.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dilluns, 5 de juliol de 2010

Societat subvencionada

Eliminar subvencions també seria una manera molt efectiva de reduir el dèficit públic, i molt més presentable que tocar les pensions dels pobres jubilats o reduir els sous de les infermeres. En aquest sentit, mentre hi hagin pensions de misèria i greus desatencions socials que en una societat com la nostra no haurien d’existir, em sembla una frivolitat subvencionar amb recursos públics un diari, una pel·lícula, una obra de teatre, uns indis de l’Amèrica central, un club d’aeromodelisme o una organització de gais i lesbianes. Parlem, doncs, d’allò que al meu entendre són subvencions prescindibles. No estic negant que l’existència d’algunes subvencions puntuals de caire social sigui quelcom necessari, però la seva generalització quasi sense límits, fent de la subvenció una norma més que una excepció, és l’origen de molts dels mals que pateix la nostra societat. La subvenció és en molts casos una eina per la compra de voluntats.

Tenim un excés de subvencions públiques de tota mena, directes o més o menys encobertes i quasi sempre absolutament discrecionals. Unes subvencions que els nostres governants disposen al seu caprici talment com si repartissin en vida l’herència familiar. Es tracta d’un fenomen que s’ha anat estenent com una taca d’oli, i el resultat és l’aparició d’una societat políticament comprada a base de subvencions de tota mena, un rebutjable clientelisme que afecta un nombre creixent de persones i entitats que depenen de la discrecionalitat del govern de torn. I és que a ningú se li escapa que, ni que només sigui per prudència, els subvencionats estan obligats a fer bondat per no posar en perill la transferència.

Tant és que es tracti de subvencions discrecionals i directes de milions d’euros concedides als sindicats com ha passat aquests dies, com que una nova subvenció a les empreses periodístiques estigui disfressada en forma de subscripcions gratuïtes als diaris pels que compleixen 18 anys. Sobre això cal denunciar que la Generalitat té la barra de presentar-ho com si fos un premi pels joves quan en realitat els joves només són l’excusa d’una nova subvenció als diaris perquè puguin anar fent la viu-viu sense emprenyar massa. Aquesta disbauxa no ens la podem permetre, i a més a més una societat excessivament subvencionada al final s’acostuma a no treballar i a donar per fet que tot ho ha de resoldre el govern de torn, i això no hi ha cap societat que ho aguanti. O potser el model a seguir és el de les peonadas andaluses? És d’esperar que el proper govern serà prou valent i responsable com per reduir les subvencions públiques de forma dràstica.

13 comentaris:

Aleix ha dit...

Home, una cosa no està renyida amb l'altra. Hi pot haver pensions dignes i subvencions per obra social, etc. Una qüestió així no es pot simplificar tant i una de les solucions perquè ningú no faci la viu-viu és més control, per garantir que la gent es jubila quan s'ha de jubilar i no deu anys abans i per garantir també que els subvencionats tenen raó de ser i acompleixen els objectius pactats en el període acordat, que n'hi ha que desenvolupen tasques prou necessàries en una societat tant en el vessant lúdic i cultural com en el vessant assistencial.

Clidice ha dit...

això de les subvencions i del "gratis total" va entrar en el nostre país de la mà dels socialistes i ha costat ben poc d'arrelar. Ara, a veure qui és el maco que ho treu, perquè quan li dius a algú que per anar a fer castells o jugar a bàsquet cal que pagui, se't queda mirant amb cara d'haver vist un marcià, i la resposta és invariable: "si dona! i què més! a veure si encara m'hauré de comprar jo l'equipatge?". D'això, per aquí no en diem subvencions, sinó repartiment de talons a discreció :(

Jordi Roca - PP Tarragona ha dit...

Totalment d'acord.

En informàtica parlem de "reset". De tant en tant hauríem de fer reset de subvencions i començar de zero. Aquest pot ser un bon moment.

Hi ha una història que explica com un general va fer pintar un banc del carrer a les rodalies de la seva caserna perquè havia de visitar-ho Franco per la promoció del general. Acabat de pintar el banc, va ordenar posar un guàrdia a vigilar que ningú segués i es taqués. Anys després, ja en democràcia, va tornar a la seva antiga caserna veient que hi havia un soldat fent guàrdia al passeig i li preguntà: com és que fa guàrdia al passeig? I el soldat li digué: No ho sé, sempre hi ha hagut algú fent guàrdia en aquest lloc.

Anònim ha dit...

Molts són els favors a retornar que tenen els partits polítics. D'aquí la ingent quantitat de suubvencions a amics, coneguts i saludats que reparteixen.

Vida quotidiana ha dit...

Miquel,

Totalment d'acord amb tu. Sobren subvencions i falta iniciativa i emprenedors...

Unknown ha dit...

