Convé llegir més d’un diari

Primers titulars d'alguns diaris digitals d'avui, agafats a l'atzar, a les 9 i 20 del matí

Avui
Saura assegura que alguns al govern espanyol no entenen l'Estatut

El Mundo
Aragonés se plantea la suplencia de Villa y Senna ante Rusia

El País
El CGPJ se inclina por una multa leve para el juez del 'caso Mari Luz'

El Periódico
Zapatero admite el serio "deterioro" económico

La Razón
Zapatero congela sueldos tras ampliar el número de altos cargos

La Vanguardia
Zapatero admite la gravedad de la crisis y anuncia un plan de medidas para paliarla

Público
Naciones Unidas condena la violencia contra la oposición en Zimbabue

Zapatero guanyador per golejada. Sense més comentaris.

Congrés d’Esquerra

Els diaris diuen –penso que amb encert- que el congrés d’Esquerra s’ha tancat en fals. Doncs per no repetir-ho només diré que les ferides que ha deixat aquest procés polític poden començar a supurar en qualsevol moment. Puigcercós parla d’una solució d’integració de les diferents sensibilitats a un any vista. Mentrestant pretén governar el partit amb dos terços de la militància en contra però ell és el primer en saber que un any en aquestes precàries condicions no ho resisteix ningú. El pet es produirà molt abans.

Això sí, el que sobre Esquerra sospitava feia temps i així ho havia posat per escrit en diverses ocasions ara ja m’ha quedat clar del tot. L’enteniment directe de Catalunya amb Brussel·les (UE) i Nova York (UN), si es produeix algun dia, arribarà A PESAR DE la política erràtica d’aquest partit teòricament independentista. Esquerra ja ha demostrat que, avui per avui, arriba on arriba i no anirà més enllà. L’objectiu era només aconseguir la poltrona, i ara l‘objectiu és que la poltrona s’ha de conservar sigui com sigui, al preu que sigui.

El trist paper de qui segons diuen és la segona autoritat del país, el president del Parlament Ernest Benach, fent campanya i no quedant campió ni subcampió d’aquesta peculiar competició resulta més que patètic. Que tot un molt honorable president que en teoria ens representa a tots lluiti no per guanyar sinó per no quedar l’últim diu molt. I que vist el seu evident fracàs no presenti immediatament la dimissió encara diu més.

El meu pronòstic per Esquerra és que seguirem assistint a la seva davallada imparable de vots fins a quedar com a força política residual, acostant-se al extraparlamentarisme. Si altres partits, plataformes o moviments ho saben veure i aprofitar, aquí hi ha un nínxol significatiu de votants que, fastiguejats, ja estan començant a buscar refugi polític desesperadament.

La nota positiva: Xavier Vendrell, cap visible del sistema de recaptació del partit en els darrers anys, utilitzant unes pràctiques mafioses com si fossin el més normal del món, sembla que de moment ha quedat escombrat de la cúpula. En això discrepo obertament del senyor Salvador Sostres que en un recent article semblava justificar allò de que la fi (sanejament de la situació financera d’Esquerra) justifica els mitjans. Hi ha coses que no es poden fer i límits que mai s’haurien de traspassar. Vendrell va anar massa lluny i ara en paga les conseqüències. Puigcercós sembla que tampoc ho ha entès, confirmant-se així la mesura moral del personatge.

