L’estranya política comercial del diari “Avui” (i 2)

Fa dues setmanes vaig enviar una carta al director del diari Avui, circumstància que va donar peu al meu comentari anterior. La meva carta, que fins ara no s’ha publicat i previsiblement no es publicarà, en contestava una altra. És aquesta:

23 de juliol de 2008

Senyor director,

El senyor XX, que del seu escrit se’n pot deduir que és pagès, es lamenta perquè sembla ser que molt aviat es limitaran les ajudes als agricultors, es reduiran els aranzels sobre els productes agrícoles extracomunitaris i es disminuiran les ajudes a l’exportació dels propis. Lamentant la seva situació personal, si aquestes perspectives que ens diu s'acaben complint crec que som bastants els que n’estarem encantats. No és normal que el 40% del pressupost comunitari serveixi per subvencionar els privilegiats pagesos, que no arriben ni al dos per cent de la població. Per la mateixa regla del tres, jo demanaria que subvencionessin el meu ram, que també està molt tocat. Per què uns sí i els altres no? Per altra banda, disminuir les traves a les exportacions agrícoles africanes potser començaria a ser el principi del fi de les pateres i del drama d’aquella gent. No pot ser que des d'Europa tanquem les portes als productes africans i a la vegada els consumidors europeus ens veiem obligats a consumir-ne de propis pagant-los molt més cars i per partida doble, és a dir, al mercat i via impostos per subvencionar els pagesos. Com a consumidor ho considero una perversitat i lluny de tota lògica. A veure si de mica en mica hi anem posant seny.

Miquel Saumell

La reprodueixo ara amb l’únic objectiu de demostrar que no era una carta escrita amb mala educació ni insultant per a ningú. L’encarregat de les cartes al director va considerar que no s’havia de publicar i aquí s’acaba l’historia. Per tant, sobre la carta en sí no hi tinc res a afegir.

Però ara vull tornar a la primera part d’aquest article, que feia referència a les trucades del departament de subscripcions del diari Avui. Després d’explicar-ho vaig rebre un comentari privat recriminant-me amablement la meva queixa, i justificant que s’utilitzin certes bases de dades per intentar trobar nous subscriptors, afegint que la base de dades dels que hi envien cartes al director pot ser un excel·lent camí per fer nous clients.

Penso més o menys el mateix i encara hi afegiria que, comercialment parlant, no entendria que es prescindís d’aquestes dades. El que ja no m’agrada, i és d’això del que em queixava, és que es faci menció expressa a una carta al director no publicada per endegar una conversa comercial. Crec que és un error estratègic. Només justificaria aquesta menció a la carta si fos per confirmar que te l’han publicat. Així, només trobaria correcte la menció expressa de la carta si en comptes de començar la conversa dient ja hem rebut la seva carta et diguessin veig que avui li han publicat una carta al nostre diari i voldríem aprofitar per oferir-li...

Doncs això, des de la meva pròpia experiència comercial d’anys crec poder afirmar que aquests petits detalls són més importants del que molts comercials pensen. A vegades es pot perdre una venda per una cosa tan minsa com aquesta tot i que no és el meu cas. Les meves raons per rebutjar la subscripció ja vaig explicar que són unes altres.

Festes nacionals amb rerafons de violència

Avui és 18 de juliol. Durant els quaranta anys del franquisme en aquest país la data del 18 de juliol era més que emblemàtica. Era la festa de les festes, era la fiesta nacional per antonomàsia. Els guanyadors de la guerra civil commemoraven un episodi violent dels anys trenta, precisament aquell que va constituir el començament d’una guerra civil entre espanyols que va durar quasi tres anys i va deixar milers de morts.

Ignoro si ja era així abans dels anys trenta o va ser-ho posteriorment, però amb el nom de fiesta nacional també es coneixien i es coneixen encara les corridas de toros, un cas claríssim de violència gratuïta, en aquest cas en contra dels animals. Mai he entès com una Unió Europea tan reglamentarista com la que tenim, que ho regula tot i més i pretén controlar-nos les coses més peregrines, encara no s’ha ficat amb la fiesta nacional d’Espanya. El lobby espanyol pro-fiesta nacional que hi ha a Brussel·les demostra ser molt influent.

Per a qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat, no deixa de ser curiós que a l’estat espanyol s’associï fiesta nacional amb violència, d’un tipus o d’un altre.

A Catalunya, però, tampoc ens quedem curts, i havent-hi tantes possibilitats per escollir també vam acabar triant un episodi de violència ocorregut fa quasi tres-cents anys com a data emblemàtica per la nostra festa nacional. Tenint, per exemple, la festa de Sant Jordi, amb els llibres i les roses, tampoc s’entén massa l'opció escollida llavors pel nostre parlament.

Extremadura. Fons de la Unió Europea

No havia estat mai a Extremadura i reconec que he tardat massa temps a anar-hi per primer cop. Val molt la pena. Com diria Le Guide rouge Michelin, Extremadura merit le voyage. Hi tornaré.

