Havent escrit això, segurament que ara hi hauria qui es creuria amb el deure moral de deixar clar que no té cap mena de simpatia pels pistolers etarres, que no és partidari de la violència amb objectius polítics (ni dels altres), i tots aquells tòpics que es diuen en circumstàncies similars. Doncs bé, jo això tampoc ho faré, conscientment, i m’abstindré de fer-ho per dos motius que explicaré tot seguit.
El primer i per a mi més important, bàsic, és que estic convençut que el pensament és lliure i, per tant, que el pensament no és delicte. En un sistema democràtic com el nostre, ni que no sigui perfecte, que no ho és, no és pot obligar ningú a pensar, dir o fer el que pensen, diuen o fan els altres, encara que els altres constitueixin la majoria de la societat. El segon motiu és obvi i ja s’ha apuntat abans. En aquest país no hi ha cap llei, i espero que no hi sigui mai, que ens obligui a condemnar res, ni menys encara a fer-ho en veu alta, ni a participar en cap manifestació i/o concentració de protesta, ni a res que s’hi assembli. No estic propugnant, ni molt menys, la prohibició d’aquests actes sinó tan sols recordant que l’assistència és voluntària, i que no es pot criminalitzar ningú per no assistir-hi.
Jo mateix, per posar un exemple ben proper, no he anat mai a una manifestació, ni m’he concentrat mai per condemnar un atemptat, i això no vol dir que doni suport a res ni que deixi de fer-ho. Tan sols vol dir que no hi he anat. No ho he fet, entre altres motius, perquè opino que aquestes coses no serveixen per gran cosa més que per tapar les vergonyes dels polítics que no són capaços de resoldre’ns un problema que ja fa massa temps que s’arrossega.
Encara que potser no faria cap falta, de tant en tant m‘agrada deixar constància de que jo aquí només dono la meva opinió particular sobre temes diversos, uns punts de vista a vegades no massa políticament correctes, ho admeto. Però per altra banda tampoc no he tingut mai la pretensió de representar ningú més que a mi mateix, ni menys encara d’imposar les meves opinions als altres. Exactament pel mateix motiu, tampoc admeto que des d’instàncies polítiques, judicials o de qualsevol tipus pretenguin imposar-me determinats punts de vista i actuacions.
La imposició d’una doctrina de pensament únic ja l’hem viscut en temps no massa llunyans i alguns no volem que això es repeteixi. Altres sí que ho voldrien, i alguns no ho dissimulen gens, en sóc molt conscient. Dissortadament d’aquests darrers en trobaríem a totes les formacions polítiques.
El primer i per a mi més important, bàsic, és que estic convençut que el pensament és lliure i, per tant, que el pensament no és delicte. En un sistema democràtic com el nostre, ni que no sigui perfecte, que no ho és, no és pot obligar ningú a pensar, dir o fer el que pensen, diuen o fan els altres, encara que els altres constitueixin la majoria de la societat. El segon motiu és obvi i ja s’ha apuntat abans. En aquest país no hi ha cap llei, i espero que no hi sigui mai, que ens obligui a condemnar res, ni menys encara a fer-ho en veu alta, ni a participar en cap manifestació i/o concentració de protesta, ni a res que s’hi assembli. No estic propugnant, ni molt menys, la prohibició d’aquests actes sinó tan sols recordant que l’assistència és voluntària, i que no es pot criminalitzar ningú per no assistir-hi.
Jo mateix, per posar un exemple ben proper, no he anat mai a una manifestació, ni m’he concentrat mai per condemnar un atemptat, i això no vol dir que doni suport a res ni que deixi de fer-ho. Tan sols vol dir que no hi he anat. No ho he fet, entre altres motius, perquè opino que aquestes coses no serveixen per gran cosa més que per tapar les vergonyes dels polítics que no són capaços de resoldre’ns un problema que ja fa massa temps que s’arrossega.
Encara que potser no faria cap falta, de tant en tant m‘agrada deixar constància de que jo aquí només dono la meva opinió particular sobre temes diversos, uns punts de vista a vegades no massa políticament correctes, ho admeto. Però per altra banda tampoc no he tingut mai la pretensió de representar ningú més que a mi mateix, ni menys encara d’imposar les meves opinions als altres. Exactament pel mateix motiu, tampoc admeto que des d’instàncies polítiques, judicials o de qualsevol tipus pretenguin imposar-me determinats punts de vista i actuacions.
La imposició d’una doctrina de pensament únic ja l’hem viscut en temps no massa llunyans i alguns no volem que això es repeteixi. Altres sí que ho voldrien, i alguns no ho dissimulen gens, en sóc molt conscient. Dissortadament d’aquests darrers en trobaríem a totes les formacions polítiques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada