Sovint surten a la llum, també en mitjans considerats seriosos, històries i imatges, veritables o falses, referits a aspectes de la vida privada de personatges públics. Són coses que sense el permís dels interessats no s’haurien de publicar mai. Els mitjans informatius no ho poden publicar tot, encara que sigui veritat, i dient això potser em poso a part de la professió periodística en contra. Les falsedats no s’han de publicar per motius obvis, però determinades veritats tampoc. Hi ha una frontera clara que no s’hauria de traspassar mai, i és aquella que separa la vida pública de la vida privada. Un personatge públic també té dret a tenir la seva vida privada, i de la vida privada de les persones ningú n’ha de fer res. Publicar segons què supera els límits ètics de la professió periodística. Ignoro si els col·legis professionals tenen establerta alguna regulació al respecte, però si existeix és evident que aquesta es transgredeix molt sovint. En aquest sentit, alguns professionals del periodisme són bastant més curosos que altres i tenen clara la frontera entre vida privada i vida pública, potser perquè tenen més assumides determinades exigències ètiques de la seva professió.
Si jo fos un personatge públic, que no és el cas, i me n’anés a sopar amb uns amics, em sabria greu per ells, i també per mi, que un periodista coincidís amb nosaltres al mateix restaurant i l’endemà aquell sopar es fes públic. Em sabria greu per ells per motius obvis, i em sabria greu per mi perquè la propera vegada que els proposés anar a sopar segurament els meus amics decidirien no acompanyar-me, evitant així riscos innecessaris. Amb permís dels meus amics periodistes, penso que seria bo que els professionals que traspassen aquests límits es replantegessin la seva manera de treballar considerant els límits ètics que dèiem abans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada