Extremadura. Petits i grans detalls

Una botiga de queviures: La Despensa Cacereña, Productos típicos regionales, Calle Roso de Luna 3, Cáceres. L’amo, José Cantero Valle, és tot un personatge. Per començar, és un pou de ciència sobre qualsevol producte gastronòmic extremeny, receptes de cuina, com conservar els diferents tipus de formatges, com cuinar els productes extremenys, etc. En sap i t’ho explica, sense presses. A més a més és un escriptor afeccionat (com jo). Don José coneix tothom a qui s’ha de conèixer en una petita capital de província com és Cáceres, des dels polítics fins als que pinten alguna cosa a la ciutat.

Un restaurant estrellat: Restorán Atrio, també a Cáceres. Dues estrelles Michelin. L’únic dues estrelles en tot Extremadura. S’ha de reservar amb temps, cosa que nosaltres no vàrem fer i, per tant, no hi vam anar. Ara estan reconstruint un edifici al nucli antic de la ciutat per fer-hi un hotel con encanto i, sembla ser, traslladar-hi també el restaurant. Segons indiquen els cartells, finançat -en bona part- amb calés públics, de la Junta de Extremadura. Allà la Junta ho és tot, és omnipresent. Ho interpreto com que més aviat els sobren els diners, i en alguna cosa s’han de gastar, no? Algú sap de cap restaurant a Catalunya finançat amb diner públic, sigui o no sigui estrellat? Jo no en conec cap. El que més s’hi assemblava va ser aquell bistrot de l’ambaixada de Catalunya a Paris que, segons em sembla recordar, després de perdre diners sense aturador, els nostres diners, afortunadament va passar a millor vida.

Un tòpic que s’ha de matisar: Cáceres val molt la pena, Badajoz no val res. Fals. Cáceres és turísticament millor, té molta més pedra i història, però Badajoz també val força la pena. Recomanaria visitar Badajoz abans d’anar a Cáceres.

Una altra recomanació: si sou a Badajoz, us sobren un parell de dies i no heu estat mai a Lisboa, la visita a la capital portuguesa resulta del tot recomanable. Són només un parell d’hores en cotxe per autopista, aquesta sí, de pagament. Com les nostres, comme il faut.

La Raya. Aquí tenim la franja, la zona de l’Aragó de parla catalana fronterera amb Catalunya. Allà hi ha la Raya, franja fronterera entre Extremadura i Portugal. Hi ha un munt de connexions per tot tipus de carreteres principals i secundaries. La cuina i els vins d’aquella zona de Portugal, l’Alentejo, són també molt interessants. Els restaurants alentejanos són més barats que els de la banda espanyola. Per l’idioma no hi ha cap problema, no perquè els espanyols parlin portuguès, que no en parlen ni hi tenen cap interès, sinó perquè els portuguesos entenen i parlen l’espanyol sense dificultat. Ells hi tenen interès, els espanyols representen un important percentatge de la seva clientela, i es tracta de gent que té sentit del negoci.

El gaspatxo. L’extremeny és similar a l’andalús, al que coneixem aquí. A l'Alentejo hi posen més o menys els mateixos ingredients però no els trituren i, per tant, no queda amb una textura de crema semilíquida com aquí. Allà els ingredients sòlids queden flotant al bol o al plat. La presentació és diferent però el gust es evidentment similar.

Vaga salvatge de camioners

Avui intentaré fer un comentari fred, sense deixar-me portar per la meva experiència particular viscuda dimecres passat al vespre al creuar perifèricament la ciutat de Madrid per les autopistes R-5, M-45 i R-2, amb un munt de camioners en vaga tallant l’autopista poc abans de passar-hi nosaltres. Els camioners vaguistes van ser finalment reduïts i controlats en una àrea de servei per un operatiu impressionant de la Guardia Civil, amb tota mena de vehicles i mitjans. Actuació correcta i efectiva, sí, però al meu entendre la intervenció policial es va produir un pèl massa tard.

L’error de les autoritats va ser, un cop més, deixar passar uns quants dies sense fer res, permetent tota mena d’abusos i excessos per part dels vaguistes, excessos que a banda de les conseqüències econòmiques i laborals per a un munt d’empreses, van deixar dos camioners morts (un a Espanya i l’altre a Portugal) i diversos ferits, algun de molt greu. Resulta evident que el joc de la vaga hauria de quedar clar per a tothom d’una vegada per totes. Ara no ho està.

