PSOE: fa lleig

Tornen els embolics d’anys enrera al carrer Ferraz de Madrid, on es troba la seu central de can PSOE. Sembla inevitable que quan es porta un cert temps al govern hi ha gent que té dificultats per diferenciar la cosa publica de la cosa privada, el càrrec públic del càrrec privat i les relacions que hi haurien d’haver entre els personatges que es troben a banda i banda del taulell. Algunes coses que llegim aquests dies comencen a fer pensar una mica en l’època ja llunyana de Juan Guerra, aquell conseguidor amb despatx particular a la Delegación del Gobierno de Sevilla per on tenien de passar, abans que res, les empreses andaluses que pretenien contractar amb l’administració pública.

(Per cert, aquell personatge és germà d’Alfonso Guerra (a) mienmano, aleshores totpoderós vice-president oiente del govern espanyol, i que recentment ha recuperat un cert protagonisme a Madrid com a principal director de l’equip de fusters que van passar el ribot per l’Estatut de Catalunya, just abans de trametre’l al Tribunal Constitucional per tal que, amb la complicitat del PP, ens l’acabin d’allisar del tot).

Doncs bé, ara el conseguidor és un tal David Tanguas, fins ara director de la Oficina Económica de La Moncloa, lloc per on solen passar les empreses privades que treballen amb l’administració pública per discutir els detalls dels seus contractes multimilionaris. Just deixar el càrrec, ara es postula i el postulen com a nou president de Seopan, una mena de club al marge de la patronal (observatorio en diuen ells) de les grans empreses del totxo, precisament aquelles empreses que durant els darrers temps han anat despatxant regularment amb Tanguas al seu despatx de La Moncloa.

Tràfic d’influències? Pagament de favors a posteriori? No ho sé, però fa lleig i fa mal als ulls pretendre passar d’un lloc a l’altre i d’un día per l’altre sense deixar transcórrer un període prudencial de temps entre els dos càrrecs. Les formes també són importants i penso que això hi haurà poca gent que ho negui. Sembla ser que tal com passa en el món de la moda (roba, calçat i complements), tot acaba sempre tornant. Almenys a mi m'ho sembla.

“Dos de Mayo en Madrid”

Ahir, els nostres amics de Madrid van celebrar el bicentenari d’uns fets que sembla ser que els reforcen molt la seva identitat espanyola. Hi eren tots els que tallen el bacallà de la política així com els representants dels poders fàctics (bisbes, generals, banquers, ...). No hi va faltar ni le roi de l’Espagne amb tota la seva família. Casualment vaig pescar un reportatge de l’acte que retransmetien per televisió; feia goig de veure tota aquella representació muntada per a l’ocasió, amb els uniformes de l’any 1808, la desfilada militar, els discursos patriòtics i tota la pesca. Chapeau pour les espagnols!

Els catalans, ahir, no vam celebrar res en especial, i és que aquí ni tan sols va ser festa, només va ser pont, que és una categoria administrativa inferior però molt nostrada de les festes laborals. Però coincidint amb l’acte que dèiem, i aquestes coincidències mai solen ser casuals ni gratuïtes, uns membres del Tribunal Constitucional de España van deixar anar com qui no vol la cosa que sembla ser que potser si seguim fent bondat finalment tal vegada decidiran respectar el preàmbul i fins i tot algun article de l’Estatut de Catalunya. Aquesta llei, ara per ara plenament vigent, la tenen en estudi aquests personatges des de fa una pila de mesos, i ho fan per indicació expressa dels dos grans partits nacionalistes espanyols, PSOE i PP, partits que en la tasca patriòtica d’objectar l’Estatut de Catalunya han anat sempre plegats. Diuen que con las cosas de comer no se juega!

I perquè no sigui dit i amb tota la simpatia que em mereixen els meus amics madrilenys, avui els hi dedico aquest article. S’ho mereixen. Aprofitaré també per agrair el gest de magnanimitat que, amb el seu comentari, van tenir els membres del Tribunal Constitucional. Potser aviat també tocarà felicitar als que en el referèndum convocat a l’efecte van votar “si” a aquell text ja tant afaitat per Alfonso Guerra y sus muchachos. Però si finalment, com penso, ens el retoquen encara més, l’Estatut vull dir, ni que només sigui una coma (que, no ho dubtem pas, serà bastant més que una coma), algú sap què s’haurà de fer?