ETA: el meu decàleg particular

1/ Encara que la gent que em coneix ja sap que no em faria cap falta començar dient una obvietat, des de la meva condemna de la violència manifesto que ETA és un grup terrorista format per delinqüents que, amb les seves actuacions, el que cometen no són altre cosa que delictes tipificats a la legislació vigent.

2/ Batasuna i altres partits polítics afins no són ETA, són una altra cosa. Potser tenen els mateixos objectius independentistes però aquest no és motiu suficient per dir que són la mateixa cosa. No he oblidat el que han decidit alguns jutges però som bastants els que discrepem de certes sentències. Les resolucions judicials s’han d’acatar però no hi ha cap obligació d’estar-hi d’acord. D’errors judicials el món n’està ple. De jutges que s’equivoquen, també. Uns en critiquen uns i uns altres en critiquem uns altres. Criticar és legítim.

3/ La prova del cotó del que es diu al punt anterior és que si aquells partits fossin ETA arribaríem a la conclusió que el quinze per cent dels votants d’Euskadi son etarres i, evidentment, això no és així.

4/ De contactes amb ETA se n’han produït durant els darrers quaranta anys amb governs de tota mena. A vegades, les menys, aquestes trobades han sigut públiques, i fins i tot amb suport parlamentari, però la majoria han estat secretes. El fet que molts governs hagin negat els contactes no té, per a mi, cap credibilitat. Tots sabem que els governs, moltes més vegades de les que voldríem, menteixen com a bellacos.

5/ Si per definir aquests contactes del govern o els seus intermediaris amb aquesta gentussa un dels problemes és la semàntica, i això impedeix utilitzar la paraula negociar per definir-los, no hi veig cap inconvenient en que se n’utilitzi qualsevol altra que tingui un significat equivalent. Segur que el diccionari n’és ple.

6/ Diguin el que diguin uns i altres, aquests contactes hauran de seguir tenint lloc en el futur fins que el tema no quedi definitivament resolt. No és un assumpte de si agrada més, poc o gens, és un tema de pura lògica. Seria bo que s’acceptés d’una vegada que aquí hi ha un problema que fa més de quaranta anys que dura. La policia no l’ha pogut resoldre i això que al llarg d’aquests anys ha utilitzat mètodes de tot tipus. Anant pel món t’adones que aquestes coses sempre s’han acabat amb els interessats asseguts a l’entorn d’una de taula de converses, tapant-se el nas si convé.

7/ Resulta com a mínim pueril l’exigència en veu alta, vingui de qui vingui, de que primer els d’ETA manifestin de forma inequívoca la seva voluntat de posar fi a la violència d’una vegada i per sempre, i després ja en parlarem. Si els terroristes complissin aquestes exigències el problema major deixaria d’existir i ja poca cosa hi hauria a discutir. Com a primera mesura, primer s’hauria de jubilar el megàfon i tornar als contactes discrets.

8/ Resulta evident que, mentrestant, la policia ha de seguir fent la seva feina, com si els polítics no existissin; i els polítics han de fer la seva, molt diferent de la tasca policial, com si els policies no existissin.

9/ Acabo reproduint el comentari que vaig escriure fa quinze dies en un altre blog:
La violència i el contenciós no tenen res a veure, amb això coincidim, però si s'eliminés el contenciós -tard o d'hora això ha d'arribar- ens trobem amb dues teories enfrontades:
· els que pensen que la violència seguiria (vindria a ser la posició majoritària).
· els que pensem que per allò de "muerto el perro muerta la rabia" la violència s'acabaria (posició ara mateix minoritària, ho admeto, però no per això necessàriament equivocada).
Com que no s'ha eliminat el contenciós no sabem quina de les dues teories és la correcta.

10/ Si seguim com fins ara correm el risc de que el contenciós basc el deixem en herència a la següent generació, i potser seria injust, injust per a ells vull dir. Pensem-hi tots plegats!

Alguns jutges s’equivoquen massa sovint (i 2)

Havent escrit això, segurament que ara hi hauria qui es creuria amb el deure moral de deixar clar que no té cap mena de simpatia pels pistolers etarres, que no és partidari de la violència amb objectius polítics (ni dels altres), i tots aquells tòpics que es diuen en circumstàncies similars. Doncs bé, jo això tampoc ho faré, conscientment, i m’abstindré de fer-ho per dos motius que explicaré tot seguit.

