Els diaris diuen –penso que amb encert- que el congrés d’Esquerra s’ha tancat en fals. Doncs per no repetir-ho només diré que les ferides que ha deixat aquest procés polític poden començar a supurar en qualsevol moment. Puigcercós parla d’una solució d’integració de les diferents sensibilitats a un any vista. Mentrestant pretén governar el partit amb dos terços de la militància en contra però ell és el primer en saber que un any en aquestes precàries condicions no ho resisteix ningú. El pet es produirà molt abans.
Això sí, el que sobre Esquerra sospitava feia temps i així ho havia posat per escrit en diverses ocasions ara ja m’ha quedat clar del tot. L’enteniment directe de Catalunya amb Brussel·les (UE) i Nova York (UN), si es produeix algun dia, arribarà A PESAR DE la política erràtica d’aquest partit teòricament independentista. Esquerra ja ha demostrat que, avui per avui, arriba on arriba i no anirà més enllà. L’objectiu era només aconseguir la poltrona, i ara l‘objectiu és que la poltrona s’ha de conservar sigui com sigui, al preu que sigui.
El trist paper de qui segons diuen és la segona autoritat del país, el president del Parlament Ernest Benach, fent campanya i no quedant campió ni subcampió d’aquesta peculiar competició resulta més que patètic. Que tot un molt honorable president que en teoria ens representa a tots lluiti no per guanyar sinó per no quedar l’últim diu molt. I que vist el seu evident fracàs no presenti immediatament la dimissió encara diu més.
El meu pronòstic per Esquerra és que seguirem assistint a la seva davallada imparable de vots fins a quedar com a força política residual, acostant-se al extraparlamentarisme. Si altres partits, plataformes o moviments ho saben veure i aprofitar, aquí hi ha un nínxol significatiu de votants que, fastiguejats, ja estan començant a buscar refugi polític desesperadament.
La nota positiva: Xavier Vendrell, cap visible del sistema de recaptació del partit en els darrers anys, utilitzant unes pràctiques mafioses com si fossin el més normal del món, sembla que de moment ha quedat escombrat de la cúpula. En això discrepo obertament del senyor Salvador Sostres que en un recent article semblava justificar allò de que la fi (sanejament de la situació financera d’Esquerra) justifica els mitjans. Hi ha coses que no es poden fer i límits que mai s’haurien de traspassar. Vendrell va anar massa lluny i ara en paga les conseqüències. Puigcercós sembla que tampoc ho ha entès, confirmant-se així la mesura moral del personatge.
Això sí, el que sobre Esquerra sospitava feia temps i així ho havia posat per escrit en diverses ocasions ara ja m’ha quedat clar del tot. L’enteniment directe de Catalunya amb Brussel·les (UE) i Nova York (UN), si es produeix algun dia, arribarà A PESAR DE la política erràtica d’aquest partit teòricament independentista. Esquerra ja ha demostrat que, avui per avui, arriba on arriba i no anirà més enllà. L’objectiu era només aconseguir la poltrona, i ara l‘objectiu és que la poltrona s’ha de conservar sigui com sigui, al preu que sigui.
El trist paper de qui segons diuen és la segona autoritat del país, el president del Parlament Ernest Benach, fent campanya i no quedant campió ni subcampió d’aquesta peculiar competició resulta més que patètic. Que tot un molt honorable president que en teoria ens representa a tots lluiti no per guanyar sinó per no quedar l’últim diu molt. I que vist el seu evident fracàs no presenti immediatament la dimissió encara diu més.
El meu pronòstic per Esquerra és que seguirem assistint a la seva davallada imparable de vots fins a quedar com a força política residual, acostant-se al extraparlamentarisme. Si altres partits, plataformes o moviments ho saben veure i aprofitar, aquí hi ha un nínxol significatiu de votants que, fastiguejats, ja estan començant a buscar refugi polític desesperadament.
La nota positiva: Xavier Vendrell, cap visible del sistema de recaptació del partit en els darrers anys, utilitzant unes pràctiques mafioses com si fossin el més normal del món, sembla que de moment ha quedat escombrat de la cúpula. En això discrepo obertament del senyor Salvador Sostres que en un recent article semblava justificar allò de que la fi (sanejament de la situació financera d’Esquerra) justifica els mitjans. Hi ha coses que no es poden fer i límits que mai s’haurien de traspassar. Vendrell va anar massa lluny i ara en paga les conseqüències. Puigcercós sembla que tampoc ho ha entès, confirmant-se així la mesura moral del personatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada