el Tribunal Constitucional tocarà l’Estatut, i l’única incògnita és amb quina intensitat ho farà. De pistes als mitjans se’n troben cada dia; tan sols cal saber llegir entre línies. I ara em permeto afegir que el que per alguns pot semblar un greu contratemps crec que serà bo pel país. Ho dic honestament, crec que serà positiu. Serà la prova del cotó de que el sistema establert fa trenta anys ja no té més recorregut, ja no dóna més de sí, i de que se n’ha de buscar un altre de ben diferent. Serà una forma de guanyar temps. La meva hipòtesis té, però, dues variables.

(La segona part d’aquest article la trobareu aquí)

Vaga salvatge de camioners

Avui intentaré fer un comentari fred, sense deixar-me portar per la meva experiència particular viscuda dimecres passat al vespre al creuar perifèricament la ciutat de Madrid per les autopistes R-5, M-45 i R-2, amb un munt de camioners en vaga tallant l’autopista poc abans de passar-hi nosaltres. Els camioners vaguistes van ser finalment reduïts i controlats en una àrea de servei per un operatiu impressionant de la Guardia Civil, amb tota mena de vehicles i mitjans. Actuació correcta i efectiva, sí, però al meu entendre la intervenció policial es va produir un pèl massa tard.

L’error de les autoritats va ser, un cop més, deixar passar uns quants dies sense fer res, permetent tota mena d’abusos i excessos per part dels vaguistes, excessos que a banda de les conseqüències econòmiques i laborals per a un munt d’empreses, van deixar dos camioners morts (un a Espanya i l’altre a Portugal) i diversos ferits, algun de molt greu. Resulta evident que el joc de la vaga hauria de quedar clar per a tothom d’una vegada per totes. Ara no ho està.

La delinqüència sindical o l’institucionalitzem mitjançant noves lleis, assumint-ne les conseqüències, o la rebutgem mitjançant les lleis vigents, però el que no es pot fer és tolerar-la durant uns quants dies i perseguir-la després en adonar-se les autoritats que el tema se’ls ha escapat de les mans. Els vaguistes haurien de tenir clar que la delinqüència sindical es perseguirà des del primer moment amb tota la contundència que faci falta. Però ells ja saben per experiència que els deixaran fer, i mentre poden se n’aprofiten, passant olímpicament dels greus perjudicis que causen a la societat.

La veritat és que poc puc afegir al que ja s’ha dit i escrit sobre el tema. Però potser sí que cal recordar algunes obvietats que sovint s’obliden. Abans però, per tal d’esvair dubtes, aclariré que sóc totalment favorable al dret a fer vaga, i més favorable encara al dret a treballar, i que en cas de conflicte entre ambdós drets el de treballar ha de prevaler sempre sobre el de fer vaga. Aquests són els meus principis sindicals.

Per tant, hauria de quedar clar que el dret a fer vaga no està per sobre del dret a treballar, tot i que massa sovint es té la impressió que una convocatòria de vaga obliga tothom a fer-ne. Doncs no, en un règim democràtic la vaga mai pot ser obligatòria ni menys encara imposada per la força. La crua realitat és, però, que molta gent veu amb certa simpatia una suposada complicitat entre vaguistes que defensen els seus drets, legítims però particulars, i uns no vaguistes que en paguen involuntàriament les conseqüències.

Els vaguistes bategen descaradament com a solidaritat la participació forçada del conjunt de la societat en les seves vagues particulars, però convé recordar que la solidaritat sindical en cap cas pot ser d’obligat compliment per a ningú. El dret a treballar i al dret a circular mai haurien d’estar per sota del dret de vaga. Ara per ara la realitat és, però, força diferent.

En molts casos els anomenats “piquets informatius” són pura delinqüència i els seus arguments són únicament la raó de la força, en unes situacions estranyament tolerades per les autoritats. Màfia sindical institucionalitzada. Si intentes circular et trenco el vidre, o et punxo les rodes, o et cremo el camió, i si ets dins i et cremes la culpa és teva. Recordant el que vaig escriure durant la vaga salvatge de conductors d’autobusos de Barcelona, aquí també es podria aplicar el terme de kale borroka sindical amb tot mereixement.

Cuba: la teoria i la realitat

Que a Cuba hi ha censura és tan obvi per a qualsevol persona mitjanament informada que sovint m’agafa vergonya aliena quan em trobo amb persones, teòricament ben informades, que n’expressen els seus dubtes. Que de quin tipus de censura parlo? De tot tipus.

Els fets recents. A Cuba hi va haver fa poc un canvi de cap d’estat. Després de quasi cinquanta anys al poder, Fidel Castro, el compañero presidente, va decidir que ja en tenia prou, i va passar els trastos de manar al seu germà Raül. Tot plegat molt democràtic, com a Síria (de pare a fill), Corea del Nord (de pare a fill), certes repúbliques ex soviètiques, etc. (Per tal de no allargar-ho, a les monarquies tradicionals avui les deixarem tranquil·les).

