Per situar-nos, amb aquest títol em refereixo a la generació que segueix a la meva, és a dir, la dels meus fills, aquelles persones que ara estan entre els vint i els trenta, i que tenen uns pares que estan entre els cinquanta i els seixanta. I aquests trams d’edat encara els podríem flexibilitzar, més/menys cinc anys en ambdós casos. Per tant parlem d’una generació, la meva, que compren unes edats que van dels 45 als 65 anys, i d’uns fills que van dels 15 als 35 anys. Dit això ja queda clar a què em refereixo quan parlo dels joves.
És la generació que en una bona part s’ha anat incorporant en el darrers anys a la vida laboral, així com alguns que encara estant estudiant. Hi ha qui defineix aquesta generació com la dels que, amb els seus impostos, aviat començaran a finançar-nos les nostres pensions. Això no és cert. Si no ho tinc mal entès, el sistema de pensions és el d’una assegurança que ens garanteix, amb l’aval de l’estat, un pagament mensual a partir de certa edat, pagament que s’ha de finançar amb les primes pagades al llarg de la nostra vida laboral i els rèdits obtinguts amb els capitals que s’han anat acumulant.
Per tant, els impostos que paguen els nostres fills han de servir per les seves pensions, no per les nostres. I el mateix passa amb els impostos que paguen els immigrants d’ultramar que han anat arribant aquí darrerament. És fals pretendre que hem d’estar agraïts als immigrants de l’Amèrica del Sud, de l’Àfrica, de la Xina, dels països de l’est d’Europa, perquè amb els seus impostos paguen les nostres pensions. Els podem estar agraïts per altres coses, segur que sí, però no precisament per això. Amb els seus impostos ells financen les seves prestacions, de la mateixa manera que amb els nostres financem les nostres.
Algú va dir que el diner és un instrument massa perillós per deixar-lo en mans del polítics. Per tant sempre hi ha el risc que les nostres aportacions s’hagin gestionat amb poca cura per part dels governs de torn, i que a l’hora de pagar-nos les pensions sorgeixin dificultats. Però d’aquí a fer responsables del pagament de les nostres pensions als joves i als immigrants potser en fem un gra massa.
Crec que aquestes coses s’han de tenir clares per tal d’evitar malentesos i errònies interpretacions, tant per part dels uns com dels altres.
És la generació que en una bona part s’ha anat incorporant en el darrers anys a la vida laboral, així com alguns que encara estant estudiant. Hi ha qui defineix aquesta generació com la dels que, amb els seus impostos, aviat començaran a finançar-nos les nostres pensions. Això no és cert. Si no ho tinc mal entès, el sistema de pensions és el d’una assegurança que ens garanteix, amb l’aval de l’estat, un pagament mensual a partir de certa edat, pagament que s’ha de finançar amb les primes pagades al llarg de la nostra vida laboral i els rèdits obtinguts amb els capitals que s’han anat acumulant.
Per tant, els impostos que paguen els nostres fills han de servir per les seves pensions, no per les nostres. I el mateix passa amb els impostos que paguen els immigrants d’ultramar que han anat arribant aquí darrerament. És fals pretendre que hem d’estar agraïts als immigrants de l’Amèrica del Sud, de l’Àfrica, de la Xina, dels països de l’est d’Europa, perquè amb els seus impostos paguen les nostres pensions. Els podem estar agraïts per altres coses, segur que sí, però no precisament per això. Amb els seus impostos ells financen les seves prestacions, de la mateixa manera que amb els nostres financem les nostres.
Algú va dir que el diner és un instrument massa perillós per deixar-lo en mans del polítics. Per tant sempre hi ha el risc que les nostres aportacions s’hagin gestionat amb poca cura per part dels governs de torn, i que a l’hora de pagar-nos les pensions sorgeixin dificultats. Però d’aquí a fer responsables del pagament de les nostres pensions als joves i als immigrants potser en fem un gra massa.
Crec que aquestes coses s’han de tenir clares per tal d’evitar malentesos i errònies interpretacions, tant per part dels uns com dels altres.
2 comentaris:
Em sap greu haver estat apartat del teu blog uns díes (des del 21/4) per problemes de salut (no meus), perquè m'he perdut molt bones entrades, que ara he llegit d'una tirada.
Gràcies, sempre és il·luminador llegir-te, molt sovint coincidint amb el teu punt de vista. Tens una facilitat d'expressió envejable. Valgui aquest comentari pels escrits precedents.
Me n'alegro de que hagis tornar per aquestes pàgines. Ja començava a pensar que havia perdut un altre client.
Publica un comentari a l'entrada