Un cèntim d’euro vs. cent mil milions de dòlars

A Europa es discuteix la conveniència d’emetre bitllets d’un i dos euros com a ajuda per frenar la inflació que tenim, que em sembla que actualment ronda el cinc per cent. També s’ha discutit si no seria convenient eliminar les monedes d’un i dos cèntims, per poc operatives. Aquests són debats de països endreçats, de països sense grans problemes econòmics encara que a vegades ens pugui semblar el contrari. Personalment no veig quina utilitat tindrien per a mi uns bitllets petits d’un i dos euros havent-hi ja les corresponents monedes d’aquests valors. Si de mi depengués, jo posaria per davant l’austeritat en la despesa pública i no els emetria, i aniria tirant amb les monedes. I respecte a les mini monedes d’un i dos cèntims vaig resoldre el problema anant-les posant dins d’un pot de vidre. Quan estigui ple ja decidiré que en faig. Potser aprofitaré per anar a pagar... no, prefereixo no dir-ho, no vull donar idees gamberres, que després me les copien.

Per problemes econòmics de veritat els que hi ha a altres indrets del món. Recordo que poc després de morir Perón vaig passar per Buenos Aires, i canviava els meus dòlars usa pels seus pesos argentinos dos o tres cops al dia, i cada vegada que anava al banc em donaven més pesos pels mateixos dòlars. Allà la inflació es calculava no en termes anuals sinó per hores. Allò sí que era un problema!

Un altre exemple, aquest molt actual. Segons les darreres dades que he pogut trobar, a Zimbabwe, amb una inflació estimada del 2,2 milions per cent anual (dades oficials), i de més del 3.000.000 per cent segons altres fons d’informació, circulen ja bitllets de banc amb un valor facial de 50.000 milions de dòlars. Ara el govern ha anunciat la propera posada en circulació d’un bitllet de 100.000.000.000 de dòlars de Zimbabwe. Sí, sí, un 1 seguit d’onze zeros.

No cal dir que el que hi ha al darrera d’aquesta orgia de xifres és que els pobres zimbabuesos la passen bastant més magre que nosaltres els europeus. Allà qualsevol despesa puja de seguida bilions de dòlars i una calculadora de vuit dígits no et serveix de res. Bé, sí, sempre pots prescindir dels últims zeros i afegir-los al final. I per acabar-ho d’arreglar, a Zimbabwe l’atur afecta a una bona part de la població.

Encara recordo quan d’aquell país en dèiem Rhodesia i era un dels més rics i estables de l’Àfrica. Jo llavors hi comprava certes matèries primes per compte de tercers. El país funcionava com un rellotge i tothom menjava però, això sí, a costa de que el cinc per cent de la població blanca ho dominava tot, i els negres es limitaven a treballar i obeir. Ara de blancs pràcticament ja no en queden. El president vitalici Mugabe els va fer la vida impossible tant com va poder; després els van expropiar les seves propietats i finalment o han acabat marxant per pròpia voluntat o els han ajudat a marxar. Convé recordar que aquells blancs eren tan zimbabuesos com els negres. La majoria hi portaven generacions.

Al final un arriba a la conclusió de que tot és relatiu, de que tot depèn de la perspectiva que tinguem i amb què ens comparem. Ara diuen que a casa nostra l’economia no va massa bé, fins i tot hi ha qui diu que ja hem entrat en crisis. Bé, d’acord, potser sí, però tampoc exagerem ni ens posem massa seriosos. Per problemes econòmics de veritat, els d’Argentina i els de Zimbabwe, i els de molts altres països que ni tan sols surten als diaris.