El primer i per a mi més important, bàsic, és que estic convençut que el pensament és lliure i, per tant, que el pensament no és delicte. En un sistema democràtic com el nostre, ni que no sigui perfecte, que no ho és, no és pot obligar ningú a pensar, dir o fer el que pensen, diuen o fan els altres, encara que els altres constitueixin la majoria de la societat. El segon motiu és obvi i ja s’ha apuntat abans. En aquest país no hi ha cap llei, i espero que no hi sigui mai, que ens obligui a condemnar res, ni menys encara a fer-ho en veu alta, ni a participar en cap manifestació i/o concentració de protesta, ni a res que s’hi assembli. No estic propugnant, ni molt menys, la prohibició d’aquests actes sinó tan sols recordant que l’assistència és voluntària, i que no es pot criminalitzar ningú per no assistir-hi.

Jo mateix, per posar un exemple ben proper, no he anat mai a una manifestació, ni m’he concentrat mai per condemnar un atemptat, i això no vol dir que doni suport a res ni que deixi de fer-ho. Tan sols vol dir que no hi he anat. No ho he fet, entre altres motius, perquè opino que aquestes coses no serveixen per gran cosa més que per tapar les vergonyes dels polítics que no són capaços de resoldre’ns un problema que ja fa massa temps que s’arrossega.

Encara que potser no faria cap falta, de tant en tant m‘agrada deixar constància de que jo aquí només dono la meva opinió particular sobre temes diversos, uns punts de vista a vegades no massa políticament correctes, ho admeto. Però per altra banda tampoc no he tingut mai la pretensió de representar ningú més que a mi mateix, ni menys encara d’imposar les meves opinions als altres. Exactament pel mateix motiu, tampoc admeto que des d’instàncies polítiques, judicials o de qualsevol tipus pretenguin imposar-me determinats punts de vista i actuacions.

La imposició d’una doctrina de pensament únic ja l’hem viscut en temps no massa llunyans i alguns no volem que això es repeteixi. Altres sí que ho voldrien, i alguns no ho dissimulen gens, en sóc molt conscient. Dissortadament d’aquests darrers en trobaríem a totes les formacions polítiques.

Alguns jutges s’equivoquen massa sovint (1)

Crec que ficar a la garjola a la senyora Galparsoro, l’alcaldessa d’Arrasate-Mondragón, ha estat un greu i preocupant error judicial. Per tant, crec que el jutge Garzón s’ha equivocat. Segurament no sóc l’únic que ho pensa encara que per a mi resulta del tot irrellevant si som majoria o només som quatre gats els que opinem que aquest jutge, un cop més, no ha tingut una actuació professionalment correcta.

S’ha escrit que darrere d’aquesta decisió hi ha la voluntat política del govern, però si Garzón ha comès aquest error per voluntat pròpia o induït per algú aquí ja no hi vull entrar. Això seria tant com fer un judici d’intencions, un exercici que no em ve gens de gust fer. Tinc les meves idees al respecte, és clar, com les té tothom que s’hagi pres la molèstia de seguir la trajectòria erràtica d’aquest peculiar personatge. Avui, però, me’n reservaré l’opinió.

M’he llegit l’ordre de presó incondicional del jutge tractant de trobar-hi l’entrellat, és a dir, buscant-hi un suport legislatiu mínimament coherent. Però després d’eliminar la palla, que n’hi ha i molta, i deixar-hi només el gra, i fent l’esforç de llegir el document una mica entre línies, he arribat a la trista conclusió que l’alcaldessa ha anat a la presó bàsicament per no haver promogut, des del seu càrrec institucional, la condemna d’uns atemptats d’ETA. Per dir-ho d’una manera encara més entenedora per a tothom, entenc que la imputació que fa el jutge a l’alcaldessa vindria a ser per un presumpte delicte inexistent en el nostre ordenament jurídic.

Escoltant certes tertúlies polítiques i llegint articles de premsa d’analistes de tot l'arc ideològic, un es podria arribar a creure que hi ha una llei que obliga a condemnar els atemptats d’ETA. D’un temps ençà no es fa altra cosa que criminalitzar a aquells que no condemnen els pistolers i les seves accions. Doncs no, aquesta suposada llei no existeix. I encara que dir-ho resulti d’una obvietat quasi pueril, potser convé recordar que una llei inexistent no s’ha de complir.

(Continuarà)