Cal promoure el vot de càstig?

Ja n’hi ha prou d’agressions lingüístiques! Diguem-ho ben alt i ben clar: només per la seva persistent i malaltissa persecució de la llengua catalana (Aragó, Balears, Catalunya i València), penso que ningú que s’estimi mínimament el català no hauria de votar mai el Partido Popular ni els partits satèl·lits lingüísticament assimilats (Ciudadanos, UPyD, falanges diverses, etc.). Mai inclou els comicis municipals, nacionals, estatals i europeus. El respecte per la nostra llengua forma part d’allò que alguns defineixen com una línia vermella que no s’hauria de traspassar mai. I no direm cap mentida si recordem que el Partido Popular i altres partits de similar sensibilitat lingüística anticatalana traspassen per terra, mar i aire, dia sí i dia també, aquesta línia vermella. Al meu entendre, quan el que perilla és la pròpia existència del català, que es tracta d’això i no d’una altra cosa, aquí ja no valen tronats arguments pretesament constitucionals sinó només l’aplicació dels drets humans més bàsics i elementals emparats per les institucions supranacionals a les que l’estat espanyol hi està adherit.

En definitiva, són els populares i els seus companys de viatge els que, amb el seu agressiu posicionament lingüístic, s’estan autoexcloent del gruix de la societat catalana. Però el que no poden pretendre els populares i ciudadanos és que, mentre ells ens continuïn agredint, nosaltres encara hi posem l’altra galta. Ells no són, com matusserament pretenen fer-nos creure, les víctimes del conflicte lingüístic amb el català sinó els seus principals instigadors. Amb la seva actitud creixentment agressiva en contra del català només ens demostren una decidida voluntat de fer-lo desaparèixer. Fracassada estrepitosament l’Espanya de les autotomies, els populares estan convençuts que, per consolidar el seu projecte de l’Espanya lingüísticament uniforme que sempre han tingut al cap, el català és una nosa. I no ho dissimulem. Però a Catalunya, sortosament, els populares, ciudadanos i companyia són una minoria.

Arribats a aquest punt, cal promoure el vot de càstig al Partido Popular? Segurament no cal, tot i que seria una opció defensiva perfectament legítima i democràtica. Encara que en democràcia el costum és demanar el vot, res no impedeix promoure el no-vot per a aquelles formacions que, amb les seves polítiques lingüístiques equivocades i contraries a la voluntat de la majoria, s’han anat desacreditant soletes, comptant sempre, això sí, amb l’ajuda inestimable de la desacreditada judicatura espanyola. Dit això i com no podria ser d’altra manera, el dret a la discrepància s’ha de respectar sempre, fins i tot per a aquells que, en ús de la seva llibertat, pretenen carregar-se un dels principis més elementals de la nostra cultura i de la nostra convivència. Però, per sort, a Catalunya hi ha molta gent amb sentit comú i, a més a més, tot sembla indicar que, a pesar dels seus esforços, els promotors del conflicte lingüístic permanent amb el català són una clara minoria. I afortunadament un dels principis bàsics de la democràcia és que la voluntat de la majoria s’acaba imposant sempre, fins i tot sense necessitat de promoure vots de càstig.