.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dilluns, 23 de maig de 2011

Entre el desconcert i la comprensió crítica

Aquests últims dies s’ha parlat més de les concentracions d’indignats que de les eleccions d’ahir, però ignoro quina incidència han pogut tenir aquestes concentracions en els resultats electorals. Per altra banda, haig d’admetre que els indignats concentrats encara no sé què volen. I subratllo lo de concentrats perquè d’indignat també n’estic jo, potser més i tot que alguns dels concentrats. Dic que no sé què volen suposant que els indignats concentrats coincideixin entre ells en reivindicar alguna cosa concreta que sigui factible, més enllà de demanar la lluna i de les quatre vaguetats que s’han pogut escoltar aquests dies. Tampoc sé qui mou els fils de tot aquest sarau, ni qui hi ha al darrere d’aquestes masses aparentment no organitzades. Potser no durant els primers dies en que tot plegat semblava més improvisat, però ara estic convençut que hi ha d’haver algú que porti la batuta. El que intento transmetre és que ja tinc una edat com per no empassar-me la bondat beatífica dels moviments assemblearis com a solució dels nostres mals.

M’he llegit amb atenció els diversos manifestos i propostes dels concentrats indignats, uns textos que, per cert, no se sap ni qui els ha redactat ni quina possibilitat democràtica tenen els concentrats per modificar-los si s’escau. Els anonimats sempre em fan sospitar. Em sembla veure en aquests textos un catàleg de molt bones intencions que en bona part puc compartir, barrejat amb la retòrica antiga del senyor Cayo Lara d’Izquierda Unida, adobat amb el tronat discurs dels sindicalistes dels anys setanta del segle passat (un discurs que, per cert, incomprensiblement encara mantenen) i, això sí que ha quedat perfectament clar des del primer dia, un posicionament generalitzat contrari al sistema capitalista vigent i a qualsevol cosa que se li assembli. Tot plegat és molt respectable, les aspiracions polítiques i socials sempre ho són per més estrafolàries que puguin semblar. Coincideixo amb moltes de les coses que els indignats concentrats diuen que no haurien de continuar sent com fins ara. Jo mateix les denuncio sovint des d’aquest blog. Però també seria molt interessant conèixer cóm pretenen portar a terme les seves reivindicacions i propostes prescindint, com els concentrats manifesten reiteradament, del sistema parlamentari de partits actualment vigent.

Això de rebatejar la plaça de Catalunya de Barcelona com la plaça Tahrir d’El Caire potser a alguns els fa gràcia però a mi només em suggereix que per dir i fer segons què s’ha d’haver llegit i viatjat una mica. Com que les conec totes dues crec poder assegurar que no hi ha cap semblança entre ambdues places ni entre el paisatge humà que va decidir ocupar-les, ni en el fons ni en les formes, ni en els antecedents, ni en les motivacions, ni en les realitats sociopolítiques dels països i les ciutats que les acullen. La diferència cabdal que aquests dies alguns interessadament semblen voler ignorar és que a Barcelona hi ha una democràcia més o menys consolidada i a El Caire no. El que sí que m’ha arribat a l’ànima ha estat la reivindicació de la circumscripció electoral única per a tot l’estat, un veritable disbarat que, entre altres particularitats, al meu entendre posaria en risc la personalitat pròpia i el futur polític de Catalunya. Aquí sí que s’hi intueix una clara influència d’Izquierda Unida, que amb la circumscripció única en serien els grans beneficiaris, juntament amb l’UPyD de la senyora Díez. S’ha de reconèixer que amb el sistema electoral vigent aquestes formacions polítiques reben un tracte molt injust, en benefici del PSOE i del PP. Però per arreglar un problema petit no cal crear-ne un altre de més gros. En fi, tinc la sensació que amb tota aquesta moguda s’està improvisant molt i es fan manifestacions i propostes sense haver-les rumiat gaire. Això, però, no és incompatible amb la comprensió i fins i tot amb una certa simpatia vers els concentrats, que tenen motius sobrats per indignar-se.

2 comentaris:

Clidice ha dit...

Hi ha molts missatges per llegir en l'actualitat política ara mateix. El que sembla clar és que no som Egipte i els acampats ho saben. Penso que l'apocalipsi que ha predicat una certa esquerra, en un pacte surrealista i no escrit amb la dreta més rància, ens ha dut al desgavell ideològic actual. Caldrà molta reflexió i picar molta pedra per intentar evitar la que ens ve al damunt. Espero, de tot cor, que malgrat que sembla inevitable que la dreta torni al poder, l'esquerra faci els deures i no torni a fer zapaterades. En sabran, però?

No es pot viure el present amb idees del segle XIX. Això és el que em suggereix tot plegat.

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
S’agraeix el comentari de la senyora regidora “in pectore”. Dius "que sembla inevitable que la dreta torni al poder", com donant a entendre que ara governen les esquerres. Vols dir que això del PSOE és l’esquerra? Estic fet un embolic perquè a mi no m’ho sembla pas, o potser és que no hi entenc prou.