.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

divendres, 17 d’octubre del 2008

El tuteig asimètric

No sé si també us passa però hi ha cosa que em treu bastant de polleguera. Em refereixo al tuteig asimètric que els personatges públics tracten sempre d’imposar-nos. Són aquells que es pensen que estan per sobre del bé i del mal, aquells que semblen estar convençuts que els ciutadans que anem a peu els hem de tractar amb reverència i de vostè mentre ells es permeten la llicència de marcar distàncies i tutejar a tothom, amb independència de qualsevol altra consideració.

Em refereixo concretament als personatges que ocupen càrrecs polítics, o a aquells altres que pel sol fet de formar part de certa família tenen determinades expectatives d’ocupar la jefatura de l’estat o, si més no, de gaudir de les benèfiques familiars que el càrrec té reservades per a la seva parentela. Són aquells personatges que tracten a la gent de tu però no permeten de cap manera ser correspostos amb el mateix tractament. A vegades es diu, al meu entendre equivocadament, que amb el tuteig es mostren propers al poble. Jo ho veig justament al contrari, ens tutegen per marcar distàncies.

Concretament, m’estic referint a tutejadors nats com el rei d’Espanya i els membres de la seva cada dia més nombrosa família. O al ministre Bermejo que diu que ens resoldrà el tema Companys ja que es veu que això s’ha convertit de sobte en un assumpte urgent. Em refereixo a la consellera de Justícia de la Generalitat que ara pretén regular també (com els agrada regular-ho tot!) i intervenir en les converses privades d’una família que té un fill adoptat. O al conseller que no ens deixa circular a més de 80 per l’autopista amb arguments ecològics que no s’aguanten per enlloc, més falsos que una moneda de tres euros. Parlo també, por posar un altre exemple, del president de la Diputació de Barcelona que, per cert, quasi ningú sap qui és ni quina feina fa com a tal.

(Per cert bis, ara que la crisi ja està acceptada per tothom, fins i tot pel jefe dels socialistes que la negava fins fa quatre dies, i quan es constata que falten calés arreu, no seria hora de suprimir les diputacions i utilitzar els diners dels seus pressupostos en coses més útils? No en tenim prou amb les administracions dels barris i els districtes, els municipis, els consells comarcals i la Generalitat? De veritat s’han de mantenir les diputacions i a sobre afegir-hi les projectades vegueries? No n’estem fent un gra massa amb tantes administracions públiques? Estic convençut que tota aquesta inflació de càrrecs s’hauria de racionalitzar (reduir) dràsticament. Ara, amb la crisi, seria un bon moment per fer-ho però molt em temo que proposar això és picar en ferro fred.)

Fet aquest parèntesi sobre l'evident inflació de funcionaris que tenim, em queixo dels polítics de tots colors que sempre tutegen i no els agrada gens que se’ls tutegi a ells. S’ha de dir, però, que de tant en tant te’n trobes algun que es mostra educat i agraït amb qui li paga el sou. Dissortadament aquests són minoria.

Estaria bé que quan un ciutadà, incloent-hi evidentment els periodistes, fos tractat de tu per un d’aquests personatges, aquest rebés en justa contrapartida el mateix tracte, i es fes amb la mateixa normalitat que ells ens tutegen a nosaltres. I que corregués la veu que aquesta pràctica s’anirà imposant. Jo ja ho faig. Si tothom ho fes en quatre dies el problema estaria resolt.

8 comentaris:

Unknown ha dit...

A mí em fa molta ràbia:
1) Que a Madrid com a norma general tractin de Señor Don... Com a mínim a les cartes.
2) El tractament protocolari de càrrecs públics, que arriba fins el punt de que per ordre ministerial de 2006 un Ministre rep el tracte de Sr./Sra (sense Excmo., ni Ilustre ni res per l'estil) i un regidor sigui Il·lustre. El pitjor és trobar-te amb un tracte homogeni a tothom a l'hora d'organitzar un acte, posant simplement Sr. Sra i rebre una trucadeta de protocol. Sort que hi ha CCAA que volen canviar i anar a la idea de l'ex-ministre Sevilla i reduir-ho a Senyor/Sra. http://www.protocolodigital.es/labels/Tratamientos.html

Miquel Saumell ha dit...

