.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimecres, 23 de juliol del 2008

Castells i Montilla fan comèdia? (1)

Nota prèvia. Encara que els diaris en parlen molt entenc que és del tot irrellevant el fet que els 25 diputats triats per Nicaragua tinguin grup parlamentari propi a Madrid o segueixin integrats dintre del grup de la seva casa central. No és cap secret que, a l’hora de la veritat, aquests 25 diputats reben les instruccions directament des del carrer Ferraz de Madrid.

El debat sobre si el conseller Castells va de veres o només és un bon actor de teatre no deixa de ser tampoc una cortina de fum. No sé què pensa Castells ni tampoc pretenc interpretar políticament els gestos que fa de cara a la galeria. No ho faig perquè tinc molt clar que aquí qui mana no és Castells sinó Zapatero, que transmet les ordres a Montilla mitjançant el vice-secretari general del PSOE, José Blanco. Això és així des del primer dia del primer tripartit, quan Zapatero va sortir -amb permís o sense- al balcó del Palau de la Generalitat per tal que quedés clar allò de aqui estoy yo. Ja ho he escrit abans, aquell símbol va ser premonitori del que ens ha anat arribant després, primer amb Maragall i ara amb Montilla.

Una pista la trobem, però, al congrés del PSc(PSc-PSOE) del darrer cap de setmana. Blanco va dir als delegats que no permetria que s’incomplís el que sobre finançament diu l'Estatut. En altres paraules, Blanco va deixar anar una pura obvietat, i és que no permetria que s’incomplís una llei vigent. Només faltaria! L’Estatut és una llei plenament vigent. Algú s’imagina que Blanco hagués dit que s’hauria de renegociar el que ja està fixat per llei? Però la meva sorpresa va arribar quan, de sobte, tots els delegats es van posar a aplaudir entusiasmats, com si allò que sentien fos qui sap què, com si fos una d’aquelles promeses electorals que dita en un congrés, entre convençuts, queda molt bé però alhora es dóna per sobreentès que mai no es portarà a terme. Aquells aplaudiments, dirigits des de la cuina del congrés per José Zaragoza, no tenien gaire bona pinta. No em van agradar. Algú em pot explicar a què venia aplaudir amb tant d’entusiasme a qui només els estava dient que es compliria la llei?

La meva hipòtesis és una altra. Estic convençut que el Tribunal Constitucional tocarà l’Estatut, i l’única incògnita és amb quina intensitat ho farà. De pistes als mitjans se’n troben cada dia; tan sols cal saber llegir entre línies. I ara em permeto afegir que el que per alguns pot semblar un greu contratemps crec que serà bo pel país. Ho dic honestament, crec que serà positiu. Serà la prova del cotó de que el sistema establert fa trenta anys ja no té més recorregut, ja no dóna més de sí, i de que se n’ha de buscar un altre de ben diferent. Serà una forma de guanyar temps. La meva hipòtesis té, però, dues variables.

(La segona part d’aquest article la trobareu aquí)