Les promeses. Seguint amb la història més recent, Raül Castro va fer fa poc una sèrie de promeses als cubans: a partir d’ara podrien sortir del país, podrien comprar-se un forn microones, podrien disposar d’un telèfon mòbil (se suposa que connectat a la xarxa, però això no ho va especificar), podrien allotjar-se als hotels fins ara reservats a la cúpula dirigent del PCC (Partido Comunista de Cuba) i als turistes que paguen en dòlars USA, o en euros, o en francs suïssos, o en dòlars canadencs. Encara que pugui semblar inversemblant, tot això abans estava prohibit. No cal dir que l’accés a aquests béns i serveis que Raül els prometia, els cubans el podrien exercir pagant-ho tot a preus de mercat. Uns preus que només es poden permetre els cubans que tenen contacte amb turistes i cobren certs serveis i propines fora del control de l’estat, i aquells que tenen parents a l’estranger i reben ajudes familiars en divises. La majoria dels cubans, per tant, ni somniar-ho.

Una realitat. Yoany Sánchez és una cubana nascuda l’any 1975 i llicenciada en Filologia. Fa un any va obrir un blog a internet, que porta per títol Generación Y. Aquest blog rep centenars de milers de visites des de tot el món, i és el més llegit i comentat de Cuba. Fa poc li van concedir el prestigiós Premio Ortega i Gasset 2008, en la especialitat de Periodismo Digital. El lliurament dels premis es feia a Madrid i la Yoany, apel·lant a aquelles promeses públiques del compañero presidente, va demanar permís a les autoritats per poder sortir de l’illa i anar a recollir el premi. Resultat: permís denegat. Suposo que algú devia recollir el premi en el seu nom.

La censura. Fa uns dies vaig fer una prova. Vaig deixar un comentari meu al blog de la Yoany, comentari una mica provocador amb tota la intenció, i amb un enllaç al meu blog per tal de comprovar qui s’hi enllaçava a partir de Generación Y. Resultat: aquell dia vaig tenir un munt extra de visites des d’una sèrie de llocs de tot el món que s’havien connectat al meu blog, per curiositat, a partir del meu comentari i l’enllaç que vaig deixar a Generación Y. Connexions des de Cuba: zero. Explicació que em va donar un expert: Que n’ets de talòs! Què no saps que aquell blog depèn d’un servidor que està allotjat a Alemanya? Com vols que les visites et vinguin des de Cuba? Nova comprovació. Connexions des d’Alemanya: zero.

Conclusió final. La lliçó que se’n pot treure de tot això és que se n’aprèn més observant aquests petits detalls del dia a dia que llegint els tres gruixuts volums del l’obra “Cuba” escrita per Hugh Thomas, i que jo em vaig llegir, una mica en diagonal, abans de viatjar a La Havana quan la Yoany amb prou feines tenia tres anys. Han passat trenta anys, ha plogut molt per tot arreu però a Cuba tot segueix més o menys igual. Business as Usual.

“Dos de Mayo en Madrid”

Ahir, els nostres amics de Madrid van celebrar el bicentenari d’uns fets que sembla ser que els reforcen molt la seva identitat espanyola. Hi eren tots els que tallen el bacallà de la política així com els representants dels poders fàctics (bisbes, generals, banquers, ...). No hi va faltar ni le roi de l’Espagne amb tota la seva família. Casualment vaig pescar un reportatge de l’acte que retransmetien per televisió; feia goig de veure tota aquella representació muntada per a l’ocasió, amb els uniformes de l’any 1808, la desfilada militar, els discursos patriòtics i tota la pesca. Chapeau pour les espagnols!

Els catalans, ahir, no vam celebrar res en especial, i és que aquí ni tan sols va ser festa, només va ser pont, que és una categoria administrativa inferior però molt nostrada de les festes laborals. Però coincidint amb l’acte que dèiem, i aquestes coincidències mai solen ser casuals ni gratuïtes, uns membres del Tribunal Constitucional de España van deixar anar com qui no vol la cosa que sembla ser que potser si seguim fent bondat finalment tal vegada decidiran respectar el preàmbul i fins i tot algun article de l’Estatut de Catalunya. Aquesta llei, ara per ara plenament vigent, la tenen en estudi aquests personatges des de fa una pila de mesos, i ho fan per indicació expressa dels dos grans partits nacionalistes espanyols, PSOE i PP, partits que en la tasca patriòtica d’objectar l’Estatut de Catalunya han anat sempre plegats. Diuen que con las cosas de comer no se juega!

I perquè no sigui dit i amb tota la simpatia que em mereixen els meus amics madrilenys, avui els hi dedico aquest article. S’ho mereixen. Aprofitaré també per agrair el gest de magnanimitat que, amb el seu comentari, van tenir els membres del Tribunal Constitucional. Potser aviat també tocarà felicitar als que en el referèndum convocat a l’efecte van votar “si” a aquell text ja tant afaitat per Alfonso Guerra y sus muchachos. Però si finalment, com penso, ens el retoquen encara més, l’Estatut vull dir, ni que només sigui una coma (que, no ho dubtem pas, serà bastant més que una coma), algú sap què s’haurà de fer?