La mirada del turista

Al verlos en su azotea rodante, evoqué a un vecino que un día me interrogó “¿Cuál es la diferencia más visible entre un turista y un cubano?” En mi simplicidad, le enumeré las cremas solares, las guías Lonely Planet y los spray contra mosquitos… pero no. La respuesta era más evidente: “Un turista siempre mira hacia arriba. Se queda embobecido con la arquitectura, los vitrales, arcos y columnas; pero nosotros los cubanos caminamos atentos a los huecos que harían peligrar nuestros tobillos”. Aunque se trata de una de esas exageraciones que termina en cliché, me parece que este ómnibus de dos pisos se encamina en la misma dirección del chiste de mi vecino. Desde allá arriba, ya no hay nada que se interponga entre los ojos de esos turistas deslumbrados y los edificios de más de un siglo. Ni siquiera nosotros –meros extras en este decorado- somos un estorbo para que disfruten de aquello que está por encima de nuestras cabezas. (de l’article Desde allá arriba, de Yoani Sánchez, blog Generación Y, 26/5/2008).

Molt recentment a La Havana s’han posat en servei els típics autobusos vermells de dos pisos, aquells que tenen el pis superior descobert, i que s’utilitzen per passejar els turistes que volen tenir una visió ràpida de la ciutat. Aquests autobusos quasi sempre són vermells sense que això tingui res a veure amb el color comunista del partit únic d’aquella illa. Una de les primeres ciutats on els vaig veure fa molts anys va ser Londres –també vermells- i avui ja se’n troben per tot arreu.

La Yoani Sánchez ja vàrem explicar que té el blog més visitat i comentat de Cuba, i al meu entendre va fer una descripció molt exacta de la mirada del turista. Ella centrava el seu comentari en la ciutat de La Havana perquè quasi no en coneix d’altres, no pas per falta de ganes sinó per la manca de la preceptiva autorització de les autoritats cubanes, a les que no els agrada gens que els cubans vegin com funciona el món real fora del seu paradís comunista.

A Barcelona els turistes també miren sempre amunt (Pedrera, Sagrada Família, etc.) mentre que nosaltres, els barcelonins que fem d’extres del decorat de la nostra ciutat, no ens podem permetre aquest luxe si no volem trepitjar alguna cosa lletja o ficar el peu en algun dels molts forats que l’ajuntament es resisteix a arreglar-nos.

Cuba: la teoria i la realitat

Que a Cuba hi ha censura és tan obvi per a qualsevol persona mitjanament informada que sovint m’agafa vergonya aliena quan em trobo amb persones, teòricament ben informades, que n’expressen els seus dubtes. Que de quin tipus de censura parlo? De tot tipus.

Els fets recents. A Cuba hi va haver fa poc un canvi de cap d’estat. Després de quasi cinquanta anys al poder, Fidel Castro, el compañero presidente, va decidir que ja en tenia prou, i va passar els trastos de manar al seu germà Raül. Tot plegat molt democràtic, com a Síria (de pare a fill), Corea del Nord (de pare a fill), certes repúbliques ex soviètiques, etc. (Per tal de no allargar-ho, a les monarquies tradicionals avui les deixarem tranquil·les).

Les promeses. Seguint amb la història més recent, Raül Castro va fer fa poc una sèrie de promeses als cubans: a partir d’ara podrien sortir del país, podrien comprar-se un forn microones, podrien disposar d’un telèfon mòbil (se suposa que connectat a la xarxa, però això no ho va especificar), podrien allotjar-se als hotels fins ara reservats a la cúpula dirigent del PCC (Partido Comunista de Cuba) i als turistes que paguen en dòlars USA, o en euros, o en francs suïssos, o en dòlars canadencs. Encara que pugui semblar inversemblant, tot això abans estava prohibit. No cal dir que l’accés a aquests béns i serveis que Raül els prometia, els cubans el podrien exercir pagant-ho tot a preus de mercat. Uns preus que només es poden permetre els cubans que tenen contacte amb turistes i cobren certs serveis i propines fora del control de l’estat, i aquells que tenen parents a l’estranger i reben ajudes familiars en divises. La majoria dels cubans, per tant, ni somniar-ho.

Una realitat. Yoany Sánchez és una cubana nascuda l’any 1975 i llicenciada en Filologia. Fa un any va obrir un blog a internet, que porta per títol Generación Y. Aquest blog rep centenars de milers de visites des de tot el món, i és el més llegit i comentat de Cuba. Fa poc li van concedir el prestigiós Premio Ortega i Gasset 2008, en la especialitat de Periodismo Digital. El lliurament dels premis es feia a Madrid i la Yoany, apel·lant a aquelles promeses públiques del compañero presidente, va demanar permís a les autoritats per poder sortir de l’illa i anar a recollir el premi. Resultat: permís denegat. Suposo que algú devia recollir el premi en el seu nom.

La censura. Fa uns dies vaig fer una prova. Vaig deixar un comentari meu al blog de la Yoany, comentari una mica provocador amb tota la intenció, i amb un enllaç al meu blog per tal de comprovar qui s’hi enllaçava a partir de Generación Y. Resultat: aquell dia vaig tenir un munt extra de visites des d’una sèrie de llocs de tot el món que s’havien connectat al meu blog, per curiositat, a partir del meu comentari i l’enllaç que vaig deixar a Generación Y. Connexions des de Cuba: zero. Explicació que em va donar un expert: Que n’ets de talòs! Què no saps que aquell blog depèn d’un servidor que està allotjat a Alemanya? Com vols que les visites et vinguin des de Cuba? Nova comprovació. Connexions des d’Alemanya: zero.

Conclusió final. La lliçó que se’n pot treure de tot això és que se n’aprèn més observant aquests petits detalls del dia a dia que llegint els tres gruixuts volums del l’obra “Cuba” escrita per Hugh Thomas, i que jo em vaig llegir, una mica en diagonal, abans de viatjar a La Havana quan la Yoany amb prou feines tenia tres anys. Han passat trenta anys, ha plogut molt per tot arreu però a Cuba tot segueix més o menys igual. Business as Usual.