Vaga salvatge de camioners

Avui intentaré fer un comentari fred, sense deixar-me portar per la meva experiència particular viscuda dimecres passat al vespre al creuar perifèricament la ciutat de Madrid per les autopistes R-5, M-45 i R-2, amb un munt de camioners en vaga tallant l’autopista poc abans de passar-hi nosaltres. Els camioners vaguistes van ser finalment reduïts i controlats en una àrea de servei per un operatiu impressionant de la Guardia Civil, amb tota mena de vehicles i mitjans. Actuació correcta i efectiva, sí, però al meu entendre la intervenció policial es va produir un pèl massa tard.

L’error de les autoritats va ser, un cop més, deixar passar uns quants dies sense fer res, permetent tota mena d’abusos i excessos per part dels vaguistes, excessos que a banda de les conseqüències econòmiques i laborals per a un munt d’empreses, van deixar dos camioners morts (un a Espanya i l’altre a Portugal) i diversos ferits, algun de molt greu. Resulta evident que el joc de la vaga hauria de quedar clar per a tothom d’una vegada per totes. Ara no ho està.

La delinqüència sindical o l’institucionalitzem mitjançant noves lleis, assumint-ne les conseqüències, o la rebutgem mitjançant les lleis vigents, però el que no es pot fer és tolerar-la durant uns quants dies i perseguir-la després en adonar-se les autoritats que el tema se’ls ha escapat de les mans. Els vaguistes haurien de tenir clar que la delinqüència sindical es perseguirà des del primer moment amb tota la contundència que faci falta. Però ells ja saben per experiència que els deixaran fer, i mentre poden se n’aprofiten, passant olímpicament dels greus perjudicis que causen a la societat.

La veritat és que poc puc afegir al que ja s’ha dit i escrit sobre el tema. Però potser sí que cal recordar algunes obvietats que sovint s’obliden. Abans però, per tal d’esvair dubtes, aclariré que sóc totalment favorable al dret a fer vaga, i més favorable encara al dret a treballar, i que en cas de conflicte entre ambdós drets el de treballar ha de prevaler sempre sobre el de fer vaga. Aquests són els meus principis sindicals.

Per tant, hauria de quedar clar que el dret a fer vaga no està per sobre del dret a treballar, tot i que massa sovint es té la impressió que una convocatòria de vaga obliga tothom a fer-ne. Doncs no, en un règim democràtic la vaga mai pot ser obligatòria ni menys encara imposada per la força. La crua realitat és, però, que molta gent veu amb certa simpatia una suposada complicitat entre vaguistes que defensen els seus drets, legítims però particulars, i uns no vaguistes que en paguen involuntàriament les conseqüències.

Els vaguistes bategen descaradament com a solidaritat la participació forçada del conjunt de la societat en les seves vagues particulars, però convé recordar que la solidaritat sindical en cap cas pot ser d’obligat compliment per a ningú. El dret a treballar i al dret a circular mai haurien d’estar per sota del dret de vaga. Ara per ara la realitat és, però, força diferent.

En molts casos els anomenats “piquets informatius” són pura delinqüència i els seus arguments són únicament la raó de la força, en unes situacions estranyament tolerades per les autoritats. Màfia sindical institucionalitzada. Si intentes circular et trenco el vidre, o et punxo les rodes, o et cremo el camió, i si ets dins i et cremes la culpa és teva. Recordant el que vaig escriure durant la vaga salvatge de conductors d’autobusos de Barcelona, aquí també es podria aplicar el terme de kale borroka sindical amb tot mereixement.