.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lisboa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lisboa. Mostrar tots els missatges

dijous, 26 de juny del 2008

Les “Gambas à Guilho” del Ruca de Lisboa

De la ciutat de Lisboa en aquest blog ja n'hem parlat diverses vegades i se n'han fet algunes recomanacions. Avui n'hi afegiré una que m'he resistit a fer-la fins ara per por que una invasió turística exagerada ens ho espatllés. Aneu-hi si voleu, però sigueu discrets i no ho esbombeu gaire, no sigui que el Ruca es converteixi en un destí turístic i perdi la seva gràcia.

Es tracta del Restaurant Ruca, Rua da Conceição 47, Lisboa. És molt cèntric, baixant per la Rua Augusta des de Rossio, és el carrer que la creua per on passa el tramvia. Cuina casolana de tota la vida. Vaig descobrir aquest restaurant fa sis anys, per casualitat, i des de llavors hi torno sempre que vaig a Lisboa. El plat estrella de la casa són les Gambas à Guilho (gambas a l'allet) però tenen també diversos tipus de carn i peix, amb una menció especial pel bacallà, plat típic del país. Es tracta del típic restaurant de barri, sense pretensions i sense cap mena de luxes. Sense ser un lloc gaire barat, que no ho és, els preus són força assequibles. Si els amos s’assabenten que ets barceloní es mostren satisfets, doncs sé del cert que tenen clients barcelonins que viuen temporalment a Lisboa i que hi van amb freqüència. El servei és eficient i educat. De fet, i encara que em sap greu constatar-ho, no em fa res reconèixer que la gent de Lisboa és, en general, força més educada que la de Barcelona. Encara que també hi van turistes és un típic restaurant per als lisboetes, sobretot al migdia ja que la zona és plena de despatxos. Si hi aneu no deixeu de provar les Gambas à Guilho. No us en penedireu!

* * *

Da cidade de Lisboa neste blog já falamos algumas vezes e já se fizeram algumas recomendações. Hoje vou acrescentar mais uma que me resisti a fazê-la até agora por medo a que uma invasão turística exagerada estragara tudo. Vão lá se quiserem, mas sejam discretos e não o divulguem a mais, não seja que o Ruça vire destino turístico e perca a sua piada.

Trata-se do Restaurante Ruca, Rua da Conceição 47, Lisboa. É muito central, quem desce pela Rua Augusta desde o Rossio, é a rua que a cruza pela qual passa o eléctrico. Cozinha caseira de sempre. Descobri este restaurante há já seis anos, por acaso, e desde então volto lá sempre que vou para Lisboa. O prato estrela da casa são as Gambas à Guilho mas também têm diferentes tipos de carne e peixe, com uma menção especial ao bacalhau, prato típico do país. É o típico restaurante de bairro, sem pretensões e sem nenhum género de luxos. Sem ser um sítio muito barato, que não o é, os preços são muito acessíveis. Se os donos repararem que és de Barcelona mostram-se satisfeitos, pois sei de certeza que têm clientes de Barcelona que moram temporariamente em Lisboa que vão lá com frequência. O serviço é eficiente e educado. De facto, e ainda que me dói um bocadinho constatá-lo, não me importo de reconhecer que as pessoas de Lisboa são, em geral, bastante mais educadas que as de Barcelona. Se bem que também vão lá turistas é um típico restaurante para os lisboetas, sobretudo à hora do almoço porque está numa zona de escritórios. Se forem lá, não deixem de experimentar as Gambas à Guilho. Não se arrependerão!

dilluns, 23 de juny del 2008

Extremadura. Petits i grans detalls

Una botiga de queviures: La Despensa Cacereña, Productos típicos regionales, Calle Roso de Luna 3, Cáceres. L’amo, José Cantero Valle, és tot un personatge. Per començar, és un pou de ciència sobre qualsevol producte gastronòmic extremeny, receptes de cuina, com conservar els diferents tipus de formatges, com cuinar els productes extremenys, etc. En sap i t’ho explica, sense presses. A més a més és un escriptor afeccionat (com jo). Don José coneix tothom a qui s’ha de conèixer en una petita capital de província com és Cáceres, des dels polítics fins als que pinten alguna cosa a la ciutat.

Un restaurant estrellat: Restorán Atrio, també a Cáceres. Dues estrelles Michelin. L’únic dues estrelles en tot Extremadura. S’ha de reservar amb temps, cosa que nosaltres no vàrem fer i, per tant, no hi vam anar. Ara estan reconstruint un edifici al nucli antic de la ciutat per fer-hi un hotel con encanto i, sembla ser, traslladar-hi també el restaurant. Segons indiquen els cartells, finançat -en bona part- amb calés públics, de la Junta de Extremadura. Allà la Junta ho és tot, és omnipresent. Ho interpreto com que més aviat els sobren els diners, i en alguna cosa s’han de gastar, no? Algú sap de cap restaurant a Catalunya finançat amb diner públic, sigui o no sigui estrellat? Jo no en conec cap. El que més s’hi assemblava va ser aquell bistrot de l’ambaixada de Catalunya a Paris que, segons em sembla recordar, després de perdre diners sense aturador, els nostres diners, afortunadament va passar a millor vida.

Un tòpic que s’ha de matisar: Cáceres val molt la pena, Badajoz no val res. Fals. Cáceres és turísticament millor, té molta més pedra i història, però Badajoz també val força la pena. Recomanaria visitar Badajoz abans d’anar a Cáceres.

Una altra recomanació: si sou a Badajoz, us sobren un parell de dies i no heu estat mai a Lisboa, la visita a la capital portuguesa resulta del tot recomanable. Són només un parell d’hores en cotxe per autopista, aquesta sí, de pagament. Com les nostres, comme il faut.

La Raya. Aquí tenim la franja, la zona de l’Aragó de parla catalana fronterera amb Catalunya. Allà hi ha la Raya, franja fronterera entre Extremadura i Portugal. Hi ha un munt de connexions per tot tipus de carreteres principals i secundaries. La cuina i els vins d’aquella zona de Portugal, l’Alentejo, són també molt interessants. Els restaurants alentejanos són més barats que els de la banda espanyola. Per l’idioma no hi ha cap problema, no perquè els espanyols parlin portuguès, que no en parlen ni hi tenen cap interès, sinó perquè els portuguesos entenen i parlen l’espanyol sense dificultat. Ells hi tenen interès, els espanyols representen un important percentatge de la seva clientela, i es tracta de gent que té sentit del negoci.

El gaspatxo. L’extremeny és similar a l’andalús, al que coneixem aquí. A l'Alentejo hi posen més o menys els mateixos ingredients però no els trituren i, per tant, no queda amb una textura de crema semilíquida com aquí. Allà els ingredients sòlids queden flotant al bol o al plat. La presentació és diferent però el gust es evidentment similar.