.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dijous, 12 de maig de 2011

Qui mana, mana

Ahir vaig escriure el que vaig escriure però em vaig oblidar de comentar que la decisió del PSOE de Catalunya de votar dimarts amb el PSOE d’Espanya, a banda de ser una decisió que pot molestar a alguns (per exemple, a mi) està plena de lògica i de sentit comú. Per això no crec que la votació de dimarts generés cap mena de sorpresa per a ningú, tot i que ahir tota la premsa ho destacava en portada com si es tractés d’un fet excepcional, potser per tal de posar la cirereta al pastís i d’aquesta manera arrodonir la comèdia política i mediàtica que tocava fer sobre aquest afer. La sorpresa hagués estat que el PSOE de Catalunya s’hagués desmarcat de la seva casa central i els 25 diputats haguessin votat diferent de la resta dels seus companys. Això sí que hagués estat una veritable sorpresa! Algú es pot imaginar que la direcció regional de Catalunya del Banco Santander es desmarqués de l’estratègia de negoci marcada pel senyor Botín des de la casa central? Oi que no? Doncs amb els partits d’àmbit estatal passa exactament el mateix. Qui mana, mana, i donde hay patrón no manda marinero. I si jo fos un dirigent del PSOE, començaria a posar firmes a tots aquells militants de la colònia catalana (Tura, Maragall, etc.) que s’han mostrat contrariats perquè dimarts 25 empleats van decidir una cosa tan senzilla com és l’obediència deguda al seu veritable jefe, aquell que té el despatx al carrer Ferraz de Madrid. Si no fan res i no posen una mica d’ordre se’ls pot acabar d’esverar el galliner socialista català, i no crec pas que en aquests moments de dificultats això sigui el que més els convingui.