El dret a decidir dels espanyols

Després de vuit dies voltant per Espanya (i Portugal) començo a veure les coses una mica més clares. A vegades cal prescindir dels diaris i convé viatjar per adonar-se de la realitat que ens envolta. Cada dia que passa s’està més a prop de que Catalunya i Euskadi acabin reconeixent el dret d’Espanya a decidir, el dret dels espanyols a l’autodeterminació, a poder-se desenvolupar políticament pel seu compte sense el concurs de les sangoneres basques i catalanes. És a dir, el dret d’Espanya a entendre’s directament amb Brussel·les (Unió Europea) i Nova York (Nacions Unides), prescindint olímpicament de la perifèria nacionalista. Això és un moviment imparable que, no ens enganyem, es fonamenta en arguments econòmics. Fa dècades que Espanya no para d'abocar calés a la perifèria nacionalista com si allò fos un pou sense fons. I Catalunya i Euskadi, en comptes d’agrair-ho i estar contents amb la solidaritat espanyola, encara diuen que els espanyols són uns insolidaris i se’n burlen d’ells, i els tracten tan malament com poden. I com és lògic els espanyols se n’estan atipant, i jo hi afegiria que amb tot el dret del món. Tot té un límit i cada dia que passa estem més a prop d’arribar-hi. I és que Espanya transfereix a la perifèria nacionalista molts més recursos dels que matemàticament els pertocarien segons les balances fiscals que bascos i catalans, tossuts ells, es resisteixen a fer públiques, tot i els mandats del parlament en aquest sentit. Per Espanya comença a arribar el moment de dir prou. Hasta aquí hemos llegado. No puede ser que invirtiendo tantos recursos en las regiones periféricas no solo no se nos reconozca el esfuerzo solidario de los españoles hacia Cataluña y Las Vascongadas sino que todavía se nos tache de insolidarios, y de que nuestras legítimas reivindicaciones y aspiraciones políticas no se vean justamente correspondidas. No és normal que després de tants anys Espanya segueixi estant econòmicament escanyada per bascos i catalans, i és menys normal encara que aquest problema no s’hagi resolt després de trenta anys de democràcia. Cada dia són més els espanyols que es declaren defensors del dret a la seva independència i, francament, mirant-ho fredament, no resulta gens difícil entendre-ho. Ens agradi o no, més aviat que tard catalans i bascos haurem d’acabar reconeixent el dret a l’autodeterminació d’Espanya. Aviat serà un clamor popular que no hi haurà qui l’aturi.