.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimarts, 16 de febrer del 2010

Això d’en Maragall

El penúltim sidral mediàtic que ha sorgit a la política catalana han estat unes reflexions en veu alta, al meu entendre carregades de sentit comú, del conseller d’Educació de la Generalitat Ernest Maragall, que dimecres passat va venir a dir que la fórmula del tripartit s’ha de considerar esgotada. Maragall es va expressar molt gràficament, va dir quelcom que sap tothom, que Catalunya està fatigada del govern tripartit. Ignoro com es mesura si Catalunya està fatigada però sí que detecto que molts catalans estem molt fatigats.

Doncs bé, per dir una obvietat com aquesta, per repetir en veu alta allò que pensa i diu quasi tothom, alguns defensors d’aquesta atípica fórmula de govern se li han tirat a sobre, començant pel propi president Montilla al capdavant de l’aparell de Nicaragua, i acabant pels socis minoritaris del govern tripartit. Òbviament el qualificatiu atípica és meu, no del conseller, però és que uns pactes de govern de perdedors que arraconen per dues vegades seguides el partit guanyador de les eleccions són com a mínim i deixant de banda la seva legalitat, que no qüestiono, atípics.

Bé, això d’en Maragall va ser dimecres passat. Després va sortir el conseller Castells donant suport a Maragall, en el què alguns hi han volgut veure un cert corporativisme entre els consellers que alguns diuen que tenen una sensibilitat més catalanista. Més tard va fer més o menys el mateix la consellera Tura però, com fa habitualment, volent quedar bé amb tothom, com va fer recentment en demanar l’indult per a uns policies catalans condemnats en ferm per tortures pel Tribunal Supremo espanyol. Per cert, em resulta molt estrany constatar que d’aquesta comprensió de la consellera amb uns torturadors no se n’ha parlat gaire.

Simultàniament amb aquestes intervencions se’n van produir unes altres de caire més espanyolista, en línia amb la tendència majoritària que domina el socialisme català. I aquesta primera part del sidral mediàtic podríem dir que es va tancar diumenge amb un llarg article d’Ernest Maragall que ocupava tota una plana senar de La Vanguardia. Un article on diu una mica de cada cosa per intentar quedar bé amb tothom, com per exemple que “hace tiempo que el Gobierno de José Montilla renunció a encarnar un proyecto integral de país” i que “estoy firmemente dispuesto a hacer todo lo que me corresponda para que José Montilla sea de nuevo el president de la Generalitat”. Una prova més que ens indica que si sumen els 68 escons necessaris hi haurà un tercer tripartit, evidentment amb el suport més entusiasta del conseller Maragall.

PS: La cirereta del pastís ha estat la comèdia de la dimissió de Maragall d'ahir a la tarda, no acceptada per Montilla, i una esperpèntica rectificació del conseller sobre allò que ell mateix havia escrit només un dia abans a La Vanguardia, però això no és res més que una mica de teatre pactat entre aquests dos personatges per intentar salvar els mobles d'una lamentable etapa política que té els dies comptats.

8 comentaris:

Clidice ha dit...

Et copio un comentari que he fet en un altre blog, perquè diu exactament el que en penso: d'això se'n diu "maragallades" i en aquella casa sembla ser que en són especialistes. Fa massa temps que el PSC va morir en mans del PSOE i, amb aquest acte, el senyor Maragall ha tirat l'última palada de terra sobre el taüt. Si hagués tingut una mica de dignitat no s'hauria desdit de les seves paraules i el sector catalanista de ca'ls socialistes potser s'hagués sentit més fort i reivindicat, ara ja no cal ni que ho intentin. Montilla, Corbacho, De Madre, Zaragoza, Chacón ... ja són els "homes" forts, la resta a dormir a les golfes.

Clara Esquena i Freixas ha dit...

Iterpreto aquest vodevil del PSC com una manera de treure pit de la facció catalanista del partit, que cada cop se sent més arraconada, és impossible que Ernest Maragall se senti còmode en aquest Govern tenint en compte de quina manera van despatxar el seu germà...

Anònim ha dit...

No em crec que ni el Maragall ni el suposat sector "catalanista" del Psc es sentin incòmodes. Davant unes enquestes que els pronostiquen una dura derrota, ha estat un intent més de fer veure que al Psc encara hi ha algun reducte catalanista. Esperem que no hagin enredat a ningú.

Anònim ha dit...

TOT AQUEST MERDER,POR UN MILLOR LLOC A LES "LLISTES"...QUIN FASTIC¡.JA SABEM QUE EL SOCIALISME CATALA VA MORIR AMB AN PALLACH,PERO SRO.MEUS UN XIC DE DIGNITAT SIPLAU....
JUGANT AMB BCN.

greips ha dit...

en el fons, però, tots els del psc estan dient el mateix: "volem governar sols".

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
Suposo que també has sentit a dir que el veritable Maragall no és en Pasqual sinó l’Ernest. Sigui com sigui, a mi aquest darrer sainet continua resultant-me impossible d’entendre, encara que, la veritat, tampoc m’hi he esforçat massa. Un episodi més d’un final d’etapa.

Clara,
Si el conseller no se sent còmode en aquest govern un mínim de coherència i de dignitat l’haurien d’obligar a plegar, però no presentant la dimissió amb la boca petita com es diu que va fer dilluns sinó fent-ho de manera irrevocable i marxant del Palau de la Generalitat en autobús, prescindint de l’Audi oficial i el mosso d’escorta, per tal de deixar-ho ben clar. El què vull dir és que si un creu que ha de marxar sempre pot fer-ho, encara que el seu cap li demani que es quedi.

Albert,
El PSC no existeix, només existeix el PSOE, però la marca PSC es manté perquè els caps de màrqueting de Ferraz creuen que així encara conservaran algun vot catalanista.

Oliva,
Tinc la sensació que demanar dignitat a aquestes alçades és demanar massa.

Greips,
Sí, evidentment, de la mateixa manera que els altres partits també volen governar sols, i que jo voldria que em toqués la grossa de Nadal. Somniar és gratis.

Clara Esquena i Freixas ha dit...

Miquel, totalment d'acord, no pretenia excusar Maragall, a mi em sembla que aquest episodi ha estat lamentable, no deixa en gens bona posició ni a Maragall ni a Montilla. Tot plegat ha estat una mostra més del poc esperit democràtic que hi ha en els partits polítics.

Miquel Saumell ha dit...

Clara,
Aquest matí anava en cotxe per comarques escoltant la ràdio i a quarts de 10, simultàniament, ambdós protagonistes donaven o, millor dit, evitaven donar explicacions del sainet. Montilla a Rac1 entrevistat per en Basté i Maragall a Cat.Ràdio entrevistat per en Fuentes. Tot i que evidentment ni un ni l’altre han dit res de nou, si tinc temps demà n’escriuré un post.