Gestos

Sovint la política també són simples gestos, i sovint els gestos diuen molt més del que pot semblar a primera vista. Ahir a Madrid es va votar una moció no vinculant reclamant al govern espanyol uns diners que, amb dilacions i excuses de mal pagador, estan pendents de ser transferits a Catalunya. Tothom hi va votar a favor menys els nacionalistes bascos, canaris i navarresos que es van abstenir, i el PSOE que hi va votar en contra. Segons el govern del PSOE, els catalans sempre poden esperar. Potser sí, però això serà només fins el dia que se’n cansin, donin un cop de puny sobre la taula i diguin prou, fins aquí hem arribat! Les colònies de vegades també es rebel·len contra les seves metròpolis, i quan ho fan acostumen a ser episodis previs al trencament definitiu.

Per raons professionals conec força bé la figura del morós. El govern espanyol és l’exemple clàssic del morós. Els morosos sempre donen una excusa per no pagar. Primer objecten la quantitat, després el venciment, més endavant pretenen que hi han alguns detalls pendents de comprovació. La qüestió és no pagar. Sempre hi ha una excusa, sovint inventada. Però el govern espanyol és un morós selectiu, ho és només amb segons qui. No ho és amb tothom. Altres transferències les ordena quan toca, però quan el beneficiari és Catalunya la cosa s’eternitza.

Gestos com el d’ahir a Madrid queden ben documentats. I entre aquests gestos hi ha el cas vergonyós dels 25 diputats de la franquícia catalana del PSOE, que en comptes d’arrenglerar-se amb els interessos majoritaris de Catalunya van preferir posicionar-s’hi en contra. Alguns diuen que són uns botiflers. Sigui com sigui em sento doblement enganyat, pel govern de la metròpoli, que ja ens hi té acostumats, però també i molt especialment pels 25 diputats socialistes de Catalunya encapçalats per la senyora diputada i alhora ministra (a la foto), que dissortadament també ens hi tenen acostumats. Estem en males mans.