Els toros, “fiesta nacional”

A l’estat espanyol ja fa temps que la tortura va deixar d’estar tolerada per les autoritats. I no només això, avui en dia la tortura està oficialment perseguida i castigada per la llei. A la pràctica, però, en els casos de tortura policial, per posar només un exemple que sorgeix encara massa sovint, el que resulta quasi impossible és poder-la demostrar davant del jutge. Entre la paraula d’un policia que, per motius que se m’escapen, en un tribunal sempre té més valor que la d’un ciutadà que no ho és, la manca de proves i allò tan extens i pervers dels que diuen que si l’han detingut alguna cosa devia haver fet, molts casos de tortura queden sense càstig. Tenim la legislació garantista que tenim i... res a dir, o molt a dir, però aquest no és el tema d’avui.

El tema d’avui és la tortura infligida als animals. Aquesta activitat també està prohibida per la legislació vigent. Si t’enxampen organitzant una baralla de galls, si et troben al carrer fent malifetes al teu gos o al teu gat, o al del teu veí, la policia et portarà davant del jutge i tens moltes possibilitats d’acabar sent fortament multat i fins i tot endreçat a Can Brians per una bona temporada. Tot i que a mi, personalment, no m’agraden els gossos ni els gats, la persecució i el càstig per aquests delictes em sembla de lògica pura. Però com en el cas de la tortura infligida a les persones que dèiem abans, tot depèn de si et veuen o no i per tant, segons com, el torturador pot quedar impune. Vull dir que si tu et dediques a torturar regularment la teva mascota en la intimitat de casa teva i ningú se n’entera no et passarà res.

Tal com molta gent i jo mateix ho veiem, la faena que se li fa a un toro en una tarda de corrida és tortura sistemàtica fins a la mort, sense pal·liatius artístics que ho puguin justificar. Jo vaig fer meva i sovint repeteixo aquí i allà una frase que fa anys vaig veure pintada en una paret de Terrassa: si el toreo es arte, el canibalismo es gastronomía.

La fiesta nacional té lloc en una plaça pública i plena de gent. No és res que es faci en la intimitat. De testimonis de les malifetes que se li fan al toro n’hi han, per tant, a milers. A més, si no ho han canviat, el presidente que decideix els trofeus que es mereix el torero de torn acostuma a ser el cap de policia. Per acabar-ho d’adobar, la fiesta es transmet sovint en directe per la tele. Per cert, tenint en compte que sol començar a mitja tarda, l’espectacle es transmet impunement dins la franja de l’horari protegit pels nens. Esperpèntic. La cirereta final és que sovint veiem el cap d’estat espanyol gaudint in situ de la fiesta. Per a més catxondeo encara, al torero se l’anomena maestro. No hi tenen res a dir els mestres de les escoles per aquesta usurpació de títol?

Segons diuen, una tarda de toros constitueix la fiesta nacional espanyola per excel·lència. Algú ho entén això? Doncs jo tampoc. Del món dels toros no em desagrada tot, m’agraden algunes coses. M’agrada l’estofat de toro. M’agrada molt veure, de lluny, com pasten els toros per les deveses. Darrerament els he vist a milers per les deveses extremenyes i s’ha de reconèixer que l’espectacle fa goig de veure. També m’agrada trobar-me, de tant en tant, amb el toro d’Osborne. A Catalunya només ens en queda un però a Espanya encara n’hi ha molts. Però per més esforços que faig per posar-me a la pell dels aficionados, no puc arribar a entendre a la gent que defensa la tortura sistemàtica infligida a un animal indefens que sempre acaba morint. A vegades, poques, també matant. Trist consol.

Volia acabar aquest article posant-hi una imatge al·legòrica però com que a vegades el radar també el llegeix la canalla he preferit penjar-la en un altre racó més discret. La trobareu aquí però, creieu-me, si teniu nens petits és millor que no la vegin doncs correu el risc de que, veient-la, de més grans esdevinguin uns nous afeccionats a la fiesta.