Clídice, culpar un sol partit de les subvencions,em sembla injust i força imprecís (només cal que revisem totes les memòries econòmiques de TOTS els governs catalans i locals des de 1978).
En aquest país hi ha una doble moral, especialment als mitjans de comunicació, un dels més subvencionats del món en el sector privat. Això desvirtua tota la línia editorial, donat que no sabem ben bé si realment parlen per interès econòmic corporatiu (qui em promet més a la propera legislatura) o per anàlisi freda del que es percep a la societat. Això explica les línies editorials de tots els diaris de casa nostra. Quan tots els diaris es mantinguin amb caler privat, llavors jo ja triaré lliurement aquella línia editorial que més m'agradi. Però el que ha passat en aquest país des de 1978 és una cosa molt sui-generis. Tampoc hem d'oblidar les subvencions a entitats d'elit com el Liceu. En el seu moment es justificaren perquè volien "obrir-les a la societat". Us convido a que busqueu dues entrades juntes per representacions més o menys bones, no pas assajos generals o repartiments suplents.Si no sou socis/es o amic d'un d'ells, força complicat.

Unknown ha dit...

Coincido amb vosaltres, sobren subvencions, falta iniciativa. Quant el comentari de la Clídice, em sembla injust i imprecís. En aquest país fa més de 30 anys que totes les memòries econòmiques de les nostres administracions mostren una bona colla d'exemples de subvencions. És cultural, com bé es diu al post, i ha servit per consolidar una societat civil tant vinculada als partits i els ajuts que avui dia et trobes la mateixa gent als mateixos llocs.

Unknown ha dit...

Gràcies per dir-ho alt i clar. Els blogs, en canvi, no hem de patir per això. Parlant així no ens subvencionaran mai de la vida. Ni falta que ens fa. Per què serà que a la premsa poques vegades se'n malparla, de les subvencions? ...

Miquel Saumell ha dit...

Observo que els comentaris que m’heu deixat avui no queden incorporats al blog. Ignoro quin és el problema i espero que es resoldrà aviat de forma automàtica, però mentrestant quedi constància que aquests comentaris que no apareixen no han estat censurats per l’autor d’aquest blog.

Clidice ha dit...

A. Orte quan parlo dels socialistes parlo del Felipe González, la cosa de la subvenció va començar aleshores, quan els socialistes van pujar al poder. Aleshores jo formava part de la junta d'una entitat esportiva i va ser tot un boom. D'una banda vam començar a rebre diners de l'Administració quan en demanàvem i de l'altra quan fèiem alguna iniciativa de la que en volies cobrar una entrada la gent et deia que "tururut" perquè s'havia instal·lat el "gratis total". Després els altres només n'han seguit la petja. Vaja! si la memòria no em falla, que ja se sap, una es fa gran.

Miquel Saumell ha dit...

Sembla que la gestió dels comentaris ja s’ha normalitzat.

Aleix,
Governar és establir determinades prioritats, i el govern en té unes que no són les meves. Dius que una cosa no està renyida amb l’altra però aquesta no és la posició del govern, que ha donat prioritat a tocar en primer lloc les pensions dels pobres jubilats i els sous dels mestres. Legítim, sí, això no ho discuteixo, però al meu entendre gens oportú. I sobre els mitjans de comunicació: uns mitjans subvencionats deixen de ser uns mitjans lliures. Així de clar.

Clidice,
Avui coincidim. Només una matisació: això va començar amb els socialistes i quan el PP va arribar al govern devia pensar que millor no tocar-ho. Espero que la propera vegada que hi arribin facin servir les tisores i retallin d’allà on toca, i com a contrapartida els pobres jubilats recuperin el seu nivell adquisitiu. I a Catalunya va ser CiU la que quan va arribar a la Generalitat va posar en marxa aquest sistema tan pervers... que els socialistes han perfeccionat amb escreix.

Jordi,
Doncs a veure si convences els teus i ho apliquen quan arribin a La Moncloa.

Miquel Saumell ha dit...

Segueixo...

Albert,
Si tants són els favors a retornar jo proposaria que aquesta mena de subvencions les descomptessin dels sous dels qui les decideixen.

David,
En efecte, les subvencions a fons perdut estan renyides amb la tasca dels emprenedors. Altra cosa són ajuts en forma de crèdits, però a tornar.

Andreu,
Tu critiques les subvencions al Liceu, jo també, però jo ho faig amb la mateixa intensitat que critico altres subvencions del tot innecessàries com les que detallo en el post. I sobre les subvencions a la premsa em permeto repetir que una premsa subvencionada no pot ser mai una premsa lliure. I jo vull una premsa lliure perquè si no és lliure passa que un dia tots els diaris acaben publicant el mateix editorial. I per llegir la mateixa línea editorial no cal que hi hagi més d’un diari. A Cuba això ho tenen clar: Granma i –per despistar- Juventud Rebelde, però diuen el mateix.

Josep,
Ben vist.

Jordi Roca - PP Tarragona ha dit...

Miquel, la teva fe cega en les meves possibilitats m'emociona. Algú va dir que de socialistes, hi ha a tots els partits.