Sobre les balances fiscals s’han escrit tantes coses que ja poca cosa s’hi pot afegir. Però al fer-se ara públiques aquestes dades –per altra banda, ja conegudes- des de l’administració central alguna cosa més es pot dir. Avui en direm unes quantes.
Primer. Ja era hora! Des de feia anys hi havia un mandat del parlament perquè es fessin públiques. S’havien fet un munt de promeses des del govern central que mai es complien. Promeses electorals. Promeses parlamentàries. Promeses de partit. Promeses en públic. Promeses privades. Promeses i més promeses. I silencis i més silencis durant anys. Per tant, res de donar les gràcies sinó dir simplement: ja era hora!
Segon. Els sis mètodes de càlcul que utilitza l’Instituto de Estudios Fiscales sempre situen Catalunya al podi dels perdedors o emissors de solidaritat, i Extremadura al podi dels guanyadors o receptors de solidaritat. Les xifres varien segons el mètode emprat però Catalunya i Extremadura sempre apareixen als respectius podis.
Tercer. Quina casualitat! Segons un estudi recent de la patronal Pimec, Catalunya i Extremadura també encapçalen els respectius podis de menys i més funcionaris de tot l’estat espanyol. El 8 per cent dels assalariats de Catalunya treballen per alguna administració pública. Em sembla un escàndol. El 8 per cent! Quasi un de cada deu! A Extremadura, el percentatge creix fins a un increïble 22.7%. Aquí m’estalvio el qualificatiu, no tinc paraules.
Quart. L’estudi de l’IEF es refereix a l’any 2005. Per què? Ja que finalment si han posat, per què no es publiquen les dades de l’any 2006? Amb els sofisticats ordinadors que té Hisenda no hi ha cap excusa per no fer-ho. Entenc que l’exercici 2006 està tancat des de fa temps. És que potser les dades de 2006 reforcen encara més les tesis catalanes?
Cinquè. Amb les xifres de les balances fiscals calculades des de Catalunya segons un estudi que s’havia fet públic poc abans, Catalunya apareix força més perjudicada (o solidària, si ens agrada més) que agafant els càlculs de Madrid, tan en xifres absolutes (saldo) com en percentatges s/PIB. Potser seria el moment de reunir-se ambdues administracions per tractar d’acostar posicions i intentar arribar a una posició comuna.
Una conclusió. Si els diners solidaris de Catalunya que van a Extremadura servissin almenys per la creació de llocs de treball productius potser el transvasament encara es podria considerar raonable, prèvia una imprescindible renegociació a la baixa dels percentatges. Però els números no enganyen i ens diuen que allà on arriba més diner solidari és el lloc on es creen més llocs de treball no productius. És a dir, més funcionaris. I a l’altra banda, del lloc on hi ha menys funcionaris és precisament d’on s’extreu el gruix del diner solidari. Seguint per aquest camí ja es veu que no anem enlloc. I no ens enganyem, els extremenys tampoc ja que es va consolidant la perversa cultura del subsidi i el clientelisme que no els deixarà sortir mai del pou.
Una proposta fiscal i pedagògica alhora. S’hauria de negociar seriosament per tal de començar a tancar, si no del tot almenys una miqueta, l'aixeta de la transferència del que uns en diuen solidaritat i altres en diem un espoli fiscal en tota regla. Més que res perquè si vagin acostumant, no sigui que quan arribi el moment els vingui massa de nou i encara ens posin més pegues.
Primer. Ja era hora! Des de feia anys hi havia un mandat del parlament perquè es fessin públiques. S’havien fet un munt de promeses des del govern central que mai es complien. Promeses electorals. Promeses parlamentàries. Promeses de partit. Promeses en públic. Promeses privades. Promeses i més promeses. I silencis i més silencis durant anys. Per tant, res de donar les gràcies sinó dir simplement: ja era hora!
Segon. Els sis mètodes de càlcul que utilitza l’Instituto de Estudios Fiscales sempre situen Catalunya al podi dels perdedors o emissors de solidaritat, i Extremadura al podi dels guanyadors o receptors de solidaritat. Les xifres varien segons el mètode emprat però Catalunya i Extremadura sempre apareixen als respectius podis.