El dret a decidir dels espanyols

Després de vuit dies voltant per Espanya (i Portugal) començo a veure les coses una mica més clares. A vegades cal prescindir dels diaris i convé viatjar per adonar-se de la realitat que ens envolta. Cada dia que passa s’està més a prop de que Catalunya i Euskadi acabin reconeixent el dret d’Espanya a decidir, el dret dels espanyols a l’autodeterminació, a poder-se desenvolupar políticament pel seu compte sense el concurs de les sangoneres basques i catalanes. És a dir, el dret d’Espanya a entendre’s directament amb Brussel·les (Unió Europea) i Nova York (Nacions Unides), prescindint olímpicament de la perifèria nacionalista. Això és un moviment imparable que, no ens enganyem, es fonamenta en arguments econòmics. Fa dècades que Espanya no para d'abocar calés a la perifèria nacionalista com si allò fos un pou sense fons. I Catalunya i Euskadi, en comptes d’agrair-ho i estar contents amb la solidaritat espanyola, encara diuen que els espanyols són uns insolidaris i se’n burlen d’ells, i els tracten tan malament com poden. I com és lògic els espanyols se n’estan atipant, i jo hi afegiria que amb tot el dret del món. Tot té un límit i cada dia que passa estem més a prop d’arribar-hi. I és que Espanya transfereix a la perifèria nacionalista molts més recursos dels que matemàticament els pertocarien segons les balances fiscals que bascos i catalans, tossuts ells, es resisteixen a fer públiques, tot i els mandats del parlament en aquest sentit. Per Espanya comença a arribar el moment de dir prou. Hasta aquí hemos llegado. No puede ser que invirtiendo tantos recursos en las regiones periféricas no solo no se nos reconozca el esfuerzo solidario de los españoles hacia Cataluña y Las Vascongadas sino que todavía se nos tache de insolidarios, y de que nuestras legítimas reivindicaciones y aspiraciones políticas no se vean justamente correspondidas. No és normal que després de tants anys Espanya segueixi estant econòmicament escanyada per bascos i catalans, i és menys normal encara que aquest problema no s’hagi resolt després de trenta anys de democràcia. Cada dia són més els espanyols que es declaren defensors del dret a la seva independència i, francament, mirant-ho fredament, no resulta gens difícil entendre-ho. Ens agradi o no, més aviat que tard catalans i bascos haurem d’acabar reconeixent el dret a l’autodeterminació d’Espanya. Aviat serà un clamor popular que no hi haurà qui l’aturi.

Són necessàries tantes administracions?

Costa d’entendre que entremig dels ajuntaments i la Generalitat hi hagi d’haver dos nivells administratius més, els consells comarcals i les diputacions provincials. I encara hi ha gent que ens hi voldria afegir les vegueries. Sovint em pregunto si no en fem un gra massa, i sempre em responc a mi mateix que sí. I és que tota aquesta alegre disbauxa administrativa que no produeix cap mena de riquesa per la societat, totes aquestes institucions amb els seus funcionaris, edificis, cotxes oficials, targetes Visa or o platí, dietes i altres benèfiques de tota mena pels càrrecs polítics que hi estan assignats, tot això ho paguem nosaltres, i cada dia ens resulta més car.

En el meu cas particular i com a veí del barri barceloní de Sarrià, per fer segons quins tràmits primer s’ha d’anar al Districte de Sarrià-Sant Gervasi. Per altres tràmits i tirant amunt, després tenim l’Ajuntament de Barcelona. I a continuació, el Consell Comarcal del Barcelonès. D’aquí passem a la Diputació de Barcelona, i després ve la Generalitat de Catalunya, i l’Estat Espanyol, i la Unió Europea, i finalment les Nacions Unides.

Si no m’he descomptat, em surten vuit nivells administratius de funcionaris que, sovint, més que resoldre’ns els problemes ens acaben complicant la vida. Fixeu-vos que d’una manera o d’una altra, tots i cadascun d’aquests nivells ens volen regular i de fet cada dia més ens regulen les nostres activitats diàries, fins a arribar a extrems fora de tota lògica.

D'entrada se m’acudeixen dues senzilles propostes concretes per tal d’aprimar una mica tota aquesta estructura administrativa que ens envolta i ens ofega. La primera, no afegir cap estructura nova sense suprimir-ne abans, com a mínim, dues de les existents. Per exemple, no introduir les vegueries sense suprimir abans els consells comarcals i les diputacions. La segona, considerar seriosament la possibilitat de suprimir el nivell administratiu que hi ha entre la Generalitat de Catalunya i la Unió Europea. Algú ha calculat els diners que ens estalviaríem, uns diners que podríem destinar a inversions més productives?

Per tal d’evitar suspicàcies, vull aclarir que es tracta de dues propostes que, de tirar-se endavant, tindrien unes conseqüències bàsicament econòmiques i positives per la població, tot i que em temo que resultarà inevitable que darrere d’aquestes propostes s’hi vulgui veure un posicionament polític per part de l’autor d’aquest blog.