Tornen els embolics d’anys enrera al carrer Ferraz de Madrid, on es troba la seu central de can PSOE. Sembla inevitable que quan es porta un cert temps al govern hi ha gent que té dificultats per diferenciar la cosa publica de la cosa privada, el càrrec públic del càrrec privat i les relacions que hi haurien d’haver entre els personatges que es troben a banda i banda del taulell. Algunes coses que llegim aquests dies comencen a fer pensar una mica en l’època ja llunyana de Juan Guerra, aquell conseguidor amb despatx particular a la Delegación del Gobierno de Sevilla per on tenien de passar, abans que res, les empreses andaluses que pretenien contractar amb l’administració pública.
(Per cert, aquell personatge és germà d’Alfonso Guerra (a) mienmano, aleshores totpoderós vice-president oiente del govern espanyol, i que recentment ha recuperat un cert protagonisme a Madrid com a principal director de l’equip de fusters que van passar el ribot per l’Estatut de Catalunya, just abans de trametre’l al Tribunal Constitucional per tal que, amb la complicitat del PP, ens l’acabin d’allisar del tot).
Doncs bé, ara el conseguidor és un tal David Tanguas, fins ara director de la Oficina Económica de La Moncloa, lloc per on solen passar les empreses privades que treballen amb l’administració pública per discutir els detalls dels seus contractes multimilionaris. Just deixar el càrrec, ara es postula i el postulen com a nou president de Seopan, una mena de club al marge de la patronal (observatorio en diuen ells) de les grans empreses del totxo, precisament aquelles empreses que durant els darrers temps han anat despatxant regularment amb Tanguas al seu despatx de La Moncloa.
Tràfic d’influències? Pagament de favors a posteriori? No ho sé, però fa lleig i fa mal als ulls pretendre passar d’un lloc a l’altre i d’un día per l’altre sense deixar transcórrer un període prudencial de temps entre els dos càrrecs. Les formes també són importants i penso que això hi haurà poca gent que ho negui. Sembla ser que tal com passa en el món de la moda (roba, calçat i complements), tot acaba sempre tornant. Almenys a mi m'ho sembla.
(Per cert, aquell personatge és germà d’Alfonso Guerra (a) mienmano, aleshores totpoderós vice-president oiente del govern espanyol, i que recentment ha recuperat un cert protagonisme a Madrid com a principal director de l’equip de fusters que van passar el ribot per l’Estatut de Catalunya, just abans de trametre’l al Tribunal Constitucional per tal que, amb la complicitat del PP, ens l’acabin d’allisar del tot).
Doncs bé, ara el conseguidor és un tal David Tanguas, fins ara director de la Oficina Económica de La Moncloa, lloc per on solen passar les empreses privades que treballen amb l’administració pública per discutir els detalls dels seus contractes multimilionaris. Just deixar el càrrec, ara es postula i el postulen com a nou president de Seopan, una mena de club al marge de la patronal (observatorio en diuen ells) de les grans empreses del totxo, precisament aquelles empreses que durant els darrers temps han anat despatxant regularment amb Tanguas al seu despatx de La Moncloa.
Tràfic d’influències? Pagament de favors a posteriori? No ho sé, però fa lleig i fa mal als ulls pretendre passar d’un lloc a l’altre i d’un día per l’altre sense deixar transcórrer un període prudencial de temps entre els dos càrrecs. Les formes també són importants i penso que això hi haurà poca gent que ho negui. Sembla ser que tal com passa en el món de la moda (roba, calçat i complements), tot acaba sempre tornant. Almenys a mi m'ho sembla.
