.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dilluns, 7 d’abril de 2008

El preu de l’aigua (1)

Haurem d’anar parlant de l’aigua mentre no torni a ploure de veritat, però no quatre gotes sinó unes pluges generoses durant moltes setmanes, unes pluges que permetin tornar a omplir els nostres pantans, que ja es troben quasi secs. Fa uns dies us remetia a un article del meu alter ego on s’enfocava el tema de l’aigua des de l’òptica catalana respecte a l’espanyola, fent esment al què es pot decidir des d’aquí (quasi res) en contraposició al que es pot decidir des d’allà (quasi tot).

Avui enfocarem el tema de l’aigua des del punt de vista de les lleis del mercat, l’oferta i la demanda i els mecanismes reguladors que tenim per equilibrar-ho tot: els preus.

Per què ningú (per ser precisos, quasi ningú) parla del preu de l’aigua? Com és que la nostra societat capitalista (en contraposició a l’economia comunista feliçment desapareguda per inoperant), un sistema, el nostre, que ho basa tot en el mercat, com és que amb el tema de l’aigua sembla que sigui tabú parlar de les lleis del mercat, i dels preus que el regulen des que el món és món?

Ara, amb l’aigua, tot són urgències, i com més urgent és el tema més s’improvisa i més bajanades s’acaben dient. Cada dia que passa sense ploure s’agreuja la urgència, i els mateixos polítics experts que ahir deien blanc avui diuen negre sense posar-se vermells. Des d’aquí ara ens diuen que si l’aigua es transvasarà des del Segre (i des d’allà responen que de cap manera), que si es portarà amb vaixells des de la planta dessaladora d’Almeria, o amb trens, o que potser vindrà des de Marsella, o que tal vegada s’hauria de treure la pols a aquell projecte pujolista de portar l'aigua des del Roine, etc.

Bé, tot això està molt bé, però el cost afegit que comporta tirar endavant qualsevol d’aquestes propostes resulta molt car i, no ens enganyem, aquest cost extra l’acabarem pagant nosaltres, ja sigui de forma directa com a consumidors o indirectament via impostos. No s'hi val a dir només que del cost extra de portar aigua potable a Barcelona se’n farà càrrec la Generalitat. Això és fer trampa, és jugar brut. Resulta imprescindible que també se’ns informi, sense enganys, que a canvi d’assumir aquesta despesa es deixaran de fer x escoles, o es reduirà en un percentatge y la inversió a la sanitat pública, o que aquella variant de z quilòmetres, tan necessària, de moment no es podrà fer i s’haurà de deixar per més endavant. La gent ho ha de saber, no s’hi val a que ens continuïn enganyant.

(Continuarà demà)

1 comentari:

Anònim ha dit...

Clar i català, 100% d'acord, esperant ja la 2a part.