.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimarts, 29 d’abril de 2008

El món és, quasi sempre, dels matiners

De vegades l’autor d’aquest blog busca també una certa provocació però haig de reconèixer que sovint no quedo del tot satisfet dels resultats obtinguts. No és fàcil provocar –en el bon sentit de la paraula- amb una argumentació sòlida, amb arguments que no et puguin tombar a les primeres de canvi. En primer lloc perquè s’ha de disposar de molta informació que els amateurs com jo no sempre tenim al nostre abast. I en segon lloc, s’ha de saber utilitzar aquesta informació per tal que tot plegat quedi mínimament sòlid i fiable. Avui intentaré demostrar la veracitat de l’enunciat del títol d’aquest article, en el sentit de que és quelcom més que una frase feta, i ho faré prescindint de l’argumentació clàssica. Seguiré, per tant, un camí diferent.

“A quien madruga Dios le ayuda”. Segur que tothom ho ha escoltat més d’un cop. Possiblement hi trobaríem algunes excepcions però, en general, estic convençut de que la dita és ben veritat. Podríem discrepar sobre si el fet de matinar agrada molt, poc o gens, però aquí ja entraríem en un altre debat.

Quan la gent es desperta a la vella i decadent Europa, una zona del món que ja sigui per cansament i manca d’idees, o per un excés de benestar que fa que el cervell se’ns atrofiï, a l’emergent Àsia ja han esmorzat, han pencat tot el matí, han dinat a peu dret qualsevol cosa i ja es troben a la tarda treballant un altre cop. Els asiàtics ens porten unes quantes hores d’avantatge i nosaltres els europeus no els atraparem mai, per més que correm i per més que ens hi esforcem. Quan a Europa tot just ens aixequem, a Àsia ja han fabricat quelcom nou per fer-nos la competència.

Tota norma, però, té les seves excepcions. Per tant, si ens proposem buscar una excepció a l’enunciat d’avui també el trobarem. Irlanda. El país europeu on més tard s’aixequen, o almenys l’indret d’Europa on més tard surt el sol és avui, econòmicament parlant, un país capdavanter. Tant és que ens fixem en les seves taxes de creixement com en altres paràmetres, l’economia irlandesa és avui un exemple per Europa.

Però dissortadament Irlanda no reflecteix el que en general passa a Europa, és un país que no deixa de ser una excepció dintre del nostre anquilosat continent. Tal vegada hi té quelcom a veure que no fa massa anys Irlanda era el país més pobre d’Europa, doncs ja sabem que sovint la pobresa d’un país (combinada, això sí, amb les ganes de treballar dels seus habitants) acaba sent precisament el seu principal motor de creixement.

Potser l’única alternativa que ens quedaria a Europa per tractar de canviar les coses fos convèncer les Nacions Unides que la línia internacional de canvi de dia enlloc de passar per on passa ara, per l’Oceà Pacífic, a l’est de Nova Zelanda, passes per l’est d’Europa, diguem que per sobre del Mar Negre (sense concretar-ho massa mentre es discuteix si Turquia és europea o asiàtica). Llavors Europa aniria sempre per davant d’Àsia en termes de calendari, i els asiàtics mai ens atraparien per més que correguessin. Però no ens enganyem, si la deslocalització de la línia del canvi de dia no anés acompanyada d’altres coses, d’un veritable canvi de xip a Europa, el passar a anar per davant en el calendari no ens resoldria el problema de fons.