En arribar divendres al Palau de Congressos hi havia una taula independent per recollir les acreditacions dels blogaires i la documentació del congrés que ja ens tenien a punt. Donaven també a tothom (militants compromissaris de CDC, periodistes, blogaires i altres convidats) una cartera d’un color taronja tan cridaner que a primera vista semblava propaganda del banc INGdirect. Però no ho era, tenia gravat el lema del congrés: Convergència a punt! Retorna la il·lusió. No n'hi havia últimament d'il·lusió? Segons ens van dir, l’acreditació ens permetia moure’ns per tot el recinte del congrés. Jo no vaig tenir cap problema; de fet, ningú me la va demanar.
A nosaltres ens tenien reservat l’anomenat espai 2.0 del primer pis, on hi havia la zona reservada per la mal anomenada (doncs no ho era) Taula rodona: Política 2.0 i blocs. L’espai disposava de connexió wi-fi gratuïta pels blogaires. Especifico que la connexió era gratuïta ja que en el recent congrés d’Esquerra els periodistes l’havien de pagar. Hi havia també endolls a totes les taules per si algú ho precisava. A un extrem de la sala teníem un bar a la nostra disposició assistit per un cambrer que, com ja és habitual a Barcelona, no parlava ni entenia el català. Aigües minerals i sucs, i varietat de pastes a discreció.
El que em va semblar quasi tercermundista va ser la megafonia de la zona que, francament, era d’una qualitat per sota de l’aprovat. Alguns participants en van deixar constància en directe. Un problema agreujat, a més, pel soroll que arribava del pis de sota on hi havia el molt concorregut bar del congrés. Vull dir que potser la propera vegada, si hi ha propera vegada, això s’hauria de resoldre doncs és una pena que per petits detalls com aquest hi va haver gent que no va quedar massa satisfeta.
Puntualitat (manca de). Com ja sol ser norma en aquest país la puntualitat va brillar per la seva absència. La majoria de la gent no hi dóna cap importància i els pocs que n’hi donem és evident que encara ens trobem en franca minoria. Potser el problema que tenim alguns és que hem viatjat massa però no deixaré de denunciar-ho. A veure si de mica en mica es va canviant el xip i ens anem apropant a l’Europa més endreçada. Dels dos actes que vaig anar (la taula rodona de blogaires i la sessió plenària de divendres), el primer va començar amb 12 minuts de retard i el segon amb 15.
La ponència a la que els blogaires estàvem convidats, programada per les 8 del vespre, calculo que degut a l’excessiva duració del plenari devia finalment començar amb quasi una hora de retard. Per aquest motiu no m’hi vaig quedar. Potser els compromissaris això ja ho troben normal però penso que s’ha de dir per tal de millorar la propera vegada, repeteixo, si n’hi ha.
De la sessió plenària cal dir que de les 53 persones assegudes a l’escenari de l’acte, la quota femenina no passava de 12. En canvi, de les set persones proposades per dirigir el congrés hi havia majoria de senyores. En aquest sentit confesso que a mi tampoc m’agraden les quotes. Cal dir també que el plat estrella del plenari, el discurs de Pujol, va ser molt en la seva línia coneguda de sempre, i més sabent que es dirigia a gent molt convençuda. No hi van faltar aquells recursos de proximitat que tan bé sap utilitzar per tal de mantenir l’interès de la gent durant tota l’estona. M’atreviria a dir que avui dia a Catalunya no hi ha ningú amb les qualitats de discursaire de proximitat que té Pujol. Les coses com són.
Ja per acabar, ahir vaig oblidar mencionar que a la taula rodona també es va parlar del mal efecte que fan les dotzenes i dotzenes de blogs de polítics abandonats, aquells que s’obren per exemple per unes eleccions determinades, i temps després veus que la darrera actualització es va fer el dia de reflexió. Aquest fenomen afecta a tots els partits polítics, parlamentaris i extraparlamentaris. Si se’m permet un suggeriment, si jo estès a la direcció d’un d’aquests partits (una tasca que, ara per ara, no la tinc prevista) obligaria a tancar-los sense excuses ni dilació, o a agrupar-los a la web del partit en una carpeta de blogs morts a disposició dels historiadors. Mantenir-los oberts denota un cert pasotisme que no fa cap bé al partit que hi ha al darrere, sigui el que sigui.