Tercer. Quina casualitat! Segons un estudi recent de la patronal Pimec, Catalunya i Extremadura també encapçalen els respectius podis de menys i més funcionaris de tot l’estat espanyol. El 8 per cent dels assalariats de Catalunya treballen per alguna administració pública. Em sembla un escàndol. El 8 per cent! Quasi un de cada deu! A Extremadura, el percentatge creix fins a un increïble 22.7%. Aquí m’estalvio el qualificatiu, no tinc paraules.
Quart. L’estudi de l’IEF es refereix a l’any 2005. Per què? Ja que finalment si han posat, per què no es publiquen les dades de l’any 2006? Amb els sofisticats ordinadors que té Hisenda no hi ha cap excusa per no fer-ho. Entenc que l’exercici 2006 està tancat des de fa temps. És que potser les dades de 2006 reforcen encara més les tesis catalanes?
Cinquè. Amb les xifres de les balances fiscals calculades des de Catalunya segons un estudi que s’havia fet públic poc abans, Catalunya apareix força més perjudicada (o solidària, si ens agrada més) que agafant els càlculs de Madrid, tan en xifres absolutes (saldo) com en percentatges s/PIB. Potser seria el moment de reunir-se ambdues administracions per tractar d’acostar posicions i intentar arribar a una posició comuna.
Una conclusió. Si els diners solidaris de Catalunya que van a Extremadura servissin almenys per la creació de llocs de treball productius potser el transvasament encara es podria considerar raonable, prèvia una imprescindible renegociació a la baixa dels percentatges. Però els números no enganyen i ens diuen que allà on arriba més diner solidari és el lloc on es creen més llocs de treball no productius. És a dir, més funcionaris. I a l’altra banda, del lloc on hi ha menys funcionaris és precisament d’on s’extreu el gruix del diner solidari. Seguint per aquest camí ja es veu que no anem enlloc. I no ens enganyem, els extremenys tampoc ja que es va consolidant la perversa cultura del subsidi i el clientelisme que no els deixarà sortir mai del pou.
Una proposta fiscal i pedagògica alhora. S’hauria de negociar seriosament per tal de començar a tancar, si no del tot almenys una miqueta, l'aixeta de la transferència del que uns en diuen solidaritat i altres en diem un espoli fiscal en tota regla. Més que res perquè si vagin acostumant, no sigui que quan arribi el moment els vingui massa de nou i encara ens posin més pegues.
6 comentaris:
Aquí tothom demana canvis per millorar la nostra competitivitat. Però trobo a faltar que els que més podeu gaudir aquesta situació, els empresaris (per tot el que habitualment consideren important: infraestructures, gent ben formada, et), facin una aposta decidida per demanar un bon sistema de finançament.
Al final començaré a pensar que molts, els més grans, s'han cregut allò de "si els andalusos i extremenys tenen més benestar compraran més els productes catalans".
Potser és una percepció equivocada, però amb els polítics no sé si n'hi ha prou.
Bon dia Andreu i gràcies pel teu comentari. Avui tinc temps de fer una resposta una mica llarga.
Començo pel final, allà on dius “però amb els polítics no sé si n'hi ha prou”. Jo sí que crec saber-ho. No només no n’hi ha prou sinó que moltes vegades fan nosa i intervenen en temes que no els pertoquen. El voler controlar-ho tot i fer-se veure, demostrar que hi són i gaudir d’un exagerat afany de protagonisme que mai tindrien al món real els perd. Fixat que la majoria dels polítics mai han demostrat abans que saben guanyar-se la vida a l’empresa privada que, no ens enganyem, és el món real. Normalment són funcionaris en excedència que no corren cap risc i poc o res saben del món real que els envolta. I de sobte es troben que han de gestionar uns pressupostos de milers de milions sense cap experiència. I així ens va, veient com literalment es llencen els calés en coses inútils i com no són capaços de veure quines són les prioritats reals de la societat.
No parlo de cap partit en concret doncs dissortadament més o menys tots actuen igual, si be no és cap secret que com més a l’esquerra més es posa tot això en evidencia. Vaig molt a Itàlia i allà sempre em diuen que quan tot va millor és quan no hi ha govern, situació que es repeteix força sovint. No es que vulgui posar Itàlia com exemple, tan sols constatar un fet. Això sí, a Itàlia mimen molt les exportacions de les seves empreses, la política de fires internacionals, etc., doncs saben que l’empresa és la base de la seva economia. Fan justament el contrari del que es fa aquí, on l’administració sovint veu l’empresari com si fos un enemic a batre.
