(Nota prèvia: durant els propers dies donaré unes pinzellades sobre un recent viatge meu per Extremadura. No s’hi ha de buscar cap rigor, tan sols són unes impressions personals sin orden ni concierto. Alguna cosa potser serà d’utilitat per algú que hagi de viatjar properament per aquelles terres. Hi poden haver errors doncs no he consultat cap guia, ni el Google, ni la Wikipedia. Em baso tan sols en la meva memòria selectiva i subjectiva).
Algun cop ja s’ha explicat aquí que l’autor d’aquest blog té certes vinculacions amb la ciutat d’Igualada. Són vinculacions d’anys, familiars, professionals i d’amistats. Sóc descendent d’igualadins. Tinc parents a Igualada. També hi tinc clients. I amics. Avantpassats meus van ocupar l’alcaldia d’Igualada en diverses ocasions al llarg del segle passat. No sóc igualadí però potser me’n sento més que molts dels que hi viuen.
Alcántara és una petita població d’Extremadura (no arriba als dos mil habitants) famosa, entre altres coses, pel seu imponent pont romà. Si ets per aquella regió, només per veure el pont de prop i tocar-lo ja val la pena anar-hi. Hi vaig ser dilluns passat, avui fa una setmana. El que més em va xocar d’Alcántara no va ser precisament el pont, doncs això ja m’ho esperava. El que per a mi va ser sorprenent és que només entrar al poble et trobes amb una gran avinguda que es diu Avenida de Igualada. Va ser tota una agradable sorpresa.
Vaig preguntar-ne el motiu i em van dir que durant la segona meitat del segle XX hi va haver un gran moviment migratori d’Alcántara cap a Igualada i altres poblacions de la comarca de l’Anoia. Sembla ser que a Catalunya era més fàcil trobar feina i guanyar-se la vida que a Extremadura, i molts alcantareños no van dubtar a fer un viatge de quasi mil quilòmetres en busca de millors oportunitats.
Dissabte passat em van convidar a sopar en un restaurant d’Òdena, un poble que hi ha al costat d’Igualada. Una de les seves especialitats són els cargols. Vaig menjar cargols. Però quina relació té aquest fet amb el que he explicat abans? Casualitats de la vida, resulta que el restaurant estava decorat amb uns plats de ceràmica on hi sortia el pont d’Alcántara. No ho vaig preguntar però intueixo que els amos del restaurant són uns alcantarinos que viuen a la comarca de l’Anoia des de fa anys. La que semblava ser la mestressa entenia el català però només ens parlava en espanyol, cosa sembla ser bastant habitual entre els extremenys que viuen a Igualada.
Alcántara, dos cops en sis dies. Per cert, em van dir també que els seus habitants tant es poden dir alcantareños com alcantarinos.
Algun cop ja s’ha explicat aquí que l’autor d’aquest blog té certes vinculacions amb la ciutat d’Igualada. Són vinculacions d’anys, familiars, professionals i d’amistats. Sóc descendent d’igualadins. Tinc parents a Igualada. També hi tinc clients. I amics. Avantpassats meus van ocupar l’alcaldia d’Igualada en diverses ocasions al llarg del segle passat. No sóc igualadí però potser me’n sento més que molts dels que hi viuen.
Alcántara és una petita població d’Extremadura (no arriba als dos mil habitants) famosa, entre altres coses, pel seu imponent pont romà. Si ets per aquella regió, només per veure el pont de prop i tocar-lo ja val la pena anar-hi. Hi vaig ser dilluns passat, avui fa una setmana. El que més em va xocar d’Alcántara no va ser precisament el pont, doncs això ja m’ho esperava. El que per a mi va ser sorprenent és que només entrar al poble et trobes amb una gran avinguda que es diu Avenida de Igualada. Va ser tota una agradable sorpresa.
Vaig preguntar-ne el motiu i em van dir que durant la segona meitat del segle XX hi va haver un gran moviment migratori d’Alcántara cap a Igualada i altres poblacions de la comarca de l’Anoia. Sembla ser que a Catalunya era més fàcil trobar feina i guanyar-se la vida que a Extremadura, i molts alcantareños no van dubtar a fer un viatge de quasi mil quilòmetres en busca de millors oportunitats.
Dissabte passat em van convidar a sopar en un restaurant d’Òdena, un poble que hi ha al costat d’Igualada. Una de les seves especialitats són els cargols. Vaig menjar cargols. Però quina relació té aquest fet amb el que he explicat abans? Casualitats de la vida, resulta que el restaurant estava decorat amb uns plats de ceràmica on hi sortia el pont d’Alcántara. No ho vaig preguntar però intueixo que els amos del restaurant són uns alcantarinos que viuen a la comarca de l’Anoia des de fa anys. La que semblava ser la mestressa entenia el català però només ens parlava en espanyol, cosa sembla ser bastant habitual entre els extremenys que viuen a Igualada.
Alcántara, dos cops en sis dies. Per cert, em van dir també que els seus habitants tant es poden dir alcantareños com alcantarinos.
1 comentari:
Bells detalls que ens dulcifiquen la vida, amic Miquel....saludus.
Publica un comentari a l'entrada