Reitero el meu agraïment al senyor David Madí de Convergència per la seva amable invitació a compartir un acte de partit a un blogaire que darrerament ni tan sols els vota. Diu molt a favor seu, o de qui hagi tingut l’idea.
A nosaltres ens tenien reservat l’anomenat espai 2.0 del primer pis, on hi havia la zona reservada per la mal anomenada (doncs no ho era) Taula rodona: Política 2.0 i blocs. L’espai disposava de connexió wi-fi gratuïta pels blogaires. Especifico que la connexió era gratuïta ja que en el recent congrés d’Esquerra els periodistes l’havien de pagar. Hi havia també endolls a totes les taules per si algú ho precisava. A un extrem de la sala teníem un bar a la nostra disposició assistit per un cambrer que, com ja és habitual a Barcelona, no parlava ni entenia el català. Aigües minerals i sucs, i varietat de pastes a discreció.
El que em va semblar quasi tercermundista va ser la megafonia de la zona que, francament, era d’una qualitat per sota de l’aprovat. Alguns participants en van deixar constància en directe. Un problema agreujat, a més, pel soroll que arribava del pis de sota on hi havia el molt concorregut bar del congrés. Vull dir que potser la propera vegada, si hi ha propera vegada, això s’hauria de resoldre doncs és una pena que per petits detalls com aquest hi va haver gent que no va quedar massa satisfeta.
Puntualitat (manca de). Com ja sol ser norma en aquest país la puntualitat va brillar per la seva absència. La majoria de la gent no hi dóna cap importància i els pocs que n’hi donem és evident que encara ens trobem en franca minoria. Potser el problema que tenim alguns és que hem viatjat massa però no deixaré de denunciar-ho. A veure si de mica en mica es va canviant el xip i ens anem apropant a l’Europa més endreçada. Dels dos actes que vaig anar (la taula rodona de blogaires i la sessió plenària de divendres), el primer va començar amb 12 minuts de retard i el segon amb 15.
La ponència a la que els blogaires estàvem convidats, programada per les 8 del vespre, calculo que degut a l’excessiva duració del plenari devia finalment començar amb quasi una hora de retard. Per aquest motiu no m’hi vaig quedar. Potser els compromissaris això ja ho troben normal però penso que s’ha de dir per tal de millorar la propera vegada, repeteixo, si n’hi ha.
De la sessió plenària cal dir que de les 53 persones assegudes a l’escenari de l’acte, la quota femenina no passava de 12. En canvi, de les set persones proposades per dirigir el congrés hi havia majoria de senyores. En aquest sentit confesso que a mi tampoc m’agraden les quotes. Cal dir també que el plat estrella del plenari, el discurs de Pujol, va ser molt en la seva línia coneguda de sempre, i més sabent que es dirigia a gent molt convençuda. No hi van faltar aquells recursos de proximitat que tan bé sap utilitzar per tal de mantenir l’interès de la gent durant tota l’estona. M’atreviria a dir que avui dia a Catalunya no hi ha ningú amb les qualitats de discursaire de proximitat que té Pujol. Les coses com són.
Ja per acabar, ahir vaig oblidar mencionar que a la taula rodona també es va parlar del mal efecte que fan les dotzenes i dotzenes de blogs de polítics abandonats, aquells que s’obren per exemple per unes eleccions determinades, i temps després veus que la darrera actualització es va fer el dia de reflexió. Aquest fenomen afecta a tots els partits polítics, parlamentaris i extraparlamentaris. Si se’m permet un suggeriment, si jo estès a la direcció d’un d’aquests partits (una tasca que, ara per ara, no la tinc prevista) obligaria a tancar-los sense excuses ni dilació, o a agrupar-los a la web del partit en una carpeta de blogs morts a disposició dels historiadors. Mantenir-los oberts denota un cert pasotisme que no fa cap bé al partit que hi ha al darrere, sigui el que sigui.
Reitero el meu agraïment al senyor David Madí de Convergència per la seva amable invitació a compartir un acte de partit a un blogaire que darrerament ni tan sols els vota. Diu molt a favor seu, o de qui hagi tingut l’idea.