La delinqüència sindical o l’institucionalitzem mitjançant noves lleis, assumint-ne les conseqüències, o la rebutgem mitjançant les lleis vigents, però el que no es pot fer és tolerar-la durant uns quants dies i perseguir-la després en adonar-se les autoritats que el tema se’ls ha escapat de les mans. Els vaguistes haurien de tenir clar que la delinqüència sindical es perseguirà des del primer moment amb tota la contundència que faci falta. Però ells ja saben per experiència que els deixaran fer, i mentre poden se n’aprofiten, passant olímpicament dels greus perjudicis que causen a la societat.

La veritat és que poc puc afegir al que ja s’ha dit i escrit sobre el tema. Però potser sí que cal recordar algunes obvietats que sovint s’obliden. Abans però, per tal d’esvair dubtes, aclariré que sóc totalment favorable al dret a fer vaga, i més favorable encara al dret a treballar, i que en cas de conflicte entre ambdós drets el de treballar ha de prevaler sempre sobre el de fer vaga. Aquests són els meus principis sindicals.

Per tant, hauria de quedar clar que el dret a fer vaga no està per sobre del dret a treballar, tot i que massa sovint es té la impressió que una convocatòria de vaga obliga tothom a fer-ne. Doncs no, en un règim democràtic la vaga mai pot ser obligatòria ni menys encara imposada per la força. La crua realitat és, però, que molta gent veu amb certa simpatia una suposada complicitat entre vaguistes que defensen els seus drets, legítims però particulars, i uns no vaguistes que en paguen involuntàriament les conseqüències.

Els vaguistes bategen descaradament com a solidaritat la participació forçada del conjunt de la societat en les seves vagues particulars, però convé recordar que la solidaritat sindical en cap cas pot ser d’obligat compliment per a ningú. El dret a treballar i al dret a circular mai haurien d’estar per sota del dret de vaga. Ara per ara la realitat és, però, força diferent.

En molts casos els anomenats “piquets informatius” són pura delinqüència i els seus arguments són únicament la raó de la força, en unes situacions estranyament tolerades per les autoritats. Màfia sindical institucionalitzada. Si intentes circular et trenco el vidre, o et punxo les rodes, o et cremo el camió, i si ets dins i et cremes la culpa és teva. Recordant el que vaig escriure durant la vaga salvatge de conductors d’autobusos de Barcelona, aquí també es podria aplicar el terme de kale borroka sindical amb tot mereixement.

El dret a decidir dels espanyols

Després de vuit dies voltant per Espanya (i Portugal) començo a veure les coses una mica més clares. A vegades cal prescindir dels diaris i convé viatjar per adonar-se de la realitat que ens envolta. Cada dia que passa s’està més a prop de que Catalunya i Euskadi acabin reconeixent el dret d’Espanya a decidir, el dret dels espanyols a l’autodeterminació, a poder-se desenvolupar políticament pel seu compte sense el concurs de les sangoneres basques i catalanes. És a dir, el dret d’Espanya a entendre’s directament amb Brussel·les (Unió Europea) i Nova York (Nacions Unides), prescindint olímpicament de la perifèria nacionalista. Això és un moviment imparable que, no ens enganyem, es fonamenta en arguments econòmics. Fa dècades que Espanya no para d'abocar calés a la perifèria nacionalista com si allò fos un pou sense fons. I Catalunya i Euskadi, en comptes d’agrair-ho i estar contents amb la solidaritat espanyola, encara diuen que els espanyols són uns insolidaris i se’n burlen d’ells, i els tracten tan malament com poden. I com és lògic els espanyols se n’estan atipant, i jo hi afegiria que amb tot el dret del món. Tot té un límit i cada dia que passa estem més a prop d’arribar-hi. I és que Espanya transfereix a la perifèria nacionalista molts més recursos dels que matemàticament els pertocarien segons les balances fiscals que bascos i catalans, tossuts ells, es resisteixen a fer públiques, tot i els mandats del parlament en aquest sentit. Per Espanya comença a arribar el moment de dir prou. Hasta aquí hemos llegado. No puede ser que invirtiendo tantos recursos en las regiones periféricas no solo no se nos reconozca el esfuerzo solidario de los españoles hacia Cataluña y Las Vascongadas sino que todavía se nos tache de insolidarios, y de que nuestras legítimas reivindicaciones y aspiraciones políticas no se vean justamente correspondidas. No és normal que després de tants anys Espanya segueixi estant econòmicament escanyada per bascos i catalans, i és menys normal encara que aquest problema no s’hagi resolt després de trenta anys de democràcia. Cada dia són més els espanyols que es declaren defensors del dret a la seva independència i, francament, mirant-ho fredament, no resulta gens difícil entendre-ho. Ens agradi o no, més aviat que tard catalans i bascos haurem d’acabar reconeixent el dret a l’autodeterminació d’Espanya. Aviat serà un clamor popular que no hi haurà qui l’aturi.