Viatjant per aquella regió vaig tenir moltes sorpreses. Una de les coses que més em va cridar l’atenció va ser trobar-me amb unes infrastructures públiques de primer ordre. Definitivament molt millors que les que tenim a Catalunya. Autopistes i carreteres fantàstiques, ponts, túnels, etc. I quasi sense tràfic, quasi ningú les utilitza. És a dir, els extremenys ens guanyen per golejada, també, per la fluïdesa en el tràfic. Ah, i per acabar-ho d'adobar, cap peatge, però és que cap ni un!

El petit o gran detall és que en els cartells que hi ha per tot arreu anunciant les inversions que s’han fet o es fan i on s’informa sobre qui hi ha posat o hi posa els calés, quasi sense excepció es pot observar que el percentatge de fons europeus és molt alt. Sovint és, amb diferència, el primer finançador de les obres, amb més del cinquanta per cent de la inversió. Parlo de carreteres però també de reconstrucció d’edificis històrics, museus i centres públics de tota mena. I cadascun d’aquests equipaments amb els funcionaris corresponents. Per lo vist aquests dies, intueixo que el percentatge de funcionaris sobre el total de la població activa d’Extremadura ha de ser força més alt que la mitjana.

Després de la bandera d’Espanya en les seves diferents modalitats (buida, amb l'escut d'ara o el d'abans, o amb el toro d’Osborne), la bandera blava amb les estrelles grogues te la trobes arreu, potser més que la regional. Els extremenys són molt conscients d’on els arriben els calés si bé s’ha de dir també que de senyera no en vaig veure cap. Potser no seria mala idea posar-ne alguna, més que res com a recordatori.

Com que mai abans havia estat per aquella zona no tinc punts de referència que em permetin comparar l’ara amb l’abans. Però sabent d’on es partia no costa gaire imaginar-se que el gran salt endavant, l’impuls inversor cap a la modernitat d’Extremadura es va produir, primer, amb l’arribada del govern González a Madrid i, després, amb l’entrada d’Espanya a la Unió Europea i l’arribada d’importants fons procedents de Brussel·les.

El fet que una part substancial dels fons europeus rebuts anessin a parar a Extremadura no sé de qui és mèrit però estic segur que el president de la Junta de Extremadura durant tots aquests anys, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, hi ha tingut alguna cosa a veure. Simpaties (poques) o antipaties polítiques al marge, si jo fos extremeny crec que se l’hauria de felicitar i potser fins i tot donar-li alguna medalla. La gent que ha viscut el canvi de prop ens deia que aquella región en pocs anys ha canviat com un mitjó. M’ho crec.

Ara tenen carreteres i autopistes de primer ordre, però segueixen sense tenir fàbriques. Es veu que Europa fa carreteres però no fa fàbriques.

Congrés d’Esquerra

Els diaris diuen –penso que amb encert- que el congrés d’Esquerra s’ha tancat en fals. Doncs per no repetir-ho només diré que les ferides que ha deixat aquest procés polític poden començar a supurar en qualsevol moment. Puigcercós parla d’una solució d’integració de les diferents sensibilitats a un any vista. Mentrestant pretén governar el partit amb dos terços de la militància en contra però ell és el primer en saber que un any en aquestes precàries condicions no ho resisteix ningú. El pet es produirà molt abans.

Això sí, el que sobre Esquerra sospitava feia temps i així ho havia posat per escrit en diverses ocasions ara ja m’ha quedat clar del tot. L’enteniment directe de Catalunya amb Brussel·les (UE) i Nova York (UN), si es produeix algun dia, arribarà A PESAR DE la política erràtica d’aquest partit teòricament independentista. Esquerra ja ha demostrat que, avui per avui, arriba on arriba i no anirà més enllà. L’objectiu era només aconseguir la poltrona, i ara l‘objectiu és que la poltrona s’ha de conservar sigui com sigui, al preu que sigui.

El trist paper de qui segons diuen és la segona autoritat del país, el president del Parlament Ernest Benach, fent campanya i no quedant campió ni subcampió d’aquesta peculiar competició resulta més que patètic. Que tot un molt honorable president que en teoria ens representa a tots lluiti no per guanyar sinó per no quedar l’últim diu molt. I que vist el seu evident fracàs no presenti immediatament la dimissió encara diu més.

El meu pronòstic per Esquerra és que seguirem assistint a la seva davallada imparable de vots fins a quedar com a força política residual, acostant-se al extraparlamentarisme. Si altres partits, plataformes o moviments ho saben veure i aprofitar, aquí hi ha un nínxol significatiu de votants que, fastiguejats, ja estan començant a buscar refugi polític desesperadament.

La nota positiva: Xavier Vendrell, cap visible del sistema de recaptació del partit en els darrers anys, utilitzant unes pràctiques mafioses com si fossin el més normal del món, sembla que de moment ha quedat escombrat de la cúpula. En això discrepo obertament del senyor Salvador Sostres que en un recent article semblava justificar allò de que la fi (sanejament de la situació financera d’Esquerra) justifica els mitjans. Hi ha coses que no es poden fer i límits que mai s’haurien de traspassar. Vendrell va anar massa lluny i ara en paga les conseqüències. Puigcercós sembla que tampoc ho ha entès, confirmant-se així la mesura moral del personatge.

