.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dilluns, 1 de febrer de 2010

La solidaritat espectacle

Recordo que quan jo anava a l’escola es recollien per a fins benèfics els segells de correus usats i el paper de plata d’embolicar la xocolata. A l’escola ens deien que aquells materials s’enviaven a les missions, i concretament ens parlaven dels negritos i els xinitos i de la gana que passaven. Aquells simpàtics episodis escolars eren una manera certament original de maquillar la caritat, tot i que mai vaig intentar escatir de quina manera els segells i el paper de plata es transformaven després en menjar. Esquematitzant-ho i posant-hi totes les distàncies que calguin, les tasques que avui en dia fan al tercer món moltes organitzacions no governamentals vindrien a ser un aggiornamento laic de les missions de tota la vida.

Allò que ara en diem solidaritat vindria a ser el que fa uns anys anomenàvem caritat. Hi ha hagut una modernització del terme però en el fons es tracta de la mateixa filosofia, consistent en que el ric ajuda el pobre o, per ser políticament correctes, que qui té més ajuda a qui no hi arriba. Ara, un cop passades i digerides les festes de Nadal, Any Nou i Reis i tota la disbauxa consumista que aquestes dates porten associada, podríem parlar de la tendència creixent que té la nostra societat a teatralitzar qualsevol acte solidari.

Actualment per recollir diners amb fins solidaris s’acostuma a teatralitzar l’acte buscant un cert valor afegit pel donant; no es concep un acte solidari sense transformar-lo en un espectacle. Aquí hi podríem incloure la recent Marató de TV3 o qualsevol de les altres maratons solidàries que tant proliferen, així com els actes que s’estan fent aquests dies arreu del món en favor dels pobres haitians, com ara els concerts solidaris i altres espectacles amb celebrities de tota mena i condició sortint de franc a l’escenari, a cantar o a fer el què sigui.

Aquell comportament discret que ens ensenyaven de petits, o almenys així m’ho van ensenyar a mi, ara ja no està de moda. Em sembla recordar que llavors es deia que quan es tracta de fer caritat la teva mà dreta no havia de saber què feia la teva mà esquerra. Ara de l’entrega d’una aportació solidària aviat se’n munta el corresponent show, i s’intenta que el donant rebi alguna cosa a canvi, vull dir alguna cosa més que la satisfacció personal d’haver ajudat algú, com si aquesta no fos ja del tot suficient. La compensació pot consistir des de la rifa d’una pilota signada per un futbolista famós o el sorteig d’un lot de llibres, fins a la possibilitat de prendre un cafè i fer-se una foto amb un personatge famós, o ni que sigui l’oportunitat de sortir uns instants per la tele. Me’n faig creus del que arriba a ser capaç de fer la gent per tal de sortir per la tele!

Aquesta ostentació pública de la solidaritat, és a dir, la teatralització de qualsevol acte solidari que s’ha anat imposant en aquests darrers temps a mi no m’acaba de convèncer, la veig pròpia d’una societat immadura. M’agradava més la discreció d’abans. De totes maneres, haig d’admetre que persones que hi entenen molt més que jo m’asseguren que sense tota aquesta parafernàlia de l’espectacle associat a la solidaritat no es recollirien ni molt menys els diners que es recullen ara. Sembla ser que tots plegats ens hem tornat molt exigents. Abans en teníem prou amb la satisfacció personal d’haver ajudat discretament algú, i no vèiem cap necessitat de proclamar-ho als quatre vents.

5 comentaris:

Clidice ha dit...

ni abans ni ara m'he sentit gens còmoda amb aquesta caritat/solidaritat. Perquè, després de tota la parafernàlia, i de tota la borratxera de bondat infinita, no trobes que ens descuidem la justícia social?

Miquel Saumell ha dit...

I tant, Clidice! De fet la situació ideal seria que per manca de clientela no haguessin d’existir ni les ong's, ni les missions, ni la solidaritat, ni la caritat, ni la conselleria de benestar social, etc.
Però dissortadament la situació ideal no existeix... ni existirà.

greips ha dit...

home, a mi em sembla una presa de pèl tot plegat perquè no és caritat: és xantatge. "Si tu no dones diners, ells es moren", tu escolleixes. I això ho acostumen a dir corporacions milionàries.

En fi, el que cal no és ajudar a qui no té sinó evitar robar a qui té poc, així després no caldrà donar-li caritat quan no tingui res.

Marta ha dit...

Crec que el valor de la caritat d'abans ha canviat. Avui en dia es fomenta la caritat en els mitjans a canvi de......
De totes maneres jo no oblidaria la gran quantitat de voluntariat que hi ha entre els nostres joves que es belluguen a les ONG i als jubilats que fan molta feina en l'anonimat.

Miquel Saumell ha dit...

Greips,
Per xantatge el dels socialistes, que ens deien "si tu no ens votes ells tornen" i mira, de moment ja portem dos tripartits seguits.

Marta,
D’acord.