.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

divendres, 19 de febrer del 2010

Més sobre això d’en Maragall

Ahir al matí José Montilla i Ernest Maragall eren entrevistats a quarts de deu, simultàniament, per les ràdios que tenen més clientela de Catalunya, respectivament RAC1 i CatRàdio. Vaig decidir anar fent zàping d’una emissora a l’altra i aviat vaig veure que en les seves respectives entrevistes ambdós polítics donaven o, millor dit, evitaven donar més explicacions sobre el sainet que havien protagonitzat ells mateixos la setmana passada, i que se suposava que havia acabat dilluns amb aquella falsa dimissió seguida d’aquell patètic donde dije Digo digo Diego per part del conseller. Ambdós polítics s’escapolien com angules dels seus respectius entrevistadors, Jordi Basté i Manel Fuentes. Montilla insistia que el tema ja estava tancat i que, per tant, no hi tenia res més a afegir, i per la seva banda Maragall insistia a en Fuentes que aquelles preguntes que li feia no eren interessants i es referien al passat, i li suggeria que l’entrevista s’havia de centrar en el futur i “en allò que realment interessa al país”, com si hagués de ser ell, Maragall, qui ens hagués de fixar els temes que interessen al país. Si jo hagués estat en Fuentes li hagués contestat que en aquella entrevista, com en totes, les preguntes les escull el periodista i l’entrevistat s’ha de limitar a respondre-les, però evidentment en Fuentes en sap molt més que jo i només li va contestar que si algú havia posat públicament el tema sobre la taula aquest havia estat el propi Maragall amb allò de la fatiga de tripartit. A pesar de la insistència d’en Basté i d’en Fuentes cap del dos entrevistats va dir ahir res de nou que no haguessin dit ja en els dies anteriors.

L’entrevista d’ahir a Maragall és un nou episodi d’aquest viacrucis laic que té el tripartit com a principal protagonista. En el fons va ser un nou intent per part del conseller de voler marcar clarament distàncies amb Montilla i, molt especialment, amb tot el què representa Montilla. El president, però, va estar tirant pilotes fora i insistint a donar el tema per tancat. Maragall també va estar omplint els minuts sense dir allò que en Fuentes pretenia que acabés dient, però a la vegada insistint en els arguments de fons del seu conflictiu article de diumenge a La Vanguardia. Per tant, de tema tancat res de res. En arribar-se a les deu, hora del butlletí de notícies per a ambdues emissores, i veient que ni el president ni el conseller havien donat cap exclusiva, els entrevistadors es van prendre la llicencia d’oblidar-se de la puntualitat deguda als oïdors i van allargar les seves entrevistes: Fuentes només durant un parell de minuts mentre que Basté la va fer durar fins a les deu i vuit minuts, però ambdós sense èxit. Per tant, ara tornem a ser allà on érem diumenge abans de la forçada i a la vegada no acceptada dimissió. Tot un sainet que ara s’ha reobert, suposant que en algun moment s’hagués tancat, que potser és molt suposar.

8 comentaris:

Clidice ha dit...

el que queda patent és com ens manipulen o ho proven, i la poca vergonya que els fa que es vegi públicament. Allò que diuen els espanyols de: "ande yo caliente ..."

Anònim ha dit...

Tot l'embolic els ha permès sortir encara més (es veu que sí, era possible) als mitjans. Com diu la Clídice, si fossin persones decents, sentirien vergonya.

Isabel de Yzaguirre ha dit...

Jo que el pateixo com a conseller, i per experiència, constato que aquest senyor és impertorbable i de pinyó fix. Quan se li posa una cosa al magí, la fa sigui com sigui, com això de la setmana de vacances al febrer, que hem d'enviar els catalanets a esquiar perquè les estacions d'esquí facin més negoci. En un país on no tenim tradició de setmana blanca i sí un clima molt diferent fins i tot de la veïna França. I el més de juny, per les tardes, tots suant a les aules i formant. Doncs pel que a mi respecta, si fa la calor del curs passat, farem dur banyador i tovallola als nens i nenes i a gastar aigua al pati!I el senyor Maragall que es quedi aguantant els nens, si vol, en les aules superpetites que tenim, tots suant i negitosos, que hi estem apretats com al metro de Barcelona a les vuit del matí! No el puc veure, l'odio, ho reconec!

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
Qui té poca vergonya és un pocavergonya.

Albert,
Per sortir als mitjans segons cóm potser és millor passar desapercebut.

Isabel,
Ja es nota que entre tu i el conseller allò que en diuen empatia no n’hi ha gaire.

JRoca_Font ha dit...

Jo crec que si el president no va acceptar la dimissió d'en Maragall va ser perquè havien d'inaugurar un institut al cap de dos dies i ja se sap que canviar la placa és car.
Salut

Miquel Saumell ha dit...

Doncs ara que ho dius, Jordi, aquesta possibilitat no se m'havia acudit.

Artur ha dit...

El PSC-PSOE és un partit clarament socialista basat en el sistema autocràtic de l'stalinisme més recalcitrant. Maragall va provar el protagonisme però no va calcular la quantitat de dignitat que calia per a mantenir-se. Quan els polítics aprenguin que quan tens dignitat no falla res, tot s'entèn. No acceptar la dimissió no vol dir res: quan un vol, marxa.

Miquel Saumell ha dit...

Artur,
Jo crec que des de fa molts anys Maragall & Co. saben perfectament on militen, d’on procedeixen els seus vots i qui mana al seu partit, no els hi calen noves proves ni experiments. Però ara diuen que s’acosten eleccions i bàsicament aquesta és la causa del rebombori mediàtic que... d’aquí quatre dies quedarà en res.