Andreu,
Gràcies per la teva explicació. Es nota que domines el tema protocol•lari.
Jo m'ho miro diferent, prescindint òbviament d'aquests aspectes tan formals que sovint porten més problemes que solucions. El millor protocol és en sentit comú però ja sabem que no abunda. Algun dia s’hauria d’escriure un llibre sobre les batalles protocol•làries entre els caps de protocol de dues conselleries, o de dos ministeris, o de la “casa real” i la “presidencia del gobierno”, etc. quan es troben en el mateix acte. N’hi hauria per llogar-hi cadires.
Com que se suposa que aquí tots som senyors (o senyores), de la mateixa manera que a Cuba tots són "compañeros" (o "compañeras"), no hi veig cap raó lògica perquè a un ministre se li hagi de donar un tractament diferenciat i al senyor Botín, president del Santander, no. A no ser que aquest ministre (parlo només en teoria) fes tan bé la seva feina que es mereixés un tractament d'"excelentísimo", però no pel càrrec que ocupa sinó per la feina ben feta. Però llavors jo demanaria el mateix tractament per al senyor Roig, l'amo de Mercadona, que ha creat més riquesa pel país que tot el consell de ministres junt, o per l’amic Vicens Ferrer, que a l’Índia ha fet quelcom més important encara, i per molta altra gent que segur que s’ho mereix molt més que qualsevol ministre.
De totes maneres, el que jo qüestionava era el tracte en sentit invers, és a dir, el que aquests personatges donen a la “societat civil”. Jo em nego en rodó a que el rei em tutegi. En base a què?

Anònim ha dit...

El millor protocol és el sentit comú, tu ho has dit... però el sentit comú no abunda i menys en les persones que detenten càrrecs públics, se'ls puja el poder al cap, sobre tot a la gent tipus postcomunista i similar...

Educació és el mínim que caldria esperar en tot cas.

Bon capde!!!

Miquel Saumell ha dit...

Hola Eureka,
La manca de sentit comú no té un sol amo, dissortadament és bastant transversal.

Aleix ha dit...

Mira, sempre que surt el tema del "tuteig" em ve al cap una expressió d'una excompanya d'universitat. Sempre deia que podem dir "vostè és un fill de puta, i tu em caus molt bé", és a dir, que el tuteig pot ser d'allò més respectuós i darrere de paraules suposadament respectuoses poden amagar-se els sentiments més baixos.

Pel que fa als polítics, n'hi ha de l'àmbit local a qui jo he tutejat i a qui m'hi he dirigit pel nom de pila. És agraït, humà, proper... En canvi, recordo el dia en que l'expresident Pujol, en un acte, es va referir a mi com "aquest de la càmera" i alguna paraula similar a estaquirot que no recordo. Es veu que l'edat no apaga els fums...

Miquel Saumell ha dit...

Hola Aleix,
Però tampoc sona gens malament "tu ets un fdp, i vostè em cau molt bé", no creus?
La meva percepció és que el més habitual és el periodista que es dirigeix al polític tractant-lo de vostè, i el polític que respon tutejant-lo.
D’anècdotes d'aquest tipus sobre Pujol n'hi ha la tira. Un conegut meu, president d'una de les empreses més importants de Catalunya, sempre em deia que "més de vuit anys és corrupció". Jo no aniré tan lluny però crec que quan un porta més de vuit anys en el mateix càrrec polític (dos mandats) corre el risc de perdre la percepció de la realitat que l'envolta, i a partir d’aquí tot és possible. És per això que estic convençut que la limitació de mandats a tots nivells s’hauria de regular per llei i no deixar-ho a la bona voluntat del que ocupa el càrrec, com per exemple el cas d’Aznar, que ho va prometre al accedir a la presidència del govern i ho va complir, però no va promoure cap llei en aquest sentit.

Noctas ha dit...

El tú es de comunistes i feixistes. Cal tractar al pròxim e vós o de vostè i de tú només als amics més íntims. No sé on ho vaig sentir però em va fer certa gràcia. El tú es de comunistes i feixistes..saludus

Miquel Saumell ha dit...

Noctas, tot són opinions. Jo, la veritat, això no ho tinc tant clar com sembles tenir-ho tu.