Balances fiscals: no tot és opinable

Amb una certa regularitat l’autor d’aquest blog pren cafè amb un grup d’empresaris força heterogeni. Les trobades tenen lloc a la ciutat d’Igualada, la capital de la comarca de l’Anoia, i alguns temes que surten en aquelles tertúlies improvisades s’acaben convertint en l’embrió d’un d’aquests articles. Fa uns dies el Joan, un dels contertulians, ens va treure el tema de les balances fiscals i les repetides promeses de fer-les públiques que darrerament ens han anat fent uns i altres, promeses que sempre es queden en això, en simples promeses incomplides i frustrants pel ciutadà de bona fe.

Hi ha un munt de coses, la majoria, que són opinables però n’hi ha algunes poques que no ho son. Per posar un exemple, Conrad Hilton, el dels hotels, deia que a la vida només estava segur d’una cosa: millor que la cortina de la dutxa quedi dintre que fora de la banyera; tot el demés és opinable. Un pèl exagerat sí que ho era l’hoteler. Avui ens fixarem en algunes coses molt concretes que, com la cortina de la dutxa del senyor Hilton, tampoc són opinables.

· Durant la darrera campanya electoral els màxims representants del PSOE, amb el seu líder al capdavant, ens van prometre solemnement que en un termini de dos mesos a partir de la data de les eleccions es publicarien les balances fiscals. Això no és opinable, tenim les hemeroteques per comprovar-ho.

· Han passat més de dos mesos des de la data de les eleccions. Això tampoc és opinable.

· A dia d’avui encara no s’han publicat les balances fiscals. Qui ho dubti pot tornar novament a l’hemeroteca i buscar-les. No les trobarà pas.

· Conclusió: els dirigents del PSOE ens van enredar com a uns xinus o, més ben dit, com a uns catalans.

No fa gaire parlàvem de les pràctiques de risc. Una de les pràctiques de risc més habituals que corre el ciutadà de bona fe consisteix en creure’s els polítics i, molt especialment, creure’s les promeses que els aspirants a representar-nos políticament ens fan durant les campanyes electorals. El meu consell és prescindir-ne olímpicament doncs tinc comprovat que actuant així sempre t’estalvies disgustos.

Això sí senyors del PSOE, les mentides flagrants sempre seran mentides flagrants. I qui diu mentides és un mentider, aquí i a la Xina Popular.

Els joves d’ara no ens pagaran les pensions

Per situar-nos, amb aquest títol em refereixo a la generació que segueix a la meva, és a dir, la dels meus fills, aquelles persones que ara estan entre els vint i els trenta, i que tenen uns pares que estan entre els cinquanta i els seixanta. I aquests trams d’edat encara els podríem flexibilitzar, més/menys cinc anys en ambdós casos. Per tant parlem d’una generació, la meva, que compren unes edats que van dels 45 als 65 anys, i d’uns fills que van dels 15 als 35 anys. Dit això ja queda clar a què em refereixo quan parlo dels joves.

És la generació que en una bona part s’ha anat incorporant en el darrers anys a la vida laboral, així com alguns que encara estant estudiant. Hi ha qui defineix aquesta generació com la dels que, amb els seus impostos, aviat començaran a finançar-nos les nostres pensions. Això no és cert. Si no ho tinc mal entès, el sistema de pensions és el d’una assegurança que ens garanteix, amb l’aval de l’estat, un pagament mensual a partir de certa edat, pagament que s’ha de finançar amb les primes pagades al llarg de la nostra vida laboral i els rèdits obtinguts amb els capitals que s’han anat acumulant.

Per tant, els impostos que paguen els nostres fills han de servir per les seves pensions, no per les nostres. I el mateix passa amb els impostos que paguen els immigrants d’ultramar que han anat arribant aquí darrerament. És fals pretendre que hem d’estar agraïts als immigrants de l’Amèrica del Sud, de l’Àfrica, de la Xina, dels països de l’est d’Europa, perquè amb els seus impostos paguen les nostres pensions. Els podem estar agraïts per altres coses, segur que sí, però no precisament per això. Amb els seus impostos ells financen les seves prestacions, de la mateixa manera que amb els nostres financem les nostres.

Algú va dir que el diner és un instrument massa perillós per deixar-lo en mans del polítics. Per tant sempre hi ha el risc que les nostres aportacions s’hagin gestionat amb poca cura per part dels governs de torn, i que a l’hora de pagar-nos les pensions sorgeixin dificultats. Però d’aquí a fer responsables del pagament de les nostres pensions als joves i als immigrants potser en fem un gra massa.

Crec que aquestes coses s’han de tenir clares per tal d’evitar malentesos i errònies interpretacions, tant per part dels uns com dels altres.