ETA: el meu decàleg particular

1/ Encara que la gent que em coneix ja sap que no em faria cap falta començar dient una obvietat, des de la meva condemna de la violència manifesto que ETA és un grup terrorista format per delinqüents que, amb les seves actuacions, el que cometen no són altre cosa que delictes tipificats a la legislació vigent.

2/ Batasuna i altres partits polítics afins no són ETA, són una altra cosa. Potser tenen els mateixos objectius independentistes però aquest no és motiu suficient per dir que són la mateixa cosa. No he oblidat el que han decidit alguns jutges però som bastants els que discrepem de certes sentències. Les resolucions judicials s’han d’acatar però no hi ha cap obligació d’estar-hi d’acord. D’errors judicials el món n’està ple. De jutges que s’equivoquen, també. Uns en critiquen uns i uns altres en critiquem uns altres. Criticar és legítim.

3/ La prova del cotó del que es diu al punt anterior és que si aquells partits fossin ETA arribaríem a la conclusió que el quinze per cent dels votants d’Euskadi son etarres i, evidentment, això no és així.

4/ De contactes amb ETA se n’han produït durant els darrers quaranta anys amb governs de tota mena. A vegades, les menys, aquestes trobades han sigut públiques, i fins i tot amb suport parlamentari, però la majoria han estat secretes. El fet que molts governs hagin negat els contactes no té, per a mi, cap credibilitat. Tots sabem que els governs, moltes més vegades de les que voldríem, menteixen com a bellacos.

5/ Si per definir aquests contactes del govern o els seus intermediaris amb aquesta gentussa un dels problemes és la semàntica, i això impedeix utilitzar la paraula negociar per definir-los, no hi veig cap inconvenient en que se n’utilitzi qualsevol altra que tingui un significat equivalent. Segur que el diccionari n’és ple.

6/ Diguin el que diguin uns i altres, aquests contactes hauran de seguir tenint lloc en el futur fins que el tema no quedi definitivament resolt. No és un assumpte de si agrada més, poc o gens, és un tema de pura lògica. Seria bo que s’acceptés d’una vegada que aquí hi ha un problema que fa més de quaranta anys que dura. La policia no l’ha pogut resoldre i això que al llarg d’aquests anys ha utilitzat mètodes de tot tipus. Anant pel món t’adones que aquestes coses sempre s’han acabat amb els interessats asseguts a l’entorn d’una de taula de converses, tapant-se el nas si convé.

7/ Resulta com a mínim pueril l’exigència en veu alta, vingui de qui vingui, de que primer els d’ETA manifestin de forma inequívoca la seva voluntat de posar fi a la violència d’una vegada i per sempre, i després ja en parlarem. Si els terroristes complissin aquestes exigències el problema major deixaria d’existir i ja poca cosa hi hauria a discutir. Com a primera mesura, primer s’hauria de jubilar el megàfon i tornar als contactes discrets.

8/ Resulta evident que, mentrestant, la policia ha de seguir fent la seva feina, com si els polítics no existissin; i els polítics han de fer la seva, molt diferent de la tasca policial, com si els policies no existissin.

9/ Acabo reproduint el comentari que vaig escriure fa quinze dies en un altre blog:
La violència i el contenciós no tenen res a veure, amb això coincidim, però si s'eliminés el contenciós -tard o d'hora això ha d'arribar- ens trobem amb dues teories enfrontades:
· els que pensen que la violència seguiria (vindria a ser la posició majoritària).
· els que pensem que per allò de "muerto el perro muerta la rabia" la violència s'acabaria (posició ara mateix minoritària, ho admeto, però no per això necessàriament equivocada).
Com que no s'ha eliminat el contenciós no sabem quina de les dues teories és la correcta.

10/ Si seguim com fins ara correm el risc de que el contenciós basc el deixem en herència a la següent generació, i potser seria injust, injust per a ells vull dir. Pensem-hi tots plegats!