Vaig dir que el tema futbol el donava per tancat. No el penso pas reobrir, tot i que aquests dies no resulta fàcil parlar d’altres temes sense que se’ns hi barregi el futbol. Alguns mitjans han tingut les galtes de dir que a Barcelona hi va haver més gent a la plaça d’Espanya i l’avinguda de Maria Cristina celebrant la victòria de la roja diumenge al vespre que manifestants per l’eixample de Barcelona dissabte a la tarda, i a partir d’aquesta bajanada alguns n’han tret conclusions surrealistes. S’ha de ser molt gamarús per dir segons què!
Dilluns demanava propostes concretes i encara no n’he vist cap. En faig una. Potser ens hauríem de plantejar, ni que només fos de forma provisional per anar tirant, la possibilitat de recuperar l’estatut del 79. És a dir, em pregunto molt seriosament si no seria convenient renunciar a les engrunes que han quedat d’aquest estatut triplement capat i quedar-nos amb l’antic. És això possible? Els experts que s’ho mirin i ens diguin quelcom perquè és més que evident que en temes com el de la llengua, per exemple, més que avançar hem anat endarrere.
Hi ha també una obsessió malaltissa per part d’alguns per intentar elevar l’anècdota a categoria. Determinada premsa ha donat molta importància a una anècdota que es va produir dissabte un cop Montilla va abandonar la capçalera de la manifestació. Resulta que algú s’hi va acostar més del compte per recriminar-li amb contundència verbal la seva estranya actitud d’intentar apropiar-se políticament d’aquella manifestació. Hi van haver corredisses però segons les cròniques la cosa no va passar d’aquí. On sí que hi van haver moltes destrosses i ball de bastons va ser a la celebració del futbol dels espanyols i no a la cívica manifestació de dissabte dels catalans. En quedi constància.
Mentrestant hi ha un fet que no hem de perdre de vista: d’Espanya ja no se’n pot esperar res, i si no vigilem ens tornaran a enredar. Tot el que no fem nosaltres no ens ho farà ningú. Així, aquesta notícia que diu que Montilla ha demanat reunir-se amb Zapatero per parlar de l’Estatut només em produeix una barreja de fàstic i renovada frustració. No té més idees el president de Catalunya?
Dilluns demanava propostes concretes i encara no n’he vist cap. En faig una. Potser ens hauríem de plantejar, ni que només fos de forma provisional per anar tirant, la possibilitat de recuperar l’estatut del 79. És a dir, em pregunto molt seriosament si no seria convenient renunciar a les engrunes que han quedat d’aquest estatut triplement capat i quedar-nos amb l’antic. És això possible? Els experts que s’ho mirin i ens diguin quelcom perquè és més que evident que en temes com el de la llengua, per exemple, més que avançar hem anat endarrere.
Hi ha també una obsessió malaltissa per part d’alguns per intentar elevar l’anècdota a categoria. Determinada premsa ha donat molta importància a una anècdota que es va produir dissabte un cop Montilla va abandonar la capçalera de la manifestació. Resulta que algú s’hi va acostar més del compte per recriminar-li amb contundència verbal la seva estranya actitud d’intentar apropiar-se políticament d’aquella manifestació. Hi van haver corredisses però segons les cròniques la cosa no va passar d’aquí. On sí que hi van haver moltes destrosses i ball de bastons va ser a la celebració del futbol dels espanyols i no a la cívica manifestació de dissabte dels catalans. En quedi constància.
Mentrestant hi ha un fet que no hem de perdre de vista: d’Espanya ja no se’n pot esperar res, i si no vigilem ens tornaran a enredar. Tot el que no fem nosaltres no ens ho farà ningú. Així, aquesta notícia que diu que Montilla ha demanat reunir-se amb Zapatero per parlar de l’Estatut només em produeix una barreja de fàstic i renovada frustració. No té més idees el president de Catalunya?
7 comentaris:
el president de Catalunya, ara mateix, em sembla algú molt deslegitimat. Amb franquesa, temo les properes eleccions, perquè no sé que em diu que l'abstenció serà brutal, a no ser que algú es posi les piles. I ja no parlo d'independència, sinó de netejar els estables d'Augies.
Clidice,
Això vol dir que encara és més important que triem molt bé la papereta, tot i que ja t’anticipo que en el meu cas serà molt difícil decidir quina hauré d’escollir.
no hi ha paperetes Miquel, s'han esfumat com els diners del Palau
Francesc,
Els diners no s’esfumen, només canvien de butxaca.
...O DE PAÍS.
El tema de l'anècdota elevada a categoria... que bramin, que ho faran sempre i de manera constant; la nostra feina és tenir els nostres objectius clars, i treballar per assolir-los. Com més ens treballem els nostres propis objectius, menys elevacions d'anècdotes copsarem per part dels altres.
Ferran,
Sí, encara que potser hauria d’aclarir que el meu primer objectiu és que ens preguntin formalment què volem ser de grans. Tot i que puc tenir alguna idea sobre quins poden ser els desitjos d’una possible majoria, parlar en plural se’m fa una mica costa amunt.
Publica un comentari a l'entrada