He vist desviar inversions estrangeres molt importants cap a altres zones d’Europa més obertes degut a aquest ultra intervencionisme espanyol i català. He escoltat recentment al conseller Huguet suggerir a uns empresaris que es queixaven de l’excessiu intervencionisme de l’administració que el que haurien de fer és tancar la fàbrica d’aquí i deixar-hi només un petit departament de vendes, acomiadar la gent i reobrir l’activitat industrial en països més barats com Romania o el Magrib, on el propi govern de la Generalitat promociona polígons industrials pensats per les empreses catalanes que es deslocalitzen, que marxen de Catalunya. És això el que ha de fer un govern? És així com es defensa el país? Això Andreu es fa des del propi govern català i veient-ho et cauen els collons a terra.
I quan a mi, només uns aclariments: sóc un mini empresari força peculiar doncs actualment no tinc ni despatx ni col·laboradors (anys enrera n’havia tingut dotze). Jo m’ho faig tot, des d’anar a correus a recollir un certificat fins a atendre un proveïdor de Brasil que s’està un parell de dies a Barcelona i encara et demana si després el pots acompanyar a veure un partit al Camp Nou. Jo marxo un dilluns al migdia cap a Hong Kong, hi arribo dimarts al matí, visito una fira durant un parell de dies, dimecres al vespre torno a agafar l’avió cap a Europa i dijous a mig matí sóc de nou treballant a Barcelona. I al cap de pocs dies faig més o menys el mateix a Sud Àfrica, o a Amèrica, o allà on convingui. Vull dir que de mandra ben poca. Respecte al que dius dels andalusos i els extremenys, i la “comoditat empresarial” que deixes entreveure, som molts els que fa més de vint anys que vàrem veure que si no canviàvem el xip i ens globalitzavem no teniem cap mena de futur. Afortunadament avui en dia treballo bàsicament fora d’Espanya, i els meus clients d’aquí que encara sobreviuen han passat de ser proveïdors en exclusiva del mercat espanyol a vendre-hi no més del 5/10 per cent del seu gir.
Perdona el rotllo, procuraré no repetir-ho. Com pots veure, encara em queda temps per dedicar-lo al blog, una de les coses que més m’agraden.
El meu comentari esperava aquesta resposta,ja m'aniràs coneixent. Sóc provocador al deixar dubtes on sé que l'intercomunicador no en té, i potser jo tampoc en tinc de dubtes.
Estic totalment d'acord amb tu i crec que l'empresari que actua com tu és el que pot tenir èxit. Jo també he patit les xerrades del conseller Huguet i de Portabella, que està d'acord amb ell.
Efectivament el mercat està a l'exterior, però per desgràcia les grans empreses catalanes segueixen apostant per tenir vendes on no tenen gaire competència. Passa una mica com amb les cerveses, en funció d'on vas hi ha predomini d'una marca o altra: sevilla cruzcampo, madrid águila, Barcelona damm. A alguns ja els va bé no barallar-se amb Heineken, etc.
Hola,
M'agradaria recolzar totalment la crítica a l'excessiu intervencionisme de l'administració; com a petit empresari que també sóc, la quantitat de burocràcia és tal que sovint perdo més temps fent papers(sóc nou al ram) que treballant pel meu negoci.
Ara bé, no estic d'acord amb què això sigui una qüestió d'esquerres/dretes. Pel que fa al tema d'empresa sí, però pel que fa a altres temes (drets dels homosexuals, relació església-estat, concepció de la família, tema de la llengua...) em sembla que tant ho ha tocat la dreta com l'esquerra.
Salut i endavant amb el radar!
Andreu, com diuen a Mallorca "per tot hi ha de tot", i segur que algunes empreses fan el mandra. Però creu-me, són minoria. El mercat no perdona i qui no s'espavila aviat en queda fora. El que dius de les cerveses és cert però té una explicació: les despeses de transport i la logística en general, uns costos que en aquest negoci són molt més importants que en altres sectors.
Sebastià, l'article d'avui és sobre fiscalitat. De tot això altre que dius segur que hi hauria molt a debatre però com deia el M.H., això avui no toca.
Bon cap de setmana!
La paraula "solidaritat" és un parany semàntic. Realment és distribució i punt. Sempre han existit recaptadors d'impostos. De les balances es conclou que som els "cornuts i paguem el beure"
Publica un comentari a l'entrada