El dret a decidir dels espanyols

Després de vuit dies voltant per Espanya (i Portugal) començo a veure les coses una mica més clares. A vegades cal prescindir dels diaris i convé viatjar per adonar-se de la realitat que ens envolta. Cada dia que passa s’està més a prop de que Catalunya i Euskadi acabin reconeixent el dret d’Espanya a decidir, el dret dels espanyols a l’autodeterminació, a poder-se desenvolupar políticament pel seu compte sense el concurs de les sangoneres basques i catalanes. És a dir, el dret d’Espanya a entendre’s directament amb Brussel·les (Unió Europea) i Nova York (Nacions Unides), prescindint olímpicament de la perifèria nacionalista. Això és un moviment imparable que, no ens enganyem, es fonamenta en arguments econòmics. Fa dècades que Espanya no para d'abocar calés a la perifèria nacionalista com si allò fos un pou sense fons. I Catalunya i Euskadi, en comptes d’agrair-ho i estar contents amb la solidaritat espanyola, encara diuen que els espanyols són uns insolidaris i se’n burlen d’ells, i els tracten tan malament com poden. I com és lògic els espanyols se n’estan atipant, i jo hi afegiria que amb tot el dret del món. Tot té un límit i cada dia que passa estem més a prop d’arribar-hi. I és que Espanya transfereix a la perifèria nacionalista molts més recursos dels que matemàticament els pertocarien segons les balances fiscals que bascos i catalans, tossuts ells, es resisteixen a fer públiques, tot i els mandats del parlament en aquest sentit. Per Espanya comença a arribar el moment de dir prou. Hasta aquí hemos llegado. No puede ser que invirtiendo tantos recursos en las regiones periféricas no solo no se nos reconozca el esfuerzo solidario de los españoles hacia Cataluña y Las Vascongadas sino que todavía se nos tache de insolidarios, y de que nuestras legítimas reivindicaciones y aspiraciones políticas no se vean justamente correspondidas. No és normal que després de tants anys Espanya segueixi estant econòmicament escanyada per bascos i catalans, i és menys normal encara que aquest problema no s’hagi resolt després de trenta anys de democràcia. Cada dia són més els espanyols que es declaren defensors del dret a la seva independència i, francament, mirant-ho fredament, no resulta gens difícil entendre-ho. Ens agradi o no, més aviat que tard catalans i bascos haurem d’acabar reconeixent el dret a l’autodeterminació d’Espanya. Aviat serà un clamor popular que no hi haurà qui l’aturi.

Són necessàries tantes administracions?

Costa d’entendre que entremig dels ajuntaments i la Generalitat hi hagi d’haver dos nivells administratius més, els consells comarcals i les diputacions provincials. I encara hi ha gent que ens hi voldria afegir les vegueries. Sovint em pregunto si no en fem un gra massa, i sempre em responc a mi mateix que sí. I és que tota aquesta alegre disbauxa administrativa que no produeix cap mena de riquesa per la societat, totes aquestes institucions amb els seus funcionaris, edificis, cotxes oficials, targetes Visa or o platí, dietes i altres benèfiques de tota mena pels càrrecs polítics que hi estan assignats, tot això ho paguem nosaltres, i cada dia ens resulta més car.

En el meu cas particular i com a veí del barri barceloní de Sarrià, per fer segons quins tràmits primer s’ha d’anar al Districte de Sarrià-Sant Gervasi. Per altres tràmits i tirant amunt, després tenim l’Ajuntament de Barcelona. I a continuació, el Consell Comarcal del Barcelonès. D’aquí passem a la Diputació de Barcelona, i després ve la Generalitat de Catalunya, i l’Estat Espanyol, i la Unió Europea, i finalment les Nacions Unides.

Si no m’he descomptat, em surten vuit nivells administratius de funcionaris que, sovint, més que resoldre’ns els problemes ens acaben complicant la vida. Fixeu-vos que d’una manera o d’una altra, tots i cadascun d’aquests nivells ens volen regular i de fet cada dia més ens regulen les nostres activitats diàries, fins a arribar a extrems fora de tota lògica.

D'entrada se m’acudeixen dues senzilles propostes concretes per tal d’aprimar una mica tota aquesta estructura administrativa que ens envolta i ens ofega. La primera, no afegir cap estructura nova sense suprimir-ne abans, com a mínim, dues de les existents. Per exemple, no introduir les vegueries sense suprimir abans els consells comarcals i les diputacions. La segona, considerar seriosament la possibilitat de suprimir el nivell administratiu que hi ha entre la Generalitat de Catalunya i la Unió Europea. Algú ha calculat els diners que ens estalviaríem, uns diners que podríem destinar a inversions més productives?

Per tal d’evitar suspicàcies, vull aclarir que es tracta de dues propostes que, de tirar-se endavant, tindrien unes conseqüències bàsicament econòmiques i positives per la població, tot i que em temo que resultarà inevitable que darrere d’aquestes propostes s’hi vulgui veure un posicionament polític per part de l’autor d’aquest blog.