.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dilluns, 28 d’abril de 2008

Triar entre “Marianistas” i “Esperanzados”

Una hipòtesis: que l’autor d’aquest blog fos un militant pepero espanyol. Si ho fos i hagués de triar entre Don Mariano, el presidente nacional, i Doña Esperanza, l’anomenada lideresa, que sembla que d’això es tracta, em trobaria amb un important dilema. Per sort aquest no és el cas doncs abans d’aquest debat ja vaig haver de fer una altra tria prèvia, aquesta entre els partits polítics que prenen les decisions a Barcelona i els que les prenen a 600 quilòmetres de distància, i això sí que des d’un bon principi ho vaig tenir clar.

Una hipòtesis alternativa: que l’autor fos un militant pepero català. Si es donés el cas i hagués d’optar entre el senyor Fernández, la senyora Nebrera i el senyor Sirera, que aquests són els personatges que, avui per avui, aspiren a dirigir la franquícia catalana del Partido Popular, tinc molt clar que m’inclinaria sense cap mena de dubte per... deixem-ho córrer.

Una explicació: no faré pública la meva preferència per dos motius. El primer és que com tothom que segueixi aquest blog amb una certa regularitat segurament ja ha pogut copsar, el seu autor mai concreta la seva definició política; una altra cosa són les deduccions –respectables però sempre subjectives- que se’n puguin treure. El segon motiu és el mateix que ja s’ha dit abans, i és que es tracta d’un partit que no pren les decisions al carrer Urgell de Barcelona sinó al carrer Gènova de Madrid, una mica massa lluny pels que som partidaris de les polítiques de proximitat.

Una opció: si em posessin la pistola al pit i tant sí com no em fessin optar entre apuntar-me als Marianistas o als Esperanzados, el meu dubte seria similar que si m’hagués de decidir entre els Moixiganguers d’Igualada i els Castellers de Sarrià. Segurament prescindiria de tots dos i m’inclinaria per picar alguna cosa a la barra del Pinotxo del Mercat de la Boquería.

Unes pistes: l’anomenada brunete mediática (El Mundo, la Cope, Libertad Digital, etc.) dóna suport a la lideresa, sense fissures. Aznar calla i, de moment, es deixa interpretar. Les posicions de l’ABC i La Razón no són encara prou clares. El Público, El País i la Ser faran, quan toqui, el més convenient pels socialistes. La Vanguardia, com sempre, amb els que manen, i potser gràcies a això porta 127 anys al mercat.

Un aclariment final: es podria escriure un article molt similar si la lluita pel poder s’hagués obert al PSOE, tant se val que fos a nivell espanyol o que la tria s’hagués de centrar en la seva franquícia catalana anomenada PSc(PSc-PSOE). No ens enganyem, el fons de la qüestió és, implícitament o explícitament, el mateix en ambdós partits (una petita c en front d’una gran E). Dues formacions polítiques que s’autodefineixen no com a estatales sinó com a nacionales. Tota una declaració d’intencions. Més clar, l’aigua. Tanto monta, monta tanto.

9 comentaris:

Anònim ha dit...

No m'agradat que deixis uns punts suspensius. Si no vols no diguis res però no introdueixis un tema per acabar fugint.

Anònim ha dit...

Totalment d'acord amb el primer comentari.

Miquel Saumell ha dit...

David, encantat de contestar-te (no així al primer comentarista doncs els visitants habituals d’aquest blog ja sabeu que no tinc costum de escriure anònims, ni menys encara de respondre’ls). En primer lloc, David, t’agraeixo la teva observació. En segon lloc, els punts suspensius a mi tampoc m’entusiasmen, en realitat no m’agraden, però tot i això a vegades em ve de gust posar-ne. A sota ja explico perquè no vaig més enllà però ja que has tingut la cortesia de deixar un comentari et donaré una pista que no figura en l’escrit original: què vols que et digui, posats a triar m’agraden molt més les senyores que els senyors. De fet, si vols que et sigui franc, només m’agraden les senyores. Que tinguis un bon dia!

Anònim ha dit...

Moltes gràcies per la resposta. No estic acostumat a rebre resposta per part del autor. Així dóna gust deixar comentaris.

Miquel Saumell ha dit...

Solc contestar sempre... que puc.

Anònim ha dit...

N'hi ha un que va dir: "A veces unos puntos suspensivos a tiempo son más profundos que un versos archipensado."

Miquel Saumell ha dit...

O sigui... i ja per anar tancant el tema que, per cert, dóna molt més de sí del que semblava, que n’hi ha per tots els gustos. També n’hi va haver un altre (que ja és mort) que va dir allò de que “sobre gustos no hay nada escrito”... i tenia més raó que un sant!

Anònim ha dit...

I aquell altre que li va contestar, desacreditant-lo: "será que usted no lo ha leído!"

Miquel Saumell ha dit...

És possible...