A Espanya s’esperava l’enfonsament del PSOE i que el PP recollís una bona part dels vots perduts pels socialistes. Així ha estat. En general, per tant, poques sorpreses. La sorpresa hagués estat que els populars no guanyessin, o que els socialistes no perdessin, que és més aviat això el que ha passat. Diumenge al vespre va sortir Rajoy dient quatre obvietats i també Zapatero imitant-lo, i insistint que no avançarà les eleccions espanyoles. Com diu aquell, más terco que una mula, i mentrestant el diferencial del deute espanyol, és a dir, les nostres butxaques, patint-ne les conseqüències. El senyor de les anxoves i els taxis s’ha quedat sense la poltrona de Cantàbria. Sap greu, aquell home donava molt joc. I torna Álvarez-Cascos, que ha guanyat clarament les eleccions a Astúries, per davant del PP i del PSOE. És la prova del nou que en molts llocs no es voten sigles sinó persones. I sembla ser que a Astúries Álvarez-Cascos agrada força.
A Euskadi la força política que ha aconseguit més regidors és Bildu, segona en número de vots després del PNV. Els partits d’obediència espanyola PSOE i PP han quedat per sota. Aquesta és sens dubte la gran notícia de diumenge. A Euskadi hi ha una realitat sociològica que reiteradament alguns ens intenten amagar utilitzant tots els mecanismes que tenen al seu abast: mitjans de comunicació, forces de seguretat i judicatura. Ara s’entén millor que PP i PSOE no volguessin de cap manera que Bildu es presentés a les eleccions. És com si Fernando Alonso i Ferrari poguessin evitar que els RedBull els hi fessin la competència; segur que també els voldrien fora de la competició.
A Catalunya CiU ha guanyat amb autoritat a quasi tot arreu, també a les diputacions, inclosa la més emblemàtica de Barcelona, on s’hi haurà de fer una neteja a fons i aprofitar l’avinentesa per aprimar-la. Poden començar posant en venda la COM Ràdio, per exemple, i qualsevol altre negoci que no sigui imprescindible pel normal desenvolupament institucional. El PSOE perd bous i esquelles i el PP recull una part del vot perdut pels socialistes, un vot espanyol nacionalment fidel però ideològicament oscil·lant. Només cal veure el transvasament de vots que hi ha hagut al cinturó roig. Esquerra segueix la seva particular travessia del desert, com no podria ser d’altra manera. S’ho mereixen. Tardaran anys a recuperar-se dels disbarats del tripartit. Només han salvat els mobles a nivell local en alguns pocs ajuntaments on es vota més la persona que les sigles. De la resta, poca cosa a comentar, exceptuant potser l’èxit relatiu d’Escons en blanc, que amb una sabata i una espardenya han fet uns resultats més que dignes.
A la meva ciutat (Barcelona) Hereu s’ha estavellat com fa uns dies es va estavellar el seu autocar electoral. Allò va ser premonitori tot i que la patacada electoral ja es veia venir des de feia molts mesos. Dit això, cal dir també que Hereu ha perdut amb dignitat (parlo del seu discurs de diumenge al vespre) i ha començat a recuperar el senyoriu que va perdre en alguns moments de la campanya electoral. Vull pensar que Trias no ho farà pitjor que el seu antecessor. La política també són gestos, i tothom espera els primers gestos de Trias. Si no sap per on començar, arxivar l’esquiada del 2022 seria vist amb simpatia per molts barcelonins. O vendre aquelles vinyes tan poc productives de Collcerola.
Al meu districte (Sarrià-Sant Gervasi) més o menys com sempre. CiU recull un de cada dos vots, el PP un de cada cinc, i el trenta per cent restant se’l reparteixen bonament entre una vintena de partits. El PSOE, per exemple, no arriba ni al deu per cent dels vots, però aquesta baixa collita tampoc és cap novetat. Els socialistes han maltractat el districte tant com han pogut, i no es podien pas esperar que a Sarrià se’ls premiés amb el vot. A Sarrià els socialistes han anat recollint allò que han anat sembrant durant els darrers 32 anys. És a dir, gairebé res.
A Euskadi la força política que ha aconseguit més regidors és Bildu, segona en número de vots després del PNV. Els partits d’obediència espanyola PSOE i PP han quedat per sota. Aquesta és sens dubte la gran notícia de diumenge. A Euskadi hi ha una realitat sociològica que reiteradament alguns ens intenten amagar utilitzant tots els mecanismes que tenen al seu abast: mitjans de comunicació, forces de seguretat i judicatura. Ara s’entén millor que PP i PSOE no volguessin de cap manera que Bildu es presentés a les eleccions. És com si Fernando Alonso i Ferrari poguessin evitar que els RedBull els hi fessin la competència; segur que també els voldrien fora de la competició.
A Catalunya CiU ha guanyat amb autoritat a quasi tot arreu, també a les diputacions, inclosa la més emblemàtica de Barcelona, on s’hi haurà de fer una neteja a fons i aprofitar l’avinentesa per aprimar-la. Poden començar posant en venda la COM Ràdio, per exemple, i qualsevol altre negoci que no sigui imprescindible pel normal desenvolupament institucional. El PSOE perd bous i esquelles i el PP recull una part del vot perdut pels socialistes, un vot espanyol nacionalment fidel però ideològicament oscil·lant. Només cal veure el transvasament de vots que hi ha hagut al cinturó roig. Esquerra segueix la seva particular travessia del desert, com no podria ser d’altra manera. S’ho mereixen. Tardaran anys a recuperar-se dels disbarats del tripartit. Només han salvat els mobles a nivell local en alguns pocs ajuntaments on es vota més la persona que les sigles. De la resta, poca cosa a comentar, exceptuant potser l’èxit relatiu d’Escons en blanc, que amb una sabata i una espardenya han fet uns resultats més que dignes.
A la meva ciutat (Barcelona) Hereu s’ha estavellat com fa uns dies es va estavellar el seu autocar electoral. Allò va ser premonitori tot i que la patacada electoral ja es veia venir des de feia molts mesos. Dit això, cal dir també que Hereu ha perdut amb dignitat (parlo del seu discurs de diumenge al vespre) i ha començat a recuperar el senyoriu que va perdre en alguns moments de la campanya electoral. Vull pensar que Trias no ho farà pitjor que el seu antecessor. La política també són gestos, i tothom espera els primers gestos de Trias. Si no sap per on començar, arxivar l’esquiada del 2022 seria vist amb simpatia per molts barcelonins. O vendre aquelles vinyes tan poc productives de Collcerola.
Al meu districte (Sarrià-Sant Gervasi) més o menys com sempre. CiU recull un de cada dos vots, el PP un de cada cinc, i el trenta per cent restant se’l reparteixen bonament entre una vintena de partits. El PSOE, per exemple, no arriba ni al deu per cent dels vots, però aquesta baixa collita tampoc és cap novetat. Els socialistes han maltractat el districte tant com han pogut, i no es podien pas esperar que a Sarrià se’ls premiés amb el vot. A Sarrià els socialistes han anat recollint allò que han anat sembrant durant els darrers 32 anys. És a dir